El canvi climàtic i els problemes de contaminació atmosfèrica aboquen les grans ciutats del món a un canvi de paradigma. Després d'un segle on el cotxe ha estat el rei dels carrers, les principals metròpolis mundials ja aposten per restringir-lo. Aquesta revolució urbana, que ja ha començat a París o Londres, vol tornar a posar el vianant al centre, i pensar unes ciutats més vivibles, amb menys asfalt i més espais verds per la ciutadania. Amsterdam o Copenhagen, els grans paradisos de la bicicleta, també poden donar-nos lliçons per fer la transició cap a una ciutat sostenible, que prioritzi el transport públic i els desplaçaments a peu o en bicicleta i el comerç de proximitat enlloc del vehicle privat com la moto o el cotxe.
Barcelona, com la majoria de capitals europees, avança cap aquest model de veïnats pacificats amb la implantació de les superilles, l'ampliació de la xarxa dels carrils bici i noves inversions en transport públic, com la Línia 9 o el tramvia per la Diagonal. Però com podem reduir el milió de cotxes que circula cada dia per Barcelona? És qüestió de conscienciar la població, o calen polítiques més agressives? Veient les morts indirectes i els problemes associats al fum dels automòbils, caldria prohibir els cotxes, tal com ja vam fer amb el tabac?


Ho sentim, conductors, però no és un malson verd ni una utopia ecologista: les principals capitals del món ja treballen per eliminar els cotxes dels seus carrers. A París, l'alcaldessa Anne Hidalgo vol convertir la ciutat impulsora de l'últim gran acord climàtic en la primera metròpoli post-cotxe de la història. Per fer-ho, prohibirà la circulació dels cotxes dièsel el 2024 –són 4 vegades més contaminants que la resta– i estudia prohibir la resta d'automòbils contaminants pel 2030, de manera que només podran circular els vehicles elèctrics. Per poder pacificar el centre, la capital francesa està duent a terme una importantíssima inversió en infraestructures –amb una seixantena de noves estacions de metro– coincidint amb la preparació dels Jocs Olímpics del 2024, que millorarà encara més una de les millors xarxes de transport públic del món. L'Ajuntament socialista també ha duplicat la xarxa de carrils bici, i ja proven els primers autobusos automàtics que circulen sense conductor. El perquè de tots aquesta canvis? "El repte incomparable de la pol·lució de l'aire requereix accions sense precedents", diu l'alcaldessa Hidalgo, i cita els 6.500 parisencs morts cada any per la contaminació. I no cal anar tan lluny per veure els efectes del fum: a l'àrea metropolitana de Barcelona, la contaminació atmosfèrica causa unes 3.500 morts anuals. L'alcaldessa confia que amb menys cotxes, París serà més habitable, i en el seu somni de ciutat verda els milers de places de pàrquing actuals s'hauran convertit en carrils bicis, terrasses per a les cafeteries i parcs infantils. La prova són els nous passejos a la riba del Sena: hi circulaven fins a 40.000 vehicles diaris, i ara que s'han peatonalitzat són la nova zona de moda a la ciutat.
Més capitals que limitaran l'automòbil? Londres, on des de 2008 funciona una taxa que grava aquells vehicles contaminants que circulin pel centre, similar a l'Ecopass milanès. El resultat ha estat una baixada del número de cotxes que volten per la City, però l'alcalde Sadiq Khan vol anar més enllà, i promourà que els nous edificis d'habitatge i oficines no es construeixin amb pàrquing. A Barcelona, els darrers intents per limitar el nombre d'aparcaments soterranis han topat amb les crítiques de l'oposició i del gremi dels API, que ho troben "demencial".
El futur de l'automòbil a la ciutat ja centra la majoria dels debats urbanístics, i l'octubre passat, desenes d'arquitectes, experts en mobilitat i activistes pel transport públic van reunir-se a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona per discutir de quina manera afrontar aquesta polèmica transició cap a les ciutats post-cotxe. Lluís Brau, president de la Federació Iberoamericana d'Urbanistes i organitzador del congrés The Post-Car City, "en transició cap a ciutats més vivibles", assegurava que el futur de la vida urbana passa per la "contenció del vehicle privat" i per un model de carrers pacificats, on el cotxe passi a un segon pla. "La mobilitat és un dret", afegia la regidora de Mobilitat de l'Ajuntament de Barcelona, Mercedes Vidal, a la inauguració de la trobada, "però pressupostàriament no s'ha tractat mai com a tal. La sanitat i l'educació es financen de manera estructural, i aquí hauria de passar el mateix. Això ha provocat una falta de finançament endèmic al transport públic que ens costarà molt car en termes de salut pública i habitabilitat".

