Som a Auschwitz, l’escenari del mal absolut. Però aquesta vegada no conviurem amb les víctimes. No compartirem lliteres ni uniformes de ratlles, ni viurem les seleccions o els camps de treball, retratats en centenars de memòries i ficcions, des de Primo Levi a Joaquim Amat-Piniella o Montserrat Roig. La Zona d’Interès que ha triat Martin Amis per situar la seva darrera novel·la és a l’altra banda de la tanca, a les dependències on soldats i funcionaris del Reich convivien amb les seves famílies mentre feien anar crematoris i fàbriques. I en aquesta escenografia atípica, l’autor de Camps de Londres ens descobreix la rutina dels botxins a través de tres dietaris que tracen un triangle amorós entre el comandant del camp, Paul Doll; la seva dona, Hannah, i Golo, el jove oficial que la festeja, protegit pel Führer perquè és el nebot del seu secretari personal.
En aquest context sense moral, en què s’ha rebutjat categòricament el sistema cristià del bé i del mal -“Només hi ha resultats positius i resultats negatius”-, qualsevol escena quotidiana commourà pel que amaga, pel que no deixa veure, pel fora de camp. Les escenes de violència explícita són escasses, perquè de fet no són aquestes les que incomoden, són les altres. Quan Golo descriu un dinar a la cantina d’oficials -“Mig pollastre, préssecs amb crema anglesa. Vi no”-, no podem deixar de pensar en els milers d’éssers humans que, a pocs metres d’allà, maldaven per un rosegó de pa. Com suportar que es queixi perquè l’apartament on viu no és còmode a causa d’una plaga de ratolins? A La Zona d’Interès tot fa referència als altres, als que no veiem però sabem que hi són, veladament. Converses per maximitzar l’eficiència dels forns o correspondències mercantils amb la Bayer, en què l’empresa farmacèutica reclama que li enviïn, per als seus experiments, “un altre grup de dones del mateix nombre i al mateix preu”. I les frivolitats només han començat: com que al comandant del camp no li agrada l’òpera, es distreu estimant quant costaria gasejar el públic, i què en podria treure dels seus cabells i les seves dents d’or. 

Industrialitzar la mort
“Si el que fem és bo, per què fa una pudor tan dolorosament dolenta?”, es pregunta la Hannah en un moment de la novel·la. Escollir l’altra cara d’Auschwitz, enfocar la “cultura burocràtica” que va provocar tanta “mort industrialitzada” -en paraules de Zygmunt Bauman- és la jugada mestra, l’escac-i-mat, l’as a la màniga, l’artefacte narratiu que tensiona la novel·la. L’autor tria incomodar-nos, Amis juga a ser insuportable. Ningú voldria estar ni un minut al camp, i ell ens hi fa passar hores acompanyant uns personatges vulgars, les seves misèries i la seva banalitat. Tot el que passi o deixi de passar al llibre està condicionat per aquest punt de vista: sense Holocaust, La Zona d’Interès seria poc més que l’enèsim vodevil romàntic, però situat a l’avantcambra de l’infern la conversa més frívola acaba tenyida d’una transcendència macabra.
Coneixent el seu gust per la polèmica, sembla evident que Martin Amis va prendre’s el seu temps per preguntar-se quin seria l’escenari més bèstia per ambientar la història, per trobar el punt de vista més insuportable possible. Llegir La Zona d’Interès és una experiència semblant a llegir El diario de un vio-lador de Connell, similar a veure The act of killing i aguantar tres hores de bromes al carnisser d’Indonèsia. Amis gasta la determinació, entre irònica i malaltissa, del Von Trier més masoquista o d’un Haneke a Funny games, però aquí la picada d’ullet sembla més pertinent. ¿Correspon a un novel·lista, lluitar perquè no es repeteixi l’Holocaust? Amis ho té clar: si la literatura és un espai de llibertat, no poden existir els terrenys vedats.



La zona d'interès
de Martin Amis
Traducció d'Ernest Riera
Editorial Anagrama, 2015
320 pàgines / 19'95 €



¿Us heu trobat mai algú en un bar que us donés taba? Segur que sí, el típic xerraire que se t’asseu al costat i t’explica la seva vida sense que l’hi hagis demanat. En Changez, el protagonista de la novel·la L’integrista reticent de Mohsin Hamid, és d’aquest tipus de persones. Assegut en un cafè de Lahore, un anònim nord-americà veu com un jove pakistanès se li escarxofa al costat i comença a explicar-li la vida, a xerrar i xerrar pels descosits. Que resulta que va ser un alumne brillant i va aconseguir una beca per estudiar a Princeton. Que per això coneix tan bé Amèrica i els americans. Per això i per una nòvia que va tenir a Nova York, és clar. Que allà el va fitxar una de les assessories més importants, l’Underwood Samson, una “liquidadora” experta a avaluar mercats i establir si una empresa és rendible o hauria de tancar.
Narrada com un monòleg a temps real -en Changez comença a parlar a l’hora del te i acaba al vespre; el lector que comenci a llegir a mitja tarda acabarà el llibre de nit-, L’integrista reticent ressegueix el periple d’un dels milers de ciutadans pakistanesos que, amb l’atemptat de les Torres Bessones, van veure com el somni americà se’ls esfondrava. L’11 de setembre del 2001 enganxa en Changez avaluant una discogràfica a Manila, i per molt que viatgi en primera classe, al vol de tornada ja comença a notar la psicosi col·lectiva. La seva barba provoca el rebuig de diversos companys de feina i les mirades de temor al metro es multipliquen, destil·lant una por similar a la que té el sofert nord-americà que li aguanta el monòleg, el coprotagonista silenciós del relat, l’altre de la novel·la.
A Catalunya vam descobrir Mohsin Hamid amb una altra novel·la, Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent, un prodigiós retrat del Pakistan corrupte i caòtic de l’actualitat, que resseguia la trajectòria d’un emprenedor sense escrúpols a mesura que escalava posicions dins el sistema. L’èxit d’aquella ficció, que ens traslladava a l’Àsia contemporània sense el tuf d’espècies de la literatura exòtica, ha empès Edicions del Periscopi a recuperar L’integrista reticent, el bestseller que sis anys abans va situar Mohsin Hamid com un de les veus més interessants del Pakistan. Tots dos llibres comparteixen la mateixa construcció insòlita, aquest confiar-ho tot a una única estratègia narrativa - la paròdia del llibre d’autoajuda o el monòleg en aquest cas- com a excusa per dibuixar tota una vida.
Un objectiu: refer ponts
Concebuda amb la intenció de refer ponts entre l’Orient i l’Occident post-11 de setembre, L’integrista reticent continua sent una lectura de plena vigència, que ens força a mirar la nostra realitat amb ulls d’estranger i a reflexionar sobre el sentit de la pertinença, del sentir-se autòcton en un món globalitzat. Mohsin Hamid ens col·loca en la incomoditat d’haver de prendre partit i ens fa dubtar del que explica el protagonista i de les intencions de l’altre, aquest misteriós nord-americà que no pot parar de mirar el telèfon i s’imagina trets cada vegada que espetega el tub d’escapament d’un rickshaw.
Al marge d’aquesta intriga sostinguda, que ens aboca a devorar la història fins a l’abisme final, el llibre està farcit d’interessantíssimes descripcions sociològiques del Pakistan. Garlaire compulsiu com és, en Changez no pot estar-se de criticar la suficiència nord-americana i el Black Friday permanent en què s’ha instal·lat Occident, i ens regala un compendi d’observacions culturals que recalquen tot el que ens separa, des de l’actitud en relació a l’alcohol o el menjar -a l’hora de menjar amb les mans, a l’hora de pagar- fins a les diferències que tenim en la manera de mostrar afecte o tractar la gent gran.

Article originàriament publicat al diari ARA
http://www.ara.cat/suplements/llegim/barba-metafora_0_1501049902.html




L'integrista reticentde Mohsin Hamid
Traducció de Carles Miró
Edicions del Periscopi
176 pàgines / 16'50 €

Article originàriament publicat a la revista L'Avenç
A primers de maig va inaugurar-se la Biennal de Venècia, i tret d'informacions referides al projecte singular d'Albert Serra i a la dalinitat del pavelló espanyol, els mitjans catalans només han passat de puntetes per la concentració d'art contemporani més emblemàtica de l'any. A banda dels 25 milions de turistes reglamentaris, a Venècia hi trobareu 89 participacions nacionals, 44 exposicions col·laterals i una gran mostra internacional amb obres de 136 artistes de 53 països. Una gran oportunitat per intentar entendre cap on va el món de l'art en una barreja única de descobertes, xovinisme i interessos comercials. 