El cotxe, un problema global
Segons l'urbanista Jose María Ezquiaga, degà del Colegio Oficial de Arquitectos de Madrid, el del cotxe és "un problema global", ja que es registren els mateixos problemes de trànsit a Europa que a les grans capitals de l'Àsia o a l'Amèrica Llatina. Històricament, Ezquiaga recorda que el paradigma de la ciutat era el model europeu, com Barcelona, amb metròpolis "compactes, continues i denses", que permeten un ús mixt d'habitatge i comerç i una mobilitat òptima, ja sigui amb transport públic o a peu. Però amb l'expansió del cotxe es va imposar el model contrari, on el paradigma seria Los Angeles. "La ciutat s'expandeix i inunda el territori amb veïnats de casetes amb jardí a les que només s'hi pot accedir en automòbil", explica. És la imatge idíl·lica del somni americà. "El model suburbial ha provocat que la gent cada vegada visqui més lluny del lloc on treballa", explica Ezquiaga, i això ha creat ciutats dormitori extensíssimes en superfície i amb molt baixa densitat, on els serveis bàsics –hospitals, escoles, comerços– són sempre lluny i cal agafar el cotxe per tot. Però a la vegada, l'automòbil tampoc és la solució, perquè hi ha tants vehicles que a les hores punta l'embús és el pa de cada dia. "El somni americà", ho resumia Ezquiaga, "en realitat ha resultat ser un malson".
Pot semblar llunyà, però aquest somni –o malson– americà el tenim a tocar. A l'Estat espanyol, l'expansió en urbanitzacions i ciutats dormitori de petites casetes va ser el model per antonomàsia entre 1994 a 2009. A Madrid el creixement de població dels darrers anys no s'ha concentrat al centre sinó als afores, on el sòl construït s'ha doblat. I el nombre de cotxes circulant també s'ha doblat. "S'ha construït en arxipèlag, amb barris i centres comercials com cèl·lules autosuficients, envoltats de grans aparcaments i aixecats enmig d'enlloc, que ens condemnen a fer servir l'automòbil privat per arribar-hi", diu Ezqiuaga. En aquesta nova ciutat dispersa la dependència de l'autopista és total, i quan aquesta se satura el col·lapse és inevitable.

100 anys conquerint mentalitats

Ara bé, si el cotxe causa problemes de mobilitat a mig món, com és que continuem utilitzant-lo? Desenes d'experts s'ho preguntaven a la taula rodona Disputant l'hegemonia cultural al cotxe. "L'automòbil és un símbol cultural molt fort", arrencava l'arquitecte David Bravo, promotor del cicle Adéu al cotxe! de la Sala Beckett. Ell ho té clar i assegura que la nostra cotxedependència és induïda, fruit d'una operació d'enginyeria social "sense precedents a la història, només comparable a l'expansió del cristianisme". D'entrada sembla una exageració, però ens proposa mirar 100 anys enrere, quan la societat funcionava sense automòbils. "El cotxe és l'element que ha transformat més i més ràpidament les ciutats des del neolític", afegeix l'arquitecte barceloní, que insisteix en el caràcter omnipresent de les quatre rodes, presents en el nostre imaginari des de la infància: "T'has fixat amb què juguen els nens? Amb cotxes!".
Els experts constaten que la del cotxe ha estat una conquesta per terra, mar i aire. Situen el tret de sortida al New Deal, quan es venia l'automòbil com una manera de fugir de la ciutat, però la cursa no ha tingut un únic color polític: tant l'ha fomentat la socialdemocràcia com ho va fer el bloc comunista, Hitler promovent l'escarbat o Franco el 600. Des de llavors, la indústria automobilística ha associat el cotxe a valors imbatibles com la llibertat i la independència personal. A la tele ens ho diuen constantment: si compres un cotxe compres la teva llibertat. I el cinema també hi ha ajudat: a la pel·lícula Thelma & Louise, per exemple, un Ford Thunderbird és l'element alliberador per a les dues protagonistes, i a Casablanca, situada al mig de la Segona Guerra Mundial, l'únic moment de felicitat i amor que tenen Humphrey Bogart i Ingrid Bergman és durant una escapada en descapotable. "I als anys vuitanta ja s'arriba al clímax, amb sèries com El coche fantástico, on l'heroi és el cotxe en sí mateix", recorda Bravo. L'arquitecte observa que trobar casos contraris resulta molt més complicat. "Només la pel·lícula Un dia de fúria retrata la situació més freqüent dels que agafen el cotxe cada dia: la histèria de quedar-nos atrapats en un embús".
Aquest enamorament global no és casual, expliquen els experts en mobilitat, perquè el lobby del motor és un dels anunciants més importants del planeta, i fa dècades que ens envia inputs contínuament. "Hi ha anuncis de cotxes a tot arreu, fixeu-vos-hi: al cinema, la tele o els diaris, però també en trobes als transports públics que li haurien de fer la competència i s'anuncien tot terrenys al metro o a les  marquesines de l'autobús", diu Bravo. "Aquest any fins i tot van plantar un cotxe al mig de l'estació de Sants, la catedral del transport públic de Catalunya!", afegeix Ricard Riol, president de la Plataforma pel Transport Públic.
Al debat de la UPF també recorden que no totes les estratègies de la indústria automobilística han estat netes. S'explica que abans que Los Angeles es convertís en la meca de l'automòbil i el model a replicar arreu del planeta, la ciutat californiana tenia als anys 40 una xarxa de tramvies envejable, que el lobby del cotxe es va dedicar a comprar i desmantellar per forçar la gent a abraçar l'automòbil. També hi ha constància històrica, amb anuncis d'època interessantíssims, de campanyes mediàtiques per ridiculitzar el vianant, arraconant-lo a les voreres. "A Llatinoamericà el cotxe encara és un símbol d'estatus i de riquesa", afegeix una urbanista de Sao Paulo, "i per tant ser vianant vol dir assumir el teu fracàs professional".

Solucions, però a quin preu?
Ricard Riol, de la Plataforma pel Transport Públic, assegura que caldria centrar el debat en quins mecanismes tenim per generar un canvi social tan important. "Ningú discuteix ara que el trànsit mata i ens ofega, el problema és quan les solucions necessiten provocar canvis de conducta. Perquè la gent vol solucions, però no accepta els canvis". I això que les dades són clares, hi ha massa cotxes als carrers i a sobre tenen un tracte preferent. A Madrid, el 61% dels carrers és per l'asfalt, quan aquestes vies no resolen ni el 38% dels viatges. I a Barcelona passa el mateix, només un de cada quatre desplaçaments són amb cotxe privat, però l'automòbil continua tenint l'hegemonia als carrers i places.
De quina manera es pot contrarestar la imatge guanyadora que té el cotxe? Una opció és aconseguir que el transport públic sigui "sexy". El geògraf Francesc Muñoz posa el Tram d'exemple, amb un índex de percepció, estètica i sostenibilitat altíssim entre els barcelonins. Una altre camí per parar els peus a l'automòbil és associar-lo a la contaminació que provoca. De quina manera? Seguint l'exemple de les lleis antitabac. Ara ja queda lluny, però durant dècades el fum del tabac era tan omnipresent com el dels cotxes: es fumava a les universitats, als hospitals, als avions i als restaurants, i semblava que un món sense fum era impossible d'imaginar. El cinema també va ser clau en l'expansió de l'imaginari nicotínic, i els valors positius de glamour i independència associats a la cigarreta eren indiscutibles. Però la determinació de l'administració per preservar la salut pública de la ciutadania va guanyar la batalla a les tabaqueres. Pels experts al congrés The Post-Car City, els paral·lelismes són evidents perquè, com deia Anne Hidalgo, el del cotxe també és un problema de salut global.
I el cotxe elèctric, podríem preguntar-nos, no soluciona aquests problemes de contaminació? "Amb el cotxe elèctric el sector intenta fer un greenwashing, vendre'ns que tot canvia perquè tot continuï igual", m'explica David Bravo. A la taula rodona hi ha consens respecte aquest gir Lampedusià: diuen que els vehicles verds només "desplacen les externalitats", és a dir, enlloc de generar emissions pel tub d'escapament i deixar el fum a la ciutat, contaminen per la xemeneia de la central on s'hagi produït l'electricitat. I una ciutat plena de cotxes, per molt que siguin elèctrics, és una ciutat d'embussos, que continua deixant el vianant en segon pla.
Malgrat que alguns dels diagnòstics i prediccions del Congrés puguin sonar radicals i apocalíptics, els defensors de la ciutat sense cotxes no s'oposen a l'automòbil en general. "El cotxe és un problema quan està infrautilitzat". O sigui, quan van buits, com passa amb el milió de vehicles que circula diàriament per Barcelona, on tenim una ocupació mitjana de 1,14 persones per cotxe. "Si tinguéssim ocupacions de 2,5 persones per cotxe no tindríem aquest debat", aclareix Pau Noy,  adjunt al conseller delegat a TMB. També assegura que el cotxe no desapareixerà mai del tot perquè sempre hi haurà necessitats logístiques i persones amb necessitats especials. Del que es tracta, diuen, és d'arrabassar-li la centralitat actual.