A banda del guirigall dels pavellons nacionals i la seva competició anacrònica als Giardini, el que tothom espera amb candeletes cada Biennal és l'exposició internacional a l'Arsenale, una panoràmica global de l'art del moment que permeti aventurar les tendències que vindran. La mostra és el moll de l'ós de la biennal, la tesi, el recorregut que aporta la majoria de descobertes i col·loca nous artistes al mercat, d'aquí les corredisses dels primers dies de compradors i galeristes. Aquest 2015 ha estat encarregada al nigerià Okwui Enwezor, el director de la Haus der Kunst de Múnic, que tal com ja va fer a la Documenta de 2002, ha acabat amb l'hegemonia europea i nord-americana. Una majoria d'artistes de l'Àfrica i l'Àsia exploren «Tots els futurs del món» –el títol de l'exposició– des de l'espectre de veus més inclusiu que hem viscut els últims anys.
I com llegir els futurs del món? En primer lloc des d'una mirada al software que l'articula, el capitalisme, a partir de la lectura d'El Capital de Karl Marx llegit en directe de manera ininterrompuda durant els set mesos d'exposició. Per parlar del moment actual, res millor que El Capital, «un llibre que ningú ha llegit però que tothom odia o cita contínuament», en paraules d'Enwezor. Analitzar el futur és analitzar el món del treball i l'evolució de les condicions laborals: murals denunciant l'explotació de la mà d'obra immigrant al nou Guggenheim d'Abu Dhabi i sales amb la robòtica més avançada, com el canell que penja d'una paret amb l'aparell que monitoritza els treballadors d'Amazon als magatzems, i que permet a la central enviar avisos per espavilar-los si van massa lents. També les inquietants pintures de l'alienació laboral japonesa de Tetsuya Ishida –que es va acabar suïcidant el 2005– o la confrontació de la misèria dels anys 30, la gran depressió retratada per Walker Evans, amb l'eufòria de la borsa de Nova York, immortalitzada fins a l'últim píxel als grans formats d'Andreas Gursky.
 El futur del món també és la guerra. Les gravacions d'emergència que fa un col·lectiu anònim de cineastes siris, els neons WAR/RAW – EAT/DEATH de Bruce Nauman, premiats el 2009, les escultures amb serres elèctriques o les trones pels senyors de la guerra fetes amb armament de Moçambic. Més futurs? Katharina Grosse recrea un món on les runes són de mil colors, en canvi pel pintor colombià Oscar Murillo, un dels noms del moment, el futur són 20 banderes completament negres. I encara més: els quadres de Fabio Mauri repetint les paraules “The End”, o l'obra del Lleó d'Or d'enguany, del conceptualista nordamericà Adrian Piper, unes pissarres on li han manat repetir 100 vegades “Everything will be taken away”. Tot desapareixerà. Més futurs o el mateix futur repetint-se inexorablement?

Camp de batalla polític

 L'art hauria de ser un espai per a la reflexió, hauria de permetre una experiència tranquil·la i relaxada que propiciés l'aprofundiment, però aquí no: a la Biennal tot són corredisses, massa poc temps per tantes coses per veure. Venècia no està feta per passar-se hores davant d'un vídeo, la gent no té paciència. La fórmula de la Coca-Cola la tenen els pavellons que col·loquen una sola idea: una instal·lació vistosa i és cua assegurada, no falla. A Venècia l'ocasió fa el lladre, i una ciutat amb tant de ressò és l'escenari perfecte per multitud de reivindicacions. Denúncies a la crisi de Lampedusa des d'un immens vaixell pde paper de diari, que Vik Muniz passeja fantasmal pels canals, o amb els nàufrags fets amb molles de pa que neden dins l'interessantíssim gabinet de curiositats de l'australiana Fiona Hall.
Pavelló de Tuvalu
Un pavelló inundat on cal mullar-se els peus per creuar-lo és la proposta estrella d'enguany per alertar del canvi climàtic. Si fa dos anys van ser les Maldives les que van denunciar les conseqüències calamitoses que tindria pels seus habitants una pujada del nivell de l'aigua, ara és l'illa de Tuvalu que denuncia que s'enfonsa en aquesta ciutat que també s'enfonsa. Pavellons com aparadors amb les proclames més punyents: el d'Israel cobert de pneumàtics, com si fos un búnquer o una edificació protegida per la guerra, el de Sèrbia i el seu tema de sempre. Apilades a terra, les banderes gastades de les 'Nacions Unides Mortes', títol d'aquesta al·legoria a tots els projectes plurinacionals fallits: l'Imperi Austro-Hongarès, la URSS, i en la paret principal del pavelló, la seva Iugoslàvia. Encara no hi compten l'Estat espanyol.

Shrine for Girls de Patricia Cronin
 Més cops de punys, més sacsejades, com la corprenedora instal·lació 'Shrine for Girls' de Patricia Cronin a l'Església de San Gallo, la més petita de Venècia, amagada prop de Sant Marc: sobre els altars, la roba de les nenes segrestades pels Boko Haram, els uniformes de les noies dels asils de la Magdalena irlandesos, els acolorits saris de les índies violades en massa i penjades dels arbres.
 I el pavelló més polèmic d'aquest any? La transformació en mesquita d'una església dessacralitzada impulsada per Christoph Büchel, el representant d'Islàndia, un projecte provocador –n'han dit «mesquita ready-made»– que volia encendre el debat sobre la diversitat religiosa i ha va aconseguir amb escreix: tot i els escarafalls dels mitjans locals, la mesquita va ser molt ben rebuda per la comunitat islàmica veneciana, i Büchel fins i tot va comptar amb l'ambaixador del Pakistan en la inauguració, elevant la polèmica al món diplomàtic. Finalment la policia va clausurar la instal·lació al·legant raons de salut pública -aforament excessiu– i els responsables d'Islàndia van denunciar-ho com un atac a la llibertat d'expressió, inacceptable en una mostra d'art internacional.

 Un tomb pels Giardini

Pavelló francès  © Laurent Lecat
Des de 1907, el gruix de les participacions nacionals s'aplega als jardins de la Biennal, on una trentena de pavellons competeix per atreure el públic. Natura o simulacre, poesia o provocació, aquí hi ha lloc per tot. L'artista Céleste Boursier-Mougenot, per exemple, ha plantat tres arbres mòbils al pavelló francès, avets que es belluguen sigil·losament enmig de les parets blanques, prou lents com per no atropellar ningú. El pavelló com una illa orgànica, com una zona de repòs amb una banda sonora inquietant: la comunicació dels arbres. Els intercanvis d'impulsos electromagnètics entre els arbres dels jardins s'han transformat en sons audibles, i els altaveus en capten el xiuxiueig secret.

Pavelló anglès © Cristiano Corte - British Council
 A deu metres d'allà, un penis fins al sostre dóna la benvinguda al pavelló anglès. Aquest no és metàl·lic com el de l'escultura L'angelo della citta de la Guggenheim Collection, que la Peggy desenroscava quan hi havia processó pel Gran Canal. Aquest és més aviat flonjo, com un globus de Jeff Koons desinflat. El signa la provocadora perpètua Sarah Lucas, que als seus 50 anys encara arrossega l'etiqueta de Young British Artists. L'artista de les mil maneres de representar un penis ha omplert les sales del pavelló de sa majestat amb les seves al·lusions sexuals habituals, que ja va ensenyar a la Tecla Sala de l'Hospitalet fa una pila d'anys. Tornen els lavabos, i en aquesta ocasió hi predominen escultures de cintura cap avall, motllos de guix a mig fer amb cigarros a tots els forats corporals: humor i impacte –una mica tronat– contra l'objectificació sexual.


Pavelló grec
 O el de Grècia: després d'un parell d'anys amb Tspiras i Varoufakis als diaris de mig món, el grec era un dels pavellons que generava més expectació, i ja es pot dir que l'artista Maria Papadimitriou ha sorprès tothom. Enmig de les runes al·legòriques de les instal·lacions d'anys anteriors, Papadimitriou ha trasplantat directament de la seva ciutat -Volos, al nord d'Atenes- un històric taller de taxidèrmia, reconstruït peça per peça. Hi són tots els detalls, les pells dels animals assecant-se, tots de tipus d'eines per escorxar-los i fins i tot els quaderns de comptabilitat i els calendaris eròtics esgrogueïts del seu amo, que en un vídeo intercala les misèries de l'ofici amb les misèries de la història recent grega. El projecte duu el nom d''Agrimiká', una referència a les bèsties que conviuen amb nosaltres però que no es deixen domesticar, com els llops, els óssos o les llebres, com els díscols grecs contra la Troika. De fet als líders de la resistència grega durant la guerra també els anomenaven així, i Agrimiká és la resistència del comerç antic contra la novetat, la lluita d'una manera d'entendre el món contra el capitalisme piconadora, que sotmet comerços i societats. A Barcelona, l'històric 'Taxidermista' de la Plaça Reial va tancar fa més de vint anys, convertit ara en una cerveseria per turistes, i al mig de Venècia una botiga d'animals dissecats és una metàfora perfecta de tot això: al parc temàtic dels canals hi pots trobar centenars de botigues de màscares o cristalls de Murano, però els venecians de tota la vida no poden comprar samarretes d'imperi ni faixes perquè l'última merceria va tancar fa deu anys.
Pavelló japonès © Sunhi Mang

I si a la Biennal existís premi del públic, se l'enduria el pavelló japonès per una efectista teranyina de fil vermell d'on pengen 50.000 claus, enviades per milers de persones d'arreu del món en un procés participatiu. Poesia i simbolisme, “les claus com recipients de memòria” diu l'artista Chiharu Shiota, “de confiança quan ens les deixem els uns als altres”. Ha tingut tant èxit que el que havia de ser un espai per al recolliment ara és un niu de flaixos i instagrams.

Venècia era una festa

 La Biennal de Venècia és també una excusa pel mercat, que utilitza aquesta enorme concentració de públic artístic per vendre els seus artistes. I també fan l'agost els grans museus de la ciutat, que es guarneixen amb les millors exposicions que han pogut procurar-se.