Descongestionar Barcelona és possible

Els urbanistes asseguren que la mobilitat a les ciutats no té solucions miraculoses, i que la recepta està inventada des de fa dècades: fomentar el transport públic i restringir el vehicle privat. El problema és que a Barcelona s'ha fet just el contrari. "A mesura que la ciutat es congestionava, n'ampliàvem la capacitat viària", recordava Pau Noy. La Ronda del Mig en seria un exemple, o la inauguració de les Rondes el 1992, infraestructures pel vehicle privat que no han anat acompanyades d'una inversió similar a la xarxa de transport públic. I la crisi econòmica encara ha tensat més la situació, amb retallades pressupostàries que afecten el serveis i no permeten la renovació i el creixement de les flotes. El problema és que cal valentia política per afrontar la mobilitat sostenible, perquè treure cotxes del carrer suposa una pèrdua de vots pel polític que ho intenti.
Tècnicament seria possible, una Barcelona sense cotxes? Pau Noy disposa de diversos estudis de TMB que demostren que sí, que amb una inversió adequada el transport públic podria assumir tots els desplaçaments de la ciutat. De fet, a l'actualitat el 69% dels trajectes en cotxes ja es fan entre àrees on existeixen alternatives com el metro o el tramvia. Des de TMB tenen calculat que es podrien doblar les freqüències del metro amb l'ajuda dels trens automàtics, i la capacitat dels Rodalies es podria augmentar amb trens més llargs i utilitzant el túnel de l'AVE, que està desaprofitat. La unió dels tramvies per la Diagonal multiplicaria per tres l'oferta actual, i amb l'ampliació dels carrils bici –que el 2019 superaran els 300 quilòmetres– hi ha marge perquè els trajectes en bicicleta es multipliquin per 5, fins a arribar al 10% dels desplaçaments.
Quins beneficis tindria tot això? "D'entrada, una reducció de l'accidentalitat i una baixada a zero dels nivells de pol·lució", explica Pau Noy. Una altra derivada clara d'uns carrers més buits? Doblar l'espai al carrer dedicat als ciutadans. Això s'aconseguiria perquè no només es reconqueririen carrils en moltes vies, sinó perquè es reduiria la superfície d'aparcament. I no, no parlem de ciència ficció: "Excepte a Espanya, a Europa ja hi ha una pila de ciutats sense emissions", aclareix Noy. És, per tant, una qüestió de voluntat política. I de temps, perquè els ponents asseguren que l'esgotament del petroli i els efectes del canvi climàtic ens obligaran a canviar la manera de viure més aviat del que ens pensem.
Les noves tecnologies poden jugar un paper clau en aquesta evolució de la mobilitat. A l'hora de compartir cotxe, per exemple: cada vegada hi ha més plataformes de carsharing, amb possibilitats de creixement, i també hi ha esperances dipositades en l'arribada del cotxe autònom, que circularia sense conductor i podria transportar diverses persones alhora, a mig camí entre el taxi i l'autobús urbà. Les aplicacions mòbils també poden millorar els desplaçaments urbans. Rikesh Shah, cap d'innovació comercial de Transport de Londres, explicava els beneficis que han obtingut de compartir desenes de paràmetres del transport públic a temps real, com l'estat de les línies de bus o metro, l'hora exacta d'arribada d'un comboi a una estació o la situació d'accidents o d'obres de manteniment. Gràcies a aquest esforç d'Open Data, s'han creat més de 600 apps independents que informen del servei a un 40% dels usuaris, amb programes que proposen canvis de ruta automàtics quan hi ha incidències.
A Barcelona, el desplegament de la nova targeta T-Mobilitat pel transport públic, prevista pel 2019, podria ser una bona oportunitat per avançar cap a un transport multimodal i provocar un canvi de mentalitat als ciutadans. "La T-Mobilitat podria fomentar les bones pràctiques de moltes maneres", explica David Bravo, "la targeta podria ser més barata per aquells qui fan servir el Bicing, o també es podria fomentar un transport públic més econòmic per aquells qui reciclen al Punt Verd o fan servir el mercats de proximitat". Les noves tecnologies també podrien millorar el Bicing: al congrés, s'apunta que les bicicletes estarien més ben repartides amb una gamificació més efectiva, bonificant aquells usuaris que facin els trajectes menys populars, com agafar bicicletes a la platja i pujar-les als barris costeruts.

La bicicleta com a metàfora
Precisament la bicicleta ha acompanyat la transformació de moltes ciutats arreu d'Europa, i amb climes molt més complicats que el català: "als països nòrdics hi neva i hi ha temperatures sota zero, i això no impedeix que el 40% de la població pedali cada dia fins a la feina", explicava Mark Wagenbuur, fundador del blog Bicycle Dutch. Per aquest expert holandès, la instauració de la bicicleta és un problema d'hàbits, cultural. "Però els hàbits i la cultura es poden canviar".
Un exemple és Amsterdam, un dels paradisos ciclistes del nord. "Ara la bicicleta és tan central que el primer ministre pedala fins al palau per notificar al rei la formació d'un nou Govern, però fa cinquanta anys les coses eren molt diferents", explica Wagenbuur. Amb la bonança dels anys cinquanta, el cotxe va començar a conquerir terreny físic i mental a Holanda, i les pressions per construir avingudes i adaptar les ciutats al cotxe van fer enderrocar barris sencers de carrers medievals i estrets, i van convertir places històriques en aparcaments massius. "Però aquesta destrossa del patrimoni de seguida va topar amb l'oposició ciutadana", recorda. Amb okupes oposant-se a l'enderrocament d'edificis històrics o famílies que impulsaven el moviment Stop de Kindermoord (Pareu els assassinats de canalla), que mitjançant protestes i desobediència civil, reclamava la pacificació del trànsit, que només el 1971 va atropellar 400 nens arreu del país. Finalment l'Estat va començar a virar les seves prioritats, i és llavors quan neixen els primers centres urbans peatonalitzats.
Copenhagen, l'altra gran capital ciclista, va viure un procés similar: als anys 70, només el 10% dels trajectes es feien en bicicleta i el cotxe era omnipresent, però una política continuada d'inversions ha capgirat la situació, i ara la bicicleta copa el 41% dels trajectes. I la construcció d'infraestructura ciclista no s'atura: ara impulsen súperautopistes de quatre carrils –perquè hi ha tantes bicicletes que a les hores punta es formen embussos– i fins a 16 nous ponts només per a les dues rodes. De fet, el debat actual a la capital danesa no és sobre la bicicleta, sinó sobre els cotxes. El disseny urbà encara està pensant per l'automòbil, i malgrat que a les hores puntes el 55% dels vehicles siguin bicicletes, el cotxe encara té prioritat a la majoria de calçades. Es tracta, doncs, de guanyar en "justícia espacial", i posar el ciutadà al centre de la planificació urbanística.
A Barcelona, el creixement de la bicicleta d'aquests últims anys convida a l'optimisme. Després de l'esclat inicial, el Bicing ha celebrat el 10è aniversari totalment consolidat, amb més de 6.000 usuaris, i de cara al 2018 es planteja un ambiciós canvi d'operador, que garantirà el servei les 24 hores i ampliarà el nombre d'estacions, fent-les totes mixtes, de manera que admetin tant bicicletes mecàniques com elèctriques. A més el creixement de la xarxa de carrils bici permetrà a tothom tenir-ne un a menys de 300 metres de casa. "Poques inversions són tan rendibles com les associades a la bicicleta pel que fa a la relació entre cost i poder transformador", explicava la regidora Mercedes Vidal. A Dinamarca i Holanda, la fórmula d'èxit és la coexistència de tres tipus de vies: les ràpides, exclusives pels cotxes; les mixtes, amb calçades segregades; i els carrers de barri, peatonalitzats, on els cotxes hi circulin lents i ciclistes i vianants tinguin sempre la prioritat. L'esquema que se'n deriva és una ciutat amb forma de retícula amb diversos nivells de pacificació del trànsit, exactament un model urbà que a Barcelona ha generat molta polèmica: la superilla.

El ciutadà, al centre

"Amb les superilles volem passar d'una ciutat on el 50% de l'espai públic és pel trànsit rodat a una ciutat on els cotxes només ocupin el 30% de l'espai", explica Ton Salvadó, director de Model Urbà de la ciutat. Una altra vegada és la recepta de sempre: augmentar la qualitat de vida dels barris a través de la pacificació del trànsit, convertint molts dels carrers actuals en vies locals o veïnals. "La ciutat està al límit de la seva capacitat", explica Salvadó, "a l'àrea metropolitana tenim 3.500 morts prematures l'any per la contaminació, 11.000 ferits anuals per accidents, i problemes de sedentarisme, contaminació acústica i manca d'espais verds". Per entendre el potencial del projecte només cal fer un cop d'ull a les superilles històriques –Gràcia i el Born–, dos dels barris més ben valorats pel mercat immobiliari i turístic. Salvadó assegura que, quan la implantació s'hagi completat, centenars de calçades i carrers es convertiran en espais pels veïns, amb parcs infantils i zones verdes. El pla preveu que el nombre de cotxes es redueixi, i els que quedin no s'aparquin en superfície. "Volem que s'entengui el carrer com a prolongació de la vida domèstica, el carrer com un espai de confort", reblava l'arquitecte.
No som, doncs, davant d'un debat local, sinó d'una problemàtica global. El segle XX va ser del cotxe, volem que el segle XXI sigui dels vianants?





Mai 370 pàgines havien causat tanta indignació. A la llibreria La Calders, les prestatgeries contenen més de 10.000 llibres, però cap d'ells ha despertat mai un rebuig tan unànime i generalitzat com la sentència de "La Manada", que aquest dilluns va ser llegida a la llibreria en una catàrtica i multitudinària lectura col·lectiva. Tampoc s'havia vist mai una llibreria més plena, i menys en una activitat improvisada dos dies abans, però que va tornar-se massiva gràcies a les xarxes socials i la força de la indignació popular. Dalt de l'escenari, escriptores com Elisenda Roca i Jenn Díaz, però també periodistes com Maria José Gómez, directora del Time Out, editores, poetes i, en definitiva, ciutadanes –majoria aclaparadora de dones– que feien torns per llegir l’argumentació jurídica del despropòsit.

 “L’obris per on l’obris, la sentencia és indignant”, assegurava la llibretera Isabel Sucunza, una de les promotores de l'acte al costat d'Olga Jornet i Laia López Manrique. Elles impulsen un moviment que ahir naixia i que vol anar molt més enllà d'aquesta lectura: sota l'etiqueta #prouculturadelaviolació aglutinaran cada setmana activitats a diverses llibreries. Aquest dijous, a Palma, es farà una nova lectura de la sentència a la llibreria Drac Màgic i, a Barcelona, de moment ja s'hi ha afegit la presentació de La palabra más sexy es... Sí! Una guía para el consentimiento sexual, del divendres 11 a La Central. "Vivim en un moment en què una manifestació tapa la següent, i volem mantenir viu aquest sentiment de rebuig absolut", explicava Sucunza.

 Entre els centenars de persones del públic, silenci absolut i cares d'indignació, rebuig i llàgrimes en llegir-se, una vegada i una altra, els passatges més repugnants de la sentència, que la majoria dels assistents encara no coneixia al detall. Escoltades per primer cop, les descripcions pornogràfiques dels vídeos dels violadors o l'anàlisi forense de les penetracions, ejaculacions i ferides feien esgarrifar. Ahir no hi van haver aplaudiments entre les intervencions, només una tensió xocant, ofegadora. “No sé si aguantaré gaire estona més”, confessava una de les espectadores. Però la major part de l'audiència es va quedar pràcticament fins al final, en una espècie de solidaritat simbòlica amb la víctima. Això sí, la lectura del vot particular del magistrat Ricardo González, l'individu que veu "excitació sexual" en els gestos i les expressions de la víctima, va provocar les reaccions de fàstic més irades. La poeta Sílvia Bel va improvisar un crit col·lectiu de ràbia, al que s'hi van sumar xiscles de part del públic, i cap al final, la poeta Mireia Calafell va llegir, en bucle, els WhatsApp victoriosos dels violadors: "Follándonos a una entre los cinco. Todo lo que cuente es poco. Puta pasada de viaje. Hay vídeo", repetit una vegada i una altra. Proveu-ho a casa: és insuportable.