Jaume Plensa a San Giorgio Maggiore © Jonty Wilde

La participació de Jaume Plensa, l'escultor català més internacional, és una d'aquestes exposicions patrocinades per galeries per aconseguir visibilitat. El seu marxant a Chicago i Nova York, la Richard Gray Gallery, ha finançat la col·locació a la basílica de San Giorgio Maggiore d'un cap de cinc metres de malla d'acer i d'una mà gegant del nostre pantocràtor. La instal·lació és un regal pels que creuen en Déu i pels que creuen en l'art, però també una ocasió per reforçar la projecció internacional de l'artista i de passada vendre algunes peces, com les 5 enlluernadores escultures d'alabastre que s'exhibeixen en un annex de la basílica, i que segons el New York Times costen 315.000 € cadascuna, pecata minuta per l'1% que controla el món de l'art.
Un d'ells, el megacol·leccionista François Pinault –l'amo de Gucci i YSL– ens brinda cada any l'oportunitat de veure grans peces als museus que té a la ciutat, sempre que acceptis l'interès comercial associat de l'operació. El seu Palazzo Grassi es consagra aquest any a l'ancià francès Martial Raysse, amb peces de la seva època pop –utilitzava dofins inflables 30 anys abans que Koons– i immensos retaules de bacanals dionisíaques i intrigues polítiques. Vol reivindicar-lo, i de passada revaloritzar-lo: els grans hits de l'exposició són propietat de Pinault. Al seu altre museu, la Punta della Dogana, l'interès és descobrir –és a dir, inflar– la cotització del jove Danh Vō, el guanyador del penúltim premi Hugo Boss i un dels valors en alça al món conceptual, que comissaria una barreja minimalista de peces seves i d'artistes consagrats.
Molta menys intenció bursàtil tenen les altres grans mostres que es poden veure a la resta de museus venecians: La Peggy Guggenheim Collection exposa l'obra de Charles Pollock, el germà gran i mentor de l'irascible Jackson, i el Museu Correr repassa la nova objectivitat alemanya amb quadres que van salvar-se de la croada nazi contra l'art degenerat.
 I per acabar, dues perles que s'han de veure només aterrar a Venècia, abans d'agafar el primer vaporetto. Ca'Pesaro acull una de les poques retrospectives de Cy Twombly fetes fins ara a Europa, amb l'oportunitat de veure la sèrie de gran format Camino Real, l'última que va pintar aquest nord-americà expatriat a Roma, traços i regalims exuberants i molt poc corrents en algú de 82 anys. I al Museu Fortuny el llegat del pintor de Reus dialoga amb desenes de peces actuals -Kiefer, Kapoor, Chillida– en una exploració del concepte de proporció en l'art, la música i l'arquitectura. Aquesta meravella només podia ser obra de la Vervoordt Foundation, el mateix equip que fa dos anys va instal·lar al mateix Fortuny la millor retrospectiva d'Antoni Tàpies que s'ha vist mai.

___________
Article publicat a la Revista L'Avenç (juliol-agost de 2015)


Benvolgut Climent,

Ahir a la nit vaig acabar la teva novel·la. I què t'haig de dir, m'ha agradat moltíssim. De bon principi em va costar connectar-hi, entendre de què anava, situar aquesta misteriosa conversa entre 4 o 5 amics que fa segles que es coneixen, aquesta enigmàtica relació d'amistat profunda que comença in media res, al galop, sobrevolant complicitats i referències. Intentava esbrinar què hi havia rere tot això que escrivies, quina era la intencionalitat final, si hi havia algun subtext... Vaja, dit en les paraules del mateix Climent, "què és el que no havies escrit" amagat rere el que escrivies, però de mica en mica vaig anar trobant-me còmode en aquest calidoscopi de miralls –veig molt de Fonalleras en Climent, i aventuro si també hi haurà molt de Climent en Fonalleras–  i em vaig anar amistançant amb el to i els personatges.

La teva novel·la m'ha agradat, sobretot, perquè aconsegueixes fugir de la banalitat, de la dictadura de la gracieta que avui en dia impera. Els teus personatges no parlen de futbol, ni de dones, ni d'alcohols: parlen de coses importants, de les coses veritablement importants. Han aconseguit refugiar-se al seu propi món, un univers particular de regles pròpies on la lingua franca són els interessos artístics i una visió estrictament cultural de l'existència. La teva escriptura també està 100% lliure d'aquesta fangosa banalitat, i això és una raresa i un goig estrany. Sempre he estat partidari d'això, de prioritzar les coses que omplen de debò, de viure així o almenys d'intentar-ho, i veure-ho en una novel·la ha estat tota una demostració, un "veus? Es pot fer!", una sacsejada. Pels teus personatges i el teu narrador les inquietuds artístiques i estètiques van intrínsecament lligades a la seva vida emocional, no s'entén l'una sense l'altra, però no et surt un text pedant, Valentí Puig, ni una prosa falsament afectada, la que li sortiria a algú que intenta embotir referents culturals sense arribar a dominar-los.

També és cert que, com diu algun dels teus personatges al text, quan en Climent es posa divertit encara m'agrada més. Quan dic divertit no vull dir còmic –la banalitat una altra vegada–, em refereixo a la vena poètica –com en l'obsessió amb els estornells– i fins i tot els rampells cínico-irònics, com cada vegada que el protagonista visita els supermercats LIDL. Les visites al LIDL són exactament aquest contrapunt desenfadat al que em referia, una mirada intel·lectualitzant i corrosiva sobre el consum i la solitud que ja li hagués agradat signar al mateix Houellebecq. No vull dir que faci falta més humor, només volia remarcar que aquesta simbiosi resignada entre el narrador i els productes de consum que t'ha sortit, aquests passatges aparentment insignificants, aconsegueixen humanitzar el narrador molt més que les descripcions clàssiques que gasta tot déu.

També m'ha encantat el seguiment obsessiu de Ferdinand Hodler, un pintor que mai m'ha arribat a interessar i que a partir d'ara em miraré amb uns altres ulls. De debò, una vegada vaig visitar un museu pràcticament dedicat a ell –A Suïssa, no em facis dir el lloc– i no vaig parar de badallar tota l'estona. Sí, tens raó, diu molt poc de mi, ho reconec. L'estructura de capítols també m'ha semblat molt encertada, concentrats, autoconcloents i de tant en tant recursius, joc de nines russes entre lector, narrador i Climent que no s'atura. També m'ha fet gràcia trobar-hi una bona pila d'obsessions compartides que no sabia que teníem, més enllà d'aquesta reflexió infinita sobre el fet d'escriure de la que no ens desempallegarem mai. M'ha sorprès el teu breu assaig sobre la fotografia de morts –a la meva novel·la també en parlo!– o la passejada per l'exposició Rachel, Monique de Sophie Calle, una de les aproximacions a la mort més commocionants que recordo haver vist mai.

El final amb la frase de l'Aznavour és francament preciós, i s'agraeix que encabat la novel·la continuï flotant, perquè les coses importants ni comencen ni s'acaben, senzillament suren, senzillament són. Tota la teva història respira un to de tardor, que es pot llegir gris o fosc si intentes fer-ne massa via, però que si t'atures i t'ho prens amb calma, te n'adones que aquesta cosa ombrívola que ho impregna tot en realitat és pessimisme impostat, una tristesa de mil colors.


- Al teatre català contemporani hi ha pocs noms propis més elèctrics que Roberto Zucco. Roberto Succo va ser l'assassí en sèrie dels vuitanta, i Roberto Zucco és la llegendària darrera obra de Bernard-Marie Koltès (1988), lluminós i perturbador epitafi d'una de les darreres grans poètiques europees. Roberto Zucco (1993), l'adaptació que va fer-ne Lluís Pasqual, ha quedat en l'imaginari com un cim mític, consagració definitiva d'Eduard Fernàndez i de tota una generació d'actors. Des de llavors al nostre país Roberto Zucco ha estat una llegenda, Roberto Zucco ha estat una estrella de rock. Han fet falta vint anys perquè aquest text extraordinari tornés a les cartelleres. L'atrevit, l'inconscient que s'hi ha llançat sense por d'enrampar-se, ha estat Julio Manrique, i el triple salt mortal del seu Roberto Zucco es pot veure fins a l'abril al Teatre Romea. 

- Han passat moltes coses, en vint anys. La primera és que ja no ens creiem el Zucco. I això que el text és meravellós, molt menys pertorbat que altres Koltesos, un "neu pols, tot obert" de plorar a llàgrima viva. Zucco ens queda lluny, el text ja no té aquella alarmant actualitat originària, d'això mateix podria estar passant ara a Barcelona, i els seus personatges, proxenetes i assassins ja no són els nostres veïns. A dia d'avui Zucco no seria tant llegit, el nostre Zucco veuria Sálvame, el Zucco d'ara és l'assassí de la ballesta fent llengots a càmera després d'assassinar el seu pare i fer descarrilar els trens del Maresme. El Zucco d'ara no viuria en un món d'alcohòlics, putes i polis corruptes, el Zucco d'ara seria més l'Àlex Brendemühl de Las horas del día, l'assassí sense causa aparent de Jaime Rosales, que matava per gust, sense necessitat d'un context, sense l'imperatiu d'una causa, o aquell Jean-Claude Romand que va matar la família perquè no va saber aturar la mentida, L'adversari d'Emmanuel Carrère.