Article publicat a La Vanguardia el 30 d'abril de 2018


Els camins de Sant Jordi són inescrutables, però la línia de sortida sempre és la mateixa: el tradicional esmorzar d'escriptors. Fins el 2016 se celebrava a l'Hotel Regina, però les empentes per sortir a la fotografia eren antològiques i l'espai de seguida va quedar petit. Aquest any l'Ajuntament de Barcelona reprenia la tradició en un lloc més ample, el Palau de la Virreina, on ahir s'hi van aplegar més de mig miler de persones, però també es va fer curt: som tants, els escriptors, que caldria pensar en fer la foto de família al teatre Grec. A l'esmorzar van menjar-se coques –de recapte, de vidre i aquest invent quadribarrat que ara en diuen "coca de Sant Jordi"– i es van beure sucs i les primeres cerveses. Ja ho deia Eurípides, "allà on hi hagi birra gratis hi trobareu un escriptor". El discurs reivindicatiu d'Ada Colau, que denunciava el 155 i reclamava la llibertat dels presos polítics, va provocar alguns ennuegaments, però els equips sanitaris no van haver d'intervenir.

 A l'hora de dinar també van viure's situacions insòlites fruit de la caça i captura que viu l'independentisme. En absència de Govern i amb l'exconseller de Cultura a l'exili, al còctel del Grup 62 els plats de segona taula eren Inés Arrimadas, Ferran Mascarell i Xavier Trias, mentre que la majoria d'escriptors de la casa lluïen llaços grocs que feien presents els exiliats i empresonats. Davant les impressionants vistes de la Pedrera, debutants com Antoni Bassas i Clara Queraltó, i veterans com Care Santos o Vicenç Pagès Jordà s'enfrontaven a un allau inacabable de canapès. Com a nota gastronòmica, cal apuntar que aquest any el sushi substituïa la tradicional fideuà, potser per evitar inoportunes bafarades d'all-i-oli als escriptors que signaven a la tarda. A la mateixa hora, la tropa d'Anagrama s'aplegava en una terrassa d'Enric Granados, i Jordi Puntí, que enguany ha publicat en totes dues cases, celebrava el dinar del seu Sant passant una estona a cada banda. "No hi fa res, molt millor que l'any que només vaig poder dinar un kebab", comentava. Al restaurant Cullera de Boix s'alimentaven els escriptors d'Ara Llibres, capitanejats per Màrius Serra, Carme Martí i el fotoperiodista Jordi Borràs, mentre que Planeta concentrava els seus escriptors a l'Hotel Gallery, on l'il·lustradora Paula Bonet explicava entusiasmada que havia conversat amb la catedràtica britànica Mary Beard, una de les convidades estrella de la diada.

 A la tarda, amb tothom retornat a les parades, va tocar sobreviure a base de galetes i cafès fins a l'última signatura, que en alguns casos va allargar-se fins a les 21 del vespre. Llavors, alliberats de tota responsabilitat, els més valents van sopar d'una esgarrapada per dirigir-se a algunes de les festes finals, bacanals catàrtiques on diuen que fins i tot s'hi han vist escriptors ballant.


Article publicat al diari ARA del 24 d'abril de 2018


Fem un fast-forward: han passat 15 anys i Barcelona ha aconseguit, finalment, la capitalitat de la cultura europea que volia Pasqual Maragall. Si sortim del bucle infinit, aquells hauran de ser els anys del Pantocràtor al MoMA, de vendre la cultura catalana al món i d'explicar-nos sense intermediaris. Les noves generacions, que hauran vist món i ja somiaran en anglès, participaran a la conversa global des de Barcelona de manera directa i desinhibida, sense el cansat pont aeri cultural i aquella síndrome d'Estocolm de ser sempre la segona ciutat de. El 2033 que imagino llegirem L'Avenç i Jot Down, però la ciutat també tindrà un percentatge de subscripcions a la New Yorker molt destacat.

Políticament podran haver passat moltes coses, però la fesomia de Barcelona no canviarà gaire: les lleis de sostenibilitat turística frenaran el creixement infinit de creuers, airbnbs i hotels trinxabarris, i els quatre comerços històrics que haurem estat a temps de conservar tindran un èxit apoteòsic. M'hi jugaria quartos que finalment el tramvia anirà endavant –i doblo l'aposta: l'aprovarà un alcalde convergent!– i el 2033 celebrarem dues efemèrides: la culminació de la Sagrada Família (amb 9 anys de retard) i la implantació de l'última superilla. Llavors encara hi haurà nostàlgics del cotxe que es miraran els carrers pacificats amb escepticisme, però posaria la mà al foc que els barris verds i silenciosos seran una de les coses que més valoraran els estrangers a l'hora d'instal·lar-se a la ciutat. I amb ells continuarà la gentrificació, però m'agradaria pensar que l'extraordinària energia ciutadana d'aquests anys grocs s'orientarà cap a aconseguir lloguers justos i salaris dignes per tothom.