- Han passat moltes coses, des d'aquell Zucco de Lluís Pasqual. Ara, per exemple, el teatre seriós –modern– va a la baixa. Ara tot ha de ser irònic, estètic i distanciat: postmodern. Aquest és potser el principal problema del Zucco de Manrique: el públic riu, quan amb Zucco el públic no hauria de riure mai. Dels seus darrers muntatges, Manrique manté el codi –postmodern–, aquest codi que amb els Mamets i Labuttes li funciona tant bé: ritme de vídeoclip, rèpliques tarantinianes i personatges enginyosos a més no poder. Què carai, en això té un equip olímpic, són un infalible engranatge teatral de fer riure l'espectador. Oriol Guinart torna a disfressar-se de dona, Ivan Benet fa de nan... Tot això al Zucco hi grinyola. Zucco és teatre clàssic, però no clàssic com en Shakespeare, que és tant anglès que un punt de distensió sempre hi va bé, sinó clàssic de seriós, de tragèdia grega.

- I això que el Zucco de Derqui és perfecte. Poètic, tranquil. Suggeridor, ambivalent... Derqui aconsegueix alçar un Zucco perfecte, totes les ombres i totes les cares de la societat en una sola mirada. De fet el Zucco, el drama de Zucco, la bogeria de Zucco, s'explica a través de la resta de personatges, com una mena de Rashomon a lo bèstia. "Sou vosaltres", sembla cridar Koltès, "sou vosaltres, els culpables de la bogeria de tots els meus personatges!". Són la germaneta, el pardalet o el proxeneta els que delimiten els límits morals de l'infern, els que dibuixen aquest infern que Zucco només travessa.

- I aquí és on falla la resta d'actors. El Zucco de Manrique va a dues velocitats, la tranquil·la, clàssica, en definitiva, moderna, d'un assassí poètic i suggeridor, el món interior i el tempo propi de Pablo Derqui, i la velocitat postmoderna, endimoniada i forçosament superficial de la resta de repartiment, que semblen fer un Mamet quan hauríen de fer un Bernhard o un Beckett, que ens fan riure quan haurien de ser d'una foscor sense matissos. El Zucco de Manrique hauria d'allargar-se més, deixar aquesta cosa tarantiniana i abassegadora "d'agradar al públic" –la frase no és meva, és de l'Olivares–  i donar-li deu minuts més a Rosa Gámiz perquè exploti el seus personatges, perquè ens dibuixi amb calma la mare de Zucco o, sobretot, la terrible desconeguda amb síndrome d'Estocolm cap a l'assassí que acaba de matar el seu fill. La posada en escena d'aquest moment, per exemple, amb tots els actors cridant per la platea, resulta tan gratuïta, desdibuixada i pirotècnica que arrossega tota temptativa de poètica i s'emporta dramatúrgia, text i Zucco per davant.



Amb tres o quatre dies m'he pulit la novel·la de Ben Lerner, Saliendo de la estación de Atocha. Tot i no tenir el ritme que li esperava es llegeix molt bé, és la història d'un guiri que ha publicat quatre poesies als EUA i aconsegueix una beca Fullbright per tirar-se un any a Madrid escrivint, sota el pretext "d'investigar els poetes espanyols que van escriure sobre la Guerra Civil i traçar paral·lelismes amb els conflictes bèl·lics nordamericans actuals" o alguna cosa així. Aquesta fantàstica excusa li serveix per passar el dia drogant-se, sortint i bevent "com beuen els espanyols", és a dir, botellón, discoteca, trallada a la vorera i xurros amb xocolata per esmorzar abans d'anar a dormir la mona. Bé, també fa més coses: persegueix dues espanyoles que no li foten ni cas (un clàssic d'estudiar a l'estranger, això de perseguir autòctones) i es cola a festes privades de guitarristes almodovarians, tot enmig del clàssic gratar-se els ous i viure lost in translation dels estudiants estrangers.
A en Lerner aquesta primera novel·la li serveix principalment per dues coses: per traçar una divertida panoràmica guiri del Madrid d'ara, la seva gent i els seus costums –que no va gaire més enllà de folklore i topicassos però fa de bon llegir–, amb fugaç escapadeta a Barcelona inclosa, i per altra banda l'excusa del jove poeta a la recerca d'inspiració li permet deixar anar una sèrie de reflexions interessants –ashberianes, i també diria paulausterianes– sobre el fet d'escriure, el bloqueig creatiu i d'altres qüestions literàries i estètiques que apareixen de cop al mig del relat i que el tio desenvolupa al vol, com si aquests fragments de tesi doctoral fossin quatre idees felices emergides de la marihuana. També resulta molt interessant –si digués memorable em passaria– la seva mirada estrangera a tot el sarau de l'11M basada en la seva pròpia experiència, ja que va aterrar a Madrid el curs 2003-2004. Sense ser un Tao «m'ho haig de carregar tot» Lin (la Luna Miguel ens els venia de companys de generació), el jove Ben Lerner ha parit una novel·la amb molta més volada: clàssica, divertida i erudita a estones. A veure les següents.


____________
Aquí i aquí també en parlen, i força bé.


Els entesos en cinema sempre diuen que el western és el més semblant a la mitologia que existeix als Estats Units. A falta de sirenes cantant-te a l'orella o de prínceps meditant sota una figuera fins que troben la il·luminació, els nordamericans han fet de la conquesta de l'Oest el seu pou de mites, el relat fundacional de la nació. De fet la polèmica segona esmena de la Constitució –el dret a tenir armes de foc– neix precisament dels valors i les pors que transmeten les històries d'aquell passat mitificat, llegendes de cowboys i diligències que s'havien de protegir de tot: coiots, indis salvatges o bandolers despietats. Amb els anys, el Western va convertir-se en el gènere cinematogràfic nordamericà per excel·lència, i aquest caràcter mític, quasi sagrat, l'ha blindat de tots els intents de transformar-lo o fer-lo evolucionar. Això sí, ha patit paròdies, hibridacions i deslocalitzacions, com la saga de Star Wars, aquell western clàssic a l'espai exterior, però res n'ha fet trontollar els fonaments. Amb Django Unchained, Quentin Tarantino intenta fer volar pels aires tota aquesta construcció icònica, dessacralitzant el western a base de dinamita. 

Django Unchained és tarantiniana de principi a final: un garbuix de converses delirants, desvergonyits anacronismes i seqüències estilitzadíssimes al costat d'un munt d'homenatges, molts d'ells –lletres de crèdit, moviments bruscos de càmera– a la matusseria de l'spaghetti western i el cinema dels setanta, els seus referents clàssics. Llicències de tot tipus, apropiacions d'altres gèneres, cameos, música boogie, filtres digitals o caps que exploten al més pur estil gore asiàtic. Sense anar més lluny, la banda sonora és tan eclèctica que abraça des d'un clàssic Ennio Morricone fins a un rap de 2Pac. Com ja va fer a Inglorious Bastards capgirant l'aproximació habitual a la segona guerra mundial, a Django Unchained Tarantino també es dedica a carregar-se la majoria de convencions del western –la fórmula de la tensió, les jerarquies entre personatges i símbols, els diàlegs, normalment escassos, etc.– i transforma un western aparentment clàssic en una tarantinada total: Si la muntanya no va a Tarantino, Tarantino anirà a la muntanya. A més als arquetips clàssics del gènere –aquí totalment capgirats– hi ha afegit tot l'univers de l'esclavitud, que li serveix per satiritzar sense pietat al Ku Klux Klan –amb la millor mofa d'aquest col·lectiu de la història del cinema– i perquè Samuel L. Jackson signi el millor paper de la seva carrera, un paper tan-tan-tan bo que fins i tot supera aquelles memorables converses –Royale with Cheese– que tenien a Pulp Fiction amb Travolta. 

Fer conya i molonitzar l'esclavisme és precisament el que li ha provocat la majoria de crítiques als Estats Units, on Spike Lee, per exemple, va dir que no la veuria en considerar-la “irrespectuosa” amb els seus antecessors. Ja va passar amb els nazis a Inglorious Bastards i ara s'ha repetit: Tarantino dinamita totes les normes cinematogràfiques i formals, però també vol acabar amb tots els tabús històrics i culturals. Deixant els límits de la moral a banda, Django Unchained recupera el millor Tarantino, i l'entronitza com el John Wayne de l'entreteniment en estat pur: Des de Pulp Fiction i Kill Bill que no ens ho passàvem tant bé.

 


En Pau Miró és un paio peculiar. El veus pel carrer o el trobes fent de professor en algun curs de dramatúrgia a l'Obrador de la Sala Beckett i a primera vista diries que és un bonàs, un encant, el jove modèlic que volen les mares. A les festes, quan balla, imita el Michael Jackson com ningú, i a classe té una capacitat innata per engrescar-te, per pouar-te l'autoestima traient petroli dels textos més infumables. Però a mesura que el vas tractant, a mesura que el coneixes l'hi vas veient una espècie d'ombra, un no-sé-què misteriós i inquietant. No és per com es comporta, ni pel que diu, ni pel què fa, és... és més inexplicable. És precisament pel que no diu i pel que no fa, pel subtext que diria ell, que de sobte te n'adones que aquesta bellíssima persona podria tenir un cadàver al maleter i continuaria somrient, que de sobte tens la certesa que en qualsevol moment podria treure una destral de la motxilla i perseguir-te per l'aula amb els ulls embogits d'un Jack Torrance a l'Institut del Teatre.

Redrums a banda, la cara fosca del Pau Miró, aquesta estranya originalitat sòrdida és el que fa que els seus textos siguin tant brillants, tant sorprenents, tant allunyats del nostre benetijornetisme de cada dia. Un refugi indie, la seva última bogeria, ens retrata fragmentàriament les col·lisions de sis vides creuades, sis joves que malviuen en un poble de muntanya que podria ser al Berguedà però que, per deformació hollywoodiana, immediatament situes al mig de les muntanyes Rocoses, a tocar de l'Overlook Hotel de Stanley Kubrick. És precisament aquest to universal, extret del cinema negre, de l'indie, del western i de tot allà on es pugui pescar, el que dóna al teatre del Pau Miró aquest caràcter tant d'ara. Als seus textos no hi ha tietes ni Manelics amagats sota trajos d'Armani, ell i els de la seva generació –Sergi Pompermayer, per exemple– han apallissat la tradició catalana i la tenen emmordassada i tancada en un armari. Al meu entendre, la del Pau és una de les primeres veus alliberades de la dramatúrgia nacional –si ja no hi ha cinematografies ni literatures nacionals, perquè haurien de quedar les dramatúrgies?– plenament instal·lada en l'homologació internacional.

Sense frases fetes, sense seny ni rauxa, buscant la solitud, l'amor i tot allò que ens iguala. Som al bell mig de la crisi, aquí l'atur no existeix i les feines o es perden o te les foten. En aquest context, la història de sempre explicada d'una altra manera. All work and no play makes Jack a dull boy. Molt més creativa i excessiva que Els jugadors –aquí els protagonistes són joves, tenen camí per recórrer–, Un refugi indie acaba essent un compendi d'obsessions generacionals i referències cinematogràfiques, al que s'hi suma la música pop, la tele i la cultura de masses. No s'hi pot fer res, si t'has criat als vuitanta xupant cinema i televisió, és obvi que els teus personatges robin maletes, siguin xaperos o tinguin per germans uns Begbies extorsionadors. 

_________
Un refugi indie, estrenada al Festival Temporada Alta, es pot veure a la Sala Beckett de Barcelona del 12/12/12 al 06/01/13.



Al meu entendre, els espectacles d'Angélica Liddell són l'experiència més bèstia que es pot viure dalt d'un teatre a Europa, a dia d'avui. La flamant guanyadora del Premio Nacional de Dramatúrgia no deixa ningú indiferent: o et fascina el seu teatre d'autor i els seus collages de confessions, sang i performance o bé et repugna i t'embafa per gratuïta, per excessiva, per passar-se de frenada amb tanta pornografia sentimental. La casa de la fuerza, per exemple, el bestial tour de force que li ha merescut aquest últim Premio Nacional espanyol, era una monumental enrabiada de 5 hores, un homenatge a la solitud i al dolor de quan t'abandonen construït a partir d'una explosiva combinació de mariachis i rancheras tocades en directe mentre la protagonista, sempre Liddell en persona, s'autolesionava i es feia sang a mesura que anava explicant les seves misèries, com si Marina Abramović s'hagués apuntat a la moda dels monòlegs.

El muntatge que va estrenar-se mundialment a Girona aquest dijous, Ping Pang Qiu, suposa un retorn a aquest teatre total després del totxo de la temporada passada, San Jerónimo, on castigava el públic amb 50 minuts de paletes posant maons i aixecant un mur dins l'escenari, al voltant d'ella, tapiant-la fins aïllar-la dels espectadors. Ping Pang Qiu torna a l'essència: comença amb repeticions inacabables i plors, els d'unes gimnastes xineses sotmeses als habituals entrenaments inhumans, el dolor com el camí més curt fins el plaer de la victòria, enèsima tesi Angélica Liddell. L'escenari ple d'objectes inútils: taules de ping pong, figueretes de Mao, pots de noodles instantanis i tota la pila de collonades que ven la família Wang al basar de la cantonada. La Xina contemporània reconstruïda a partir de les seves icones, perquè de fet la Xina és el contrincant metafòric de l'obra, l'espàrring, la parella que et deixa que rebia els cops dels anteriors muntatges. A Ping Pang Qiu “la Xina, que és la destrucció de la Xina” es converteix en l'enemic a batre, un país antropòfag que devora despietadament els seus fills. Liddell crida, sarcàstica i desesperada, que “estima la Xina”, aquesta Xina destructiva que en nom de la revolució cultural va cebar-se contra intel·lectuals, poetes i escriptors. A partir d'aquí, l'habitual monòleg desmesurat de Liddell carrega contra la massa ignorant que ataca la gent creativa, “que fàcil és disparar a l'artista”, i compara el sectarisme maoista amb la prepotència dels nostres poderosos, aquests “emperadors de l'aire condicionat” que sotmeten la cultura i els seus creadors. Garrotades també, aquestes una mica anacròniques, als panxacontents francesos que als anys seixanta abraçaven el llibre vermell. “Si Mao hagués entrat a França, ara París seria una planxa de ciment”.

Reivindicació, però també altres constants Angélica Liddell. “Porqué aprendes chino?”, pregunta un dels actors a l'artista. “Porqué estoy muy sola”. La solitud i la desesperació mai falten a la cita, i converteixen Ping Pang Qiu en una nova sessió de teràpia gratuïta. De la platea estant, Liddell sempre ens recorda algú incapacitat per ser feliç, una infeliç crònica que necessita escriure per sobreviure. “Estar viu és difícil”, confessa una vegada i una altra, i el seu monòleg cínic cala els ossos i et sobrepassa de mica en mica, per devastador, per excessiu, abocament descontrolat de misèries i vísceres.

Angélica Liddell és paraula, cinisme i honestedat, però també una plàstica única i un món visual abassegador i fascinant. L'home del tanc de Tiananmen, per exemple. La imatge que tot l'Occident té gravada al cervell de la revolta de 1989, la del rebel desconegut que s'enfrontava a l'exèrcit, a Ping Pang Qiu és recreada a l'escenari, amb Liddell i els seus companys de coreografia corrent i saltant per repetir els seus moviments. A la pantalla, l'anònim tank man corre a dreta i esquerra per posar-se davant del tanc, i a l'escenari Liddell i els seus fan el mateix, dreta i esquerra, imitant-lo per aturar la màquina infernal. Pell de gallina, art total. Performances repetitives, robòtiques, esgotadores com els tancs. Teatre de l'esgotament, importat dels museus d'art contemporani, ho sento però t'hauràs d'esperar els vuit minuts que dura la cançó perquè em dóna la gana. Poesia sobrehormonada, paraules enverinades llançades a l'audiència, obusos sentimentals que esclaten a platea. Màquines automàtiques llançant pilotes de ping pong que no torna ningú, llançades al buit dels ciutadans sense ànima. O la catàrtica mascletada final, amb tot l'equip cuinant fideus, menjant i fent merder, com als banquets de Rirkrit Tiravanija, mentre de fons sona Perfídia i tots els èxits de Nat King Cole, el disc sencer d'In the Mood for Love com l'última garrotada contra el papanatisme europeu que viu fascinat amb la Xina. Què voleu que us digui, de totes les tortures teatrals que hi ha, les d'Angélica Liddell són les més estimulants. 


 

Mira que dalt de l'escenari hi havia Sidi Larbi Cherkaoui, un dels genis de la dansa contemporània actual, el profeta més abnegat de la hibridació intercultural. Mira que divendres el Teatre Municipal de Girona era ple a vessar per veure ballar el mite Cherkaoui, el preferit, el més gran, però contra tot pronòstic els ulls se'ns van clavar en Shantala Shivalingappa, la ballarina índia que l'acompanya en aquest Play. Com sempre, Cherkaoui dansa de meravella i ho fa tot senzill i elegant, però el somriure desbordant i els moviments hipnòtics de Shantala Shivalingappa van ser la sorpresa d'una nit inoblidable.

Play és la darrera parada de la inacabable volta al món de dansa en dansa que Sidi Larbi Cherkaoui va començar fa una dècada, amb els duets amb Akram Khan, i que va continuar amb les inesborrables Dunas al costat de Maria Pagés. Després d'aquella contundent barreja de contemporània amb zapateados y soleás, Cherkaoui va continuar el seu tour planetari cap a l'Orient, per investigar com poden casar els nostres gèneres amb les danses d'allà. El resultat és Play, aquest nou duet amb la jove Shantala Shivalingappa: els va presentar Pina Bausch, van entendre's i allà va començar aquest joc d'escacs, aquest joc de cossos, aquest joc de seduccions, moviments i dansa.