 Si ens fixem en la cultura, veig possible un escenari on el 2033 ja tinguem el primer Nobel (qui podria ser? Cabré? Monzó?) i la nostra literatura sigui més coneguda que mai. Un escenari on haurem exigit al conseller de cultura que tripliqui l'insultant 1% de pressupost. Per fomentar plans de lectura reals i ambiciosos lligats a l'educació i, qui sap, potser per aconseguir ajudes als creadors que s'acostin a les beques de cinc anys que van permetre a Karl Ove Knausgård escriure els sis volums de La meva lluita i van col·locar Noruega al mapa. El 2033 que imagino, els museus tindran més pressupost que ara, però als barcelonins ens continuarà costant pujar fins al MNAC. I entre les coses que no canviaran, el nostre gust per les polèmiques: al Sant Jordi d'aquell any discutirem si la primera novel·la del joveníssim Guillem Adam, My father used to smoke, originalment en anglès, forma part de la literatura catalana o no. I és clar, l'any 2033 encara celebrarem debats sobre el futur de Barcelona, però la llei catalana de la igualtat impedirà que hi xerrin vuit homes i una sola dona.


  Article originàriament publicat a La Vanguardia l'11 d'abril de 2018


La Lolita Bosch (Barcelona, 1970) ens cita un dilluns a la tarda al Palau de la Música. Arriba gelada de conduir amb la moto, i mentre el Jordi Borràs la retrata ens explica que cada dia està escrivint als presos, enviant-los poemes, la majoria d'autors llatinoamericans. La Lolita és una de les escriptores més prolífiques del país i una activista incansable en mil i un projectes arreu del món. Com que encara no ens coneixíem, em feia por haver de trencar el gel xerrant d'obvietats mentre li fan les fotos, però de seguida veig que no haig de patir perquè la Lolita xerra per tots tres. "M'agrado molt a les fotos, no cal que me les ensenyis com fan alguns fotògrafs", li diu al Borràs. "No tranquil·la, no les ensenyo mai". La sessió acaba amb ella explicant-nos que prepara un viatge a l'Índia amb la seva filla, se'n van un mes de motxileres. "Ella encara no ho sap, i es trobarà la maleta feta i el mapa. Farem un tros del sud, anirem a visitar la Fundació Vicenç Ferrer...". Mentre entrem al cafè del Palau i ens refem del fred, la Lolita m'explica que hi ha viscut i anat molts cops, a l'Índia, però per la seva filla serà la primera vegada.

Explica'm bé aquest recorregut vital teu, perquè a les biografies sempre s'ho poleixen en una línia, "nascuda a Barcelona, ha viscut a Mèxic, als Estats Units, a l'Índia, etcètera".
Mira, vaig néixer a Barcelona, a la burgesia catalana, burgesia de Sant Gervasi. La família materna era molt culta, artistes, el meu avi era un dels del Dau al Set, Jaume Sans, té obra penjada al MNAC. Per tant vaig néixer en una família molt avesada a la cultura, però als 10 anys me'n vaig anar a viure a l'Empordà, a Albons. Un canvi de vida radical. Amb el canvi em vaig sentir com una nena salvatge, anava a buscar llet amb càntir... Allà vaig créixer sense biblioteca pública, sense metge al poble –el nostre metge era el pare del Lluís Llach, el metge de Verges. Vivíem en un món tancat, i la primera vegada que em van veure em van parlar en castellà i em van dir forastera. O sigui que amb 10 anys vaig passar de Thau, on vaig aprendre a escriure amb tota la plana major de CiU, a una escola rural on fèiem una hora de classe al dia i les altres tres hores llegíem, perquè hi havia un sol mestre, així que mentre feia la classe als de 5è, els de 6è, 7è i 8è llegíem. Després vaig estar a la ciutat de províncies on em van fer bullying –mai dic quina ciutat és– i a la que vaig poder, fugint del bullying, vaig marxar a l'estranger i he viscut sempre a fora, als Estats Units, a Mèxic, però també amb temporades llargues a l'Índia, Nicaragua, Hongria...

Com és que has voltat tant?
No puc estar quatre mesos seguits sense sortir, em passa des de sempre. De petits érem molt nòmades. Als de casa no se'ls podria dir hippies, perquè no quadren amb la imatge encasellada de viure en comunes i d'anar amb trenes cantant cançons de l'Eduard Estivill, però eren hippies de veritat, gent culturalment molt inquieta. El meu segon pare tenia un grup de música underground que es deia Perucho's, i vaig créixer en el món de la música llibertària: eren gent molt oberta de coco, que quan jo tenia vuit anys ja havien estat a l'Afganistan.

Llavors s'hi anava a buscar droga, no?
No, ells hi anaven per curiositat vital. Anaven a l'Afganistan, a l'Índia, al Nepal, a San Francisco. Vaig créixer envoltada amb molta gent de fora i amb una mare molt feminista, molt lliure. Va ser una educació molt guapa, vam tenir sort. I als 18 anys me'n vaig anar a viure als Estats Units. La meva mare ens va comprar un bitllet d'anada i de tornada a tots els germans, i tenies l'opció de tenir por i tornar, o bé buscar-te la vida i quedar-te allà, i em vaig quedar als Estats Units. Vaig viure a San Francisco, però Califòrnia no fa per a mi. Los Angeles ja em va agradar més perquè hi vibrava més Mèxic, i llavors vaig anar a l'altra costa i vaig estar-me a Filadèlfia, un dels llocs on em sento més a casa. Filadèlfia és l'única ciutat del món on he xocat llegint pel carrer amb algú que llegia pel carrer! [riu]. T'ho juro, dues vegades, i les dues vegades l'altra persona enlloc de dir "perdó" va preguntar-me què llegia. També vaig viure a Nova York, i després vaig continuar viatjant més.