En sabem ben poca cosa, de l'enigmàtica Shantala Shivalingappa. Sabem que tot i els seus orígens indis va créixer a França i que ha treballat amb les tres grans 'bes' del panorama internacional: Peter Brook, Maurice Béjart i Pina Bausch. També sabem que, tot i aquest aprenentatge artístic de primera línia i la seva educació europea –va aterrar a París amb només sis mesos– manté l'espontaneïtat i l'exotisme dels milers de nenes índies que cada dia ballen kutchipudi al seu Madras natal. I què és el kutchipudi? Agafeu una base d'instrumentació índia –recordeu Ravi Shankar? Doncs afegiu-hi lletra, perquè la misteriosa ballarina també canta, i de quina manera...– i a aquesta melodia del sitar afegiu-hi balls, sovint descalços, d'una subtil però sensual gestualitat, com si es tractés d'una dansa del ventre però sense l'exhibicionisme habitual, molt més continguda, molt més espiritual. Els de Shantala Shivalingappa són moviments suaus i precisos, sense acrobàcies ni terrabastalls. Amb un petit moviment de malucs en té prou per dibuixar el pas, i la resta del cos s'arquejarà més aviat poc, els mil·límetres necessaris fins a aconseguir l'harmonia, sovint acabant el retaule amb un imperceptible cop de cap, com una rúbrica, com una picada d'ullet final.

Sidi Larbi Cherkaoui no té més remei que adaptar-se a aquest orgànic oscil·lar de Shivalingappa, i veiem a l'estrella belga més continguda que mai, fent de mentor, de director, de coreògraf que deixa que la seva primera ballarina es llueixi. Ella ho impregna tot perquè ell encara és massa excessiu en el ballar, massa atlètic, i la màgia de Play és precisament aquesta contenció, el minimalisme del transmetre més amb menys de la dansa kutchipudi. En acabar, aplaudiments sincers i cares bocabadades. En el joc del mestissatge ha guanyat l'Orient per golejada.




Diu que són Ben Brooks, Tao Lin i David Ventura que es troben un diumenge a la tarda al bar per comentar la farra de la nit anterior. En David Ventura explica que volia quedar-se a casa veient una pel·li perquè li feia mandra sortir, però que al final la filla del bar de la cantonada li va enviar uns whatsapps i s'han passat la nit follant al cotxe, aparcats sota les xemeneies de Sant Adrià de Besòs. En Ben Brooks diu que ell també va follar, ahir, però no recorda amb qui, de tant passat que anava de ketamina. En Tao Lin, l'últim a agafar la paraula, fa en silenci l'últim glop de llet de soja i, avergonyit, confessa que ell no va tenir tanta sort. Va anar a dormir a les cinc de la matinada xatejant amb la Dakota, la seva cibernòvia, que viu a mil quilòmetres. Fa cinc anys que xategen, diu que són ànimes bessones però encara no s'han vist mai en persona.

Aquest inici d'acudit dolent ens hauria de situar aquestes tres autors, tres cares noves que aquest 2012 han coincidit als expositors de novetats i que, cadascú a la seva manera, ventilen una vegada més l'atufada habitació on dorm la mona l'adolescent perpetu que són les novel·les de joventut, iniciàtiques, desvirgants, digueu-n'hi com vulgueu. Dècada a dècada, generació a generació, totes les noves veus –J. D. Salinger, Quim Monzó, Bret Easton Ellis...– han ocupat alguna vegada aquesta habitació compartida de pis d'estudiants, i des d'allà han actualitzat l'imaginari literari del ser jove amb nous pòsters, nous mites, noves drogues i el mateix passotisme de sempre. Triomfadors o perdedors, addictes al sexe, les drogues o els iPhones, les novel·les de David Ventura, Ben Brooks o Tao Lin mostren tres noves aproximacions al tedi de viure, tres maneres de descriure l'immens badall de l'adolescència tardana, tres retrats novíssims dels nihilisme postmodern.





DAVID VENTURA - ALGÚ PARLA DE MI




El protagonista d'Algú parla de mi, el debut de David Ventura, és un paio que passa de tot. Feia de periodista, però era massa feina, massa responsabilitat. Prefereix fer de vigilant en un pàrquing, fitxar quan toca i que el deixin en pau. Aprofita les hores mortes a la garita per preparar unes oposicions, ja que res li semblaria més plàcid que un futur de funcionari: hi ha un 40% de joves a l'Estat espanyol que aspiren al mateix. Aquests dies li fa gràcia la noia que despatxa al bar de la cantonada, i amb una conversa en té prou per convidar-la a sopar. És un paio molt convincent quan s'hi posa, i de jove havia lligat força, però ara li fa mandra la mateixa idea d'intentar-ho. Això sí, quan se sobreposa a la desídia les té totes al sac. Ja fa temps que els vint anys van quedar enrere, però per ell la vida és aquest anar tirant sense esquitxar-se, sense creure en res, sense comprometre's amb res, de la casa a la feina i de la feina a casa. Durant les 170 pàgines d'aquesta novel·la, descoberta i publicada per Ara llibres/Amsterdam, ens dissoldrem com ell en la grisor contemporània i comprovarem que es pot viure perfectament sense prendre decisions, surant tranquils enmig del corrent, deixant-nos endur per la riuada de les masses.

Tot és fastigosament real a Algú parla de mi, de fet l'única llicència a la ciència ficció que hi trobo és precisament l'extraordinària activitat sexual del nihilista protagonista, que tot i viure en plan Bartleby aconsegueix fer-s'ho amb mitja dotzena de dones en cosa de setmanes. La descripció exacta de la vida sexual d'un nerd, vaja. Tothom ho sap, que els inadaptats no paren de cardar: viuen esgotats, avui amb una que té un petó de Klimt al menjador i demà amb una que té una horrible Audrey Hepburn clònica penjant sobre del llit.

Si bé el personatge del gandul "postmodern" barceloní és plausible i perfectament prototípic –Marc Romera ja va avançar un vividor similar a la seva novel·la Mala vida, deu anys abans– el que de vegades trontolla a Algú parla de mi és la veu narrativa, massa desperta i vivaç per ser el monòleg d'un apalancat. Algú que passa de tot i viu al mínim no es gasta en innecessaris flashbacks al passat, ni s'entreté a explicar els detalls de les últimes vacances a Andalusia, perquè fa mandra, perquè no cal. Algú que viu en primera, algú que mai accelera hauria de tirar sempre de monosíl·labs, i no trufar el seu monòleg amb espurnes d'enginy i apreciacions perepunyetes, com quan detecta que la bufanda del guàrdia jurat del pàrquing “no és una peça reglamentària” pel vestuari de l'empresa o quan s'entreté a definir la Torre Agbar com un “estrany i orgullós tòtem fàl·lic, amb colors de pop de plàstic cridaner, fúcsia, blau fosforescent i escarlata”. En aquest sentit, potser les ganes de fer literatura del David Ventura –que s'agraeixen– xoquen amb l'encefalograma pla que hauria de tenir el protagonista.




BEN BROOKS - FES-TE GRAN





De Ben Brooks sorprèn el talent que té per només ser un marrec de 16 anys. Bé, ara en té prop de 20, però gran part del que explica a Fes-te gran està escrit quatre anys abans, i és principalment un recull de vivències de les nits anteriors, escrites l'endemà al matí amb la corresponent ressaca monumental. I tot i que la seva no és una novel·la sobrenatural i el seu estil no revoluciona res, el paio té un talent innat per explicar històries, o millor dit, per passar per la ficció el seu dia a dia de classes, festes i relacions familiars. S'inventa un alter ego, modifica lleugerament el seu entorn, i es dedica a explicar borratxeres, avortaments i festes salvatges. Aquí no ens trobem davant d'un nihilista que passa de tot, sinó d'un salvatge inconscient que es passeja pel poble amb una samarreta del Ku Klux Klan. La vida d'en Jasper la mouen les drogues, les noies i la voluntat de descobrir que el seu padrastre en realitat és un assassí amagat. Fes-te gran, la cinquena novel·la de Ben Brooks i la primera editada per Empúries, és plena de xats pornogràfics, maltractaments d'animals i tot el malaltís reguitzell d'inquietuds que té un adolescent britànic d'ara.

“00.52 AM. Sóc al llit. Tinc posada Radio 4. Estic escoltant la previsió marítima. La previsió marítima és un cobrellit molt i molt confortable. [...] Abans de la previsió marítima posen 'Sailing By” i després posen l'himne nacional. A vegades, quan estic borratxo, m'agrada seure al llit i cantar l'himne nacional i provar d'imaginar-me com deu ser això de creure's que néixer en un lloc determinat en un moment determinat és motiu d'orgull. Follar amb una noia més de set minuts sí que és motiu d'orgull. Ser britànic no.”

Tot és molt divertit a Fes-te gran, tot és molt bèstia i depravat. Aquí no hi ha un filtre literari, tot s'explica tal com raja, tot és tinc setze anys i no he llegit gaire, tot respira aquella valuosa inconsciència del ser jove i creure's capaç de tot, sense l'ofec paralitzant de les lectures i els referents de quan ja t'has fet gran i avorrit. En aquest sentit, són il·lustratius els petits fragments sota els efectes de les diverses drogues d'ara i l'alteració del relat que provoca la ketamina o el fertilitzant. Hunter S. Thompson amb drogues noves, William Burroughs ballant tecno a tot drap. Fes-te gran seria la novel·la dels joves d'ara si no estigués explicada com sempre.




TAO LIN - RICHARD YATES




Dels tres novíssims analitzats, la proposta més sorprenent és la de Tao Lin, un jove sinoamericà (nascut a Nova York de pares taiwainesos) de 29 anys que s'ha convertit en l'últim hype de la literatura nordamericana. Totes li ponen, al tal Tao Lin, fa uns mesos va subhastar els drets de la seva futura tercera novel·la, Taipei, i els seus textos, relats curts i poemes s'estan traduint a mig món. A l'Estat espanyol és la barcelonina editorial Alpha Decay qui ja li ha publicat les seves dues novel·les, Richard Yates i Robar en American Apparel. Les seves són novel·les bestials, avorridíssimes. La principal virtut de Tao Lin és la de retratar els joves d'ara a través d'un continu de converses de Gmail, missatges de mòbil i observacions trivials i buides sobre les seves existències. No hi ha referents culturals, en Tao Lin, no hi ha valoracions sobre res ni reflexions sobre la societat que ens envolta. Tot és en clau de telegrama, narrativa robòtica, com en aquest tros de Richard Yates:

“Va despertar-se a les 2:00 PM i es va dutxar i es va vestir. Va caminar per la cuina escoltant música de l'iPod als auriculars. Estava sol a l'apartament. Va quedar-se mirant la sala d'estar. Una vegada va veure una pel·lícula coreana amb el seu company de pis a la sala d'estar. A la pel·lícula, un policia li fotia per error una coça voladora a un company. El film anava sobre un assassí en sèrie. «La vida m'avorreix», va pensar. «O, espera. No sé. És igual.»

Tao Lin és aquesta descripció despullada i opressiva de la rutina nerd, sense adjectius, sense saber quina música escolta ni quina peli coreana va veure ni perquè coi ha vingut a tomb que ara ens ho expliquis, tot això de la pel·lícula, tot això de la puntada de peu. No hi ha causa efecte, només gamberrades i centenars d'avorrides converses de xat, diàlegs a pèl entre joves que s'han conegut per Internet.

Ell va dir que no sabia què fer. Ella va dir que tampoc. "Vine", va dir ell. "El divendres", va dir ella.
"No resistiré tanta estona", va dir ell.
"Què haig de fer", va dir ella.
"Venir demà", va dir ell.
"Diners", va dir ella.
"Segur que pots aconseguir setze dòlars. Ven CDs o llibres".
"No sé què dir-li a la meva mare".
"Digues-li que em vens a veure".
"Trucarà a la policia. Si va a Goshen demà puc dir-li que vaig a casa la Kat".
"Vale", va dir ell. "Què és Goshen".
"On viu la seva família. Normalment hi va els caps de setmana. Crec que el tren de les 5:30 és l'únic que hi ha els dissabtes".
Ell va equivocar-se al teclejar i va escriure hkpo;;.
"Vale", va dir ella. "Demà seré allà a les 7:55".
"Què li diràs a la teva mare", va dir ell.
"Casa de la Kat. Em farà moltes preguntes perquè sap que odio la Kat. Potser no funciona". Ella el va trucar més tard dient-li que la seva mare no aniria a Goshen. "Me'n vaig a dormir", va dir. 

Els més passats de voltes ja han batejat Tao Lin com "el Kafka de l'era de l'iPhone", i la resta de crítics s'entesta a dir que les seves novel·les són "divertidíssimes", "excitants" i "estimulants". Si ens ho agafem des de la ironia i el "posthumor" potser sí, que tanta banalitat exasperant fa riure, però si les llegim literalment són novel·les avorridíssimes, precisament perquè no hi passa res de res: Twitter, Gmail, parlar de tonteries i de tant en tant sortir a robar sushi i suc de mango al supermercat. En resum, que la novel·la s'aguanta per un fil de patetisme sostingut. Però què podem fer-hi, si els joves d'avui en dia són exactament així? Com podem criticar Tao Lin per uns personatges plans i banals si les noves generacions són així d'insípides i despreocupades?  

El que si que és mèrit exclusiu de Tao Lin és l'estil: aquí l'encaix entre el passotisme dels protagonistes i el passotisme de la veu narradora és perfecte, i aquest és el geni de Tao Lin i el seu forat a la literatura: Línia a línia elimina qualsevol mena de passió, pàgina a pàgina esborra tots els rastres d'humanitat, i el resultat és la crua descripció de la rutina de la generació iPhone, amb paràgrafs i situacions molt més autèntiques i reals que qualsevol aproximació més adulta, sociològica o racional als joves d'ara. Si per alguna cosa serà recordat Tao Lin és per això, per aquest estil propi tan gris i mandrós com els seus personatges. Ara bé, que sigui recordat no vol dir que la frescor actual perduri i aguanti: només cal recordar com de sorprenents eren les novel·les de Bret Easton Ellis a finals dels vuitanta i quin tuf desprenen ara.



Fer que la gent rigui és difícil, però encara és més difícil aconseguir-ho sense fer gràcia. Aquesta és la quimera, la fusió freda, la pedra filosofal que persegueixen alguns dels còmics més interessants del moment. La tropa de Muchachada Nui, els Venga Monjas o Miguel Noguera han aconseguit la quadratura del cercle: han canviat l'acudit graciós per gags que no fan gràcia i el públic es descollona de la mateixa manera. Aquest estrany fenomen humorístic podria tenir moltes denominacions, però la que ha arrelat amb més força és 'posthumor'. D'aquesta manera, el 'posthumor' serà l'humor que no fa gràcia, els gags que busquen els límits de la paciència de l'espectador, oscil·lant entre el patetisme i la saturació i fugint dels mecanismes de la rialla directa, com les ganyotes Jerry Lewis o el pastís de nata a la cara. El posthumor no fa gràcia pel què fa o pel que t'ensenya, sinó pel que et fa pensar, per les reflexions que et provoca, per la manera com l'interpretes. Alguns n'hi diuen humor per humoristes, d'aquest descol·locar i deixar-te atònit, i si no hi connectes més val que canvis de canal sinó vols avorrir-te i exasperar-te a parts iguals.

A dia d'avui els parroquians del posthumor encara són quatre gats, i s'apleguen entre ells per ajudar-se, com mormons de Utah buscant nous adeptes. Fins ara, el porta a porta ha funcionat per Internet, amb vídeos casolans o blogs de culte, però els principals apòstols del moviment són molt més coneguts: els Muchachada ja fa anys que treballen a televisió, i els shows de Miguel Noguera s'han vist al MACBA i estan apadrinats per Blackie Books. Aquesta tardor ha aparegut un nou clàssic instantani pel moviment, i tota la posthumorada ha celebrat la presentació de la pel·lícula Mi loco Erasmus, que va poder-se veure al festival de Sitges i que allarga fins al llargmetratge els esquetxos de fins ara.

Com a bons posthumoristes, el títol Mi loco Erasmus ja és un engany, perquè hi entres esperant un pel·li sobre alemanyes borratxes i hi acabes trobant un fosc fals documental sobre un inadaptat amb ínfules d'artista. Frustrar les expectatives, aquest és un altre dels trets bàsics del posthumor. El protagonista de tot plegat és un immens Dídac Alcaraz, la nova estrella del moviment, un paio versàtil que vam descobrir presentant els tronxants vídeos de Go, Ibiza, Go!, capaç de dir bestieses i comportar-se com un inadaptat mantenint el rictus de seriositat en tot moment. En Dídac era l'impulsor d'aquest documental sobre els Erasmus a Barcelona, però com que els guiris no deien mai el que ell volia a les entrevistes va decidir que els doblaria ell mateix i els faria dir frases veritablement interessants. Així una nordamericana avorrida i sense interès acaba dient “follem, follem, va fot-me la polla pel cul”, gràcies al doblatge del Dídac. La mateixa pel·lícula ja se n'adona de seguida que el subjecte d'interès no són els Erasmus, sinó aquest cervell malalt capaç de fer-los falsejar paraules.

A partir d'aquí, Mi loco Erasmus perseguirà el Dídac i ens descobrirà la personalitat esquizoide d'aquest artista frustrat que sobreviu en un niu de merda –el meu estudi, en diu ell– al soterrani de casa la seva àvia. “No puc parar de crear”, diu el paio mentre ens ensenya esbossos dolentíssims, taques pintades de qualsevol manera que per ell són el futur de l'art actual. De mica en mica anirem precipitant-nos amb ell per un tobogan de bogeria, i el projecte de la seva pel·lícula s'anirà fent cada vegada més rebuscat, malaltís i incomprensible per tothom menys per ell. El retrat d'aquest geni embogit i incomprès és exagerat, excessiu, despietat. “La gent cada vegada és més mediocre, són incapaços d'apreciar l'art veritable”, diu en Dídac, que com a sonat de recepta culpa el món exterior de la seva desgràcia. "Acostumo a barrejar el cafè amb el Ballantines, així tinc la nit i el dia junts, i això elimina la dutxa”, deixa anar en un dels moments més inspirats.

És un altre dels clàssics del posthumor, això d'explotar la figura del fracassat per antonomàsia, i aquesta peli aconsegueix fer-ne un retrat majúscul, humà i proper, entre la descollonamenta i la llàgrima. El retrat de Dídac Alcaraz i el seu entorn ens serveix perquè la majoria de cracks del posthumor desfilin pel metratge, com Carlos Vermut o el mateix Miguel Noguera, que fa d'amic que li ha deixat 1.000 euros al Dídac per fer la peli, i que acaba veient com la inversió no retornarà mai perquè el tio s'ho ha polit tot en bollycaos i cafès.

Hi ha mil moments memorables a Mi loco Erasmus, amagats rere el constant “no pot ser possible que aquest paio estigui tan sonat” que ressona durant tota la pel·li. La típica descripció polièdrica del Dídac feta a base d'entrevistar els seus parents, veïns i coneguts és memorable, paròdia directe de les entrevistes a veïns d'assassins o maltractadors que veiem cada telenotícies. Des de la gent gran que troba el Dídac un bon noi, “molt bé per la mitjana de la joventut d'ara”, fins al xino que li serveix el cafè en llet i no parla espanyol, passant pel seu mecànic, que deixa anar el tòpic “tenim una bona relació, el nano ja és com de la família” per finalment arribar al macarra del gimnàs, l'únic que els té prou ben posats com per dir que el nano està una mica pirat. O l'escena on l'artista frustrat encartella pòsters de La Caixa -Parlem?- amb un company de feina, amb en Dídac xerrant tota l'estona i anant de gran artista, “em moro de ganes de triomfar amb la peli i deixar aquest curro de merda” mentre l'altre li diu que estigui per la feina, que ja fa deu anys que repeteix la mateixa punyeta. O els quinze minuts de conversa entre el Dídac i la seva àvia, sorda com una tàpia, tot un exemple del poder del posthumor, construint una preciosa conversa dual, inintel·ligible però humana, exasperant però càlida, en definitiva, real, entranyable i inútil com la vida mateixa.

En un altre registre, aquí el teniu presentant un dels shows de Go, Ibiza, Go!


  NOTA: Aquesta crítica conté spoilers, si penseu veure l'obra no la llegiu

Oleanna, el cara a cara de Ramon Madaula i Carlota Olcina al Teatre Romea, ens situa al despatx d'un professor universitari per construir-nos l'enèsima història d'insinuacions sexuals entre mestre i alumna. Pel que sembla, la noia no ha entès ni un borrall del que Madaula explicava a classe –"no entenc res, és que no entenc res, dec ser tonta!"– i llavors ell, entre bonàs i vell verd, abraça la noia quan plora i intenta consolar-la pel suspens. A partir d'aquí tot es veu d'una hora lluny: ella aprofitarà l'abraçada prohibida per demandar-lo i aconseguir l'aprovat, traient de context les seves paraules i arraconant-lo fins a fer-li perdre la feina, mentre que ell, massa perplex i babau per ser professor universitari creïble, serà incapaç de replicar-li i de defensar-se amb la sensatesa que s'espera d'una persona adulta. 

Tot és inversemblant en aquest David Mamet, un dels textos més fluixos del dramaturg nordamericà. L'argument es torna "ianqui" de seguida, això és Amèrica i una abraçada és igual a denúncia i tu aniràs a la presó. No hi ha voluntat d'entretenir-se en els matisos, ni ganes de provocar el munt de reflexions que suscitava l'ambigua abraçada d'El principi d'Arquímedes, o la hipòtesi d'El dubte, el Madaula més recent. Aquí Mamet decideix passar del debat i de les reflexions d'alta volada: No es planteja què passaria si la resposta de la noia hagués estat "si jo fos un noi no m'haguessis abraçat així", per exemple. Mamet evita que els personatges es diguin les coses a la cara, però també evita qualsevol temptativa de subtext, de manera que tot és primari, pel boc gros i exagerat. Mamet no vol pensar gaire, en aquesta Oleanna, som més a prop d'un exercici de l'Institut del Teatre que de les seves peces més memorables. No hi ha debat moral, però tampoc hi ha rèpliques esmolades ni càrregues de profunditat, i entre el segon i el tercer acte ja li veus tota la "fusteria literària" al text, que diria Marsé. L'autor s'ha limitat a utilitzar elements dramatúrgics de primer de primària per fer avançar la història, amagant informació essencial que desvetllarà al final –en Madaula ja havia perseguit altres noies abans, etcètera–, refugiant-se en girs inversemblants –l'alumna tonta al final és una espècie de revolucionària sindical hiperllegida– i valent-se de vulgars trucs de principiant que l'haurien de fer enrogir de vergonya, com les continues trucades al mòbil de Madaula justament en els moments de més interès dramàtic, un recurs que una vegada funciona, dues sembla forçat i que Oleanna apareix fins a quatre vegades. Quatre trucades al mòbil als moments de més tensió dramàtica: de tan demencial al final ja semblava autoparòdic.

Pel que fa als actors, l'Olcina va estar molt bé en les dues tristes rèpliques importants que se li concedeixen en tota l'obra, mentre que en Madaula, que és qui porta la batuta, va estar dispers la primera mitja hora de funció (divendres 19 a la nit). Potser si hagués sortit més elèctric des del primer moment la cosa hagués estat menys dramàtica. Però la culpa no és seva, la culpa és del text, que el fa parlar i parlar sense dir res. En definitiva, un David Mamet menor i el segon treball consecutiu amb poca substància de David Selvas, després que l'any passat pintés L'habitació blava al Romea, un David Hare que també va resultar de segona. Això sí, la seva memorable Hedda Gabler torna al Lliure de Gràcia el 22 de maig. 



Són el plat fort d'aquest Grec i ningú s'ho ha volgut perdre. A l'estrena hi ha la pràctica totalitat del món teatral i cultural del país. A l'ambient flota el record d'A Disappearing Number, un dels anteriors treballs dels Complicité, que va passar pel Lliure el 2008 i de qui tothom diu meravelles. També els elogis espectaculars que aquest The Master and Margarita està recollint arreu del món. I és clar, amb els primers cinc minuts i l'extraordinari número del metro de Moscou fet a base de llums ja n'hi ha prou per entendre el perquè de tanta bogeria amb aquesta companyia britànica: el ritme serà molt alt perquè la novel·la és llarga, i les escenes s'aniran succeint vertiginosament, desplegant una sèrie d'efectes visuals que deixaran el públic KO moment rere moment. I així en un trepidant espiral de 200 minuts: si aquesta escena t'ha semblat potent, espera perquè l'efecte escenogràfic següent encara ho serà més. El resultat? A la mitja hora de funció ja se t'han acabat els 'uaus' i t'obligues a callar.

Complicité és tot el contrari del teatre de Pep Tosar, que també va adaptar El Mestre i Margarida l'any 2003. Són oposats perquè allà on l'ànima del Maldà aposta per la contenció, el minimalisme i la força dels actors per desplegar el text a poc a poc, els Complicité tiren pel dret i porten un carro de pirotècnia escènica per acompanyar les interpretacions. Si el de Tosar és teatre pur, el dels Complicité és teatre total.

El text de Bulgàkov té de tot: tres històries, una dins l'altra, que es despleguen recursives, com nines russes, Inception 100 anys abans. També fragments d'una gran càrrega conceptual i filosòfica, amb converses sobre política, religió i literatura que riu-te'n de Tom Stoppard. També personatges històrics com el diable, Jesucrist o Pons Pilat, aquests dos últims discutint sobre l'evangeli, un text que diuen que Mateu s'ha inventat de dalt a baix. I per últim el llibre conté tot una sèrie de deliris –dones que volen, teletransportacions, personatges decapitats als que recapitaran més tard– que avui en dia són molt fàcils d'aconseguir en cinema gràcies als efectes especials, però que en teatre plantegen reptes monumentals.

En una escena qualsevol els tres nivells del Bulgàkov: Margarida buscant el mestre, el mestre mamporrejant posseït la màquina d'escriure, i la història que escriu prenent vida dalt de l'escenari. Recursos de superproducció hollywoodiana, però a la vegada simplicitat low cost: mitja dotzena de cadires que, subjectades ben amunt, es transformaran en un camp d'oliveres, o bé una taula, que transportada per quatre homes foscos esdevé un taüt.

En sortir, alguns comparaven el The Master and Margarita de Complicité al 2666 de Rigola. Potser sí, la tasca adaptativa és igual de titànica, però almenys el cim de la carrera rigoliana era més reflexiu, més pausat, profundament emocionant. Aquí tot són presses –va-va-avancem-avancem-endavant-endavant!– i aquest al·lucinant desplegament d'imaginació no arrela, no arriba a sedimentar. No hi ha temps per reflexionar si t'ha agradat l'última escena perquè ja estàs concentrat en la següent, The Master and Margarita és al teatre el que The Dark Knight Rises de Nolan al cinema: massa pirotècnia per tan poques emocions. En aquest sentit, les bocabadants videoprojeccions a escenari complet haguessin merescut un ritme més reposat, deixant que respiressin els segons necessaris per resultar poètiques per si mateixes, i no rebaixant-les a engranatges, a transicions, a trucs d'escena al servei de l'endimoniada narració. L'escena final del cavall, per exemple, que és l'única que s'ha deixat respirar –i no us penseu, menys de trenta segons– i per si sola ja podria merèixer un espectacle convencional.

Tret d'aquest excés sistemàtic i generalitzat, tret d'aquest bombardeig d'impactes que arriba a saturar, The Master and Margarita dels Complicité aconsegueix el triple salt mortal: en primer lloc ser fidel a les 400 pàgines originals –els que l'han llegit deien que espectacle i novel·la avancen de bracet–; en segon lloc han aconseguit desplegar un univers visual aclaparador, mai vist en aquests paratges, valent-se de vídeocàmeres, jocs de llums fascinants o projeccions del Google Maps; i per últim, han aconseguit que text i efectes, història i marc, formin un tot coherent i original. Tot i les presses, un espectacle inoblidable, profundament revolucionari.