I en aquest recorregut encara no ha aparegut Mèxic. Com hi arribes?
El dia que vaig fer setze anys el meu pare, que era un lector extraordinari, em va regalar Pedro Páramo, de Juan Rulfo. Era una edició de Visor plena de notes a peu de pàgina amb traduccions de paraules mexicanes que no he oblidat mai més, com "milpa: campo de maíz", coses així, raríssimes ara quan les veig. I me'l va dedicar amb un fragment fals del poema If de Kipling: vaig trigar molts anys a veure que en el poema original no hi era, i que deia "si pots estimar sense tornar-te boja d'amor, seràs una dona, filla meva". I tampoc sé perquè m'ho va posar en francès, quan Kipling ho va escriure en anglès...

Per complicar-t'ho encara una mica més.
Sí, la típica pista del meu pare. El meu primer impacte de Mèxic va ser aquest. Després uns amics van anar-hi i em van portar un llibre, 21 cuentos mexicanos, editat per Aeroméxico pels 50 anys de l'empresa, i em va impressionar molt un conte que es deia Luvina de Rulfo. És llavors quan vaig decidir que volia anar a Mèxic per qüestions purament literàries. Aleshores jo començava a escriure però em feia cosa, em feia cosa demanar diners a casa per estudiar literatura. I aquí, al costat de l'Antic Teatre, hi havia una dona que es deia Zulema Moret i que feia tallers d'escriptura: vaig anar-la a veure i li vaig dir "mira, te enseño un cuento y si te gusta me becas". I així és com vaig entrar al món de l'Amèrica Llatina, em va acceptar, em va fer un descompte i vaig fer el meu primer curs d'escriptura. I el primer conte que vaig escriure ja passava al Yucatán, que és un lloc que no li tinc cap carinyo especial, però ja passava a Mèxic.

I el vas escriure a distància, sense haver trepitjat el país.
Sí, però llavors ja tenia Mèxic molt ficat al coco. Als dotze anys també vaig conèixer un germà de la meva àvia paterna que venia de Xile, i va ser aire fresc enmig d'aquella família, que era aristocràtica, classista i tancada. I aquest senyor va entrar-hi amb una guayabera i un ritme! "Qui és aquest senyor?", vaig preguntar. "És llatinoamericà", em van dir. "Doncs jo de gran vull ser llatinoamericana!". Era el primer exiliat que vaig conèixer a la vida. Però com et deia, abans d'aterrar a Mèxic vaig viure als Estats Units des dels 18 anys. I em vaig haver de falsificar una Green Card. Em vaig dir Linda Gray als Estats Units, que era el nom de l'actriu que feia de Sue Ellen a Dallas!

Au va, això t'ho inventes.
No, de debò, em vaig posar tan nerviosa comprant la Green Card al mig del carrer, que quan em van dir "tria un nom" només vaig poder pensar aquest, perquè acabaven de catalanitzar Dallas. Sempre he volgut fer un llibre que es titulés Jo vaig ser Linda Gray.

No tinc manera de comprovar-ho això, però em podries prendre el pèl perfectament. Com a mínim, accepta que sona a argument de novel·la!
Et juro que és cert, que jo també faig periodisme, no t'ho faria mai, això! És clar que havia de sortir escriptora! Mira, quan vivíem a l'Empordà, un dia els meus pares van trobar un senyor dormint a la platja, i li van dir "vine a dormir a casa", i el tio es va quedar molts mesos. Es deia Roger, se'n va anar i quan va tornar al cap d'un any venia ple de regals de Filadèlfia. I quan vam fer els 18 anys, tant el meu germà com jo vam anar a viure a Filadèlfia amb el Roger, que era com el nostre tiet, diguéssim. Va morir l'any passat, de càncer, que és una notícia sorprenent en aquesta generació. El Roger vivia a Grooveland, perquè eren groovies, i érem ell, jo i el seu amic imaginari, que es deia Frank the Rat. El Roger em va fer molt de família. Treballava de músic per l'Stevie Wonder. L'Stevie Wonder als seus músics només els deixava escoltar els Beatles perquè no se'ls enganxés res més, així que em vaig passar molts mesos escoltant Stevie Wonder i els Beatles mentre escrivia el meu primer llibre, un poema anàrquic molt llarg que es deia Menja basura, beu vomitat, viu a la merda i a sobre estima l'Estat. El tinc a casa, és molt punki.

Déunido, això també és de novel·la.
Ja veus, després de viure amb una rata imaginària i un músic de l'Stevie Wonder em podia passar qualsevol cosa. I m'han passat coses meravelloses. És una predisposició que tinc, quan mires el món literàriament tot és molt més fascinant del que sembla, el món és ple de gent interessant.

Però no tot ha estat tan caòtic. També vas estudiar Filosofia a la UB.
Volia estudiar literatura, però no volia fer la carrera de filologia. No hi ha res pitjor per a una escriptora que estudiar filologia, ho trobo molt perillós. Com que quan em van fer bullying vaig perdre un curs, vaig decidir que em trauria la carrera abans que ells, no volia que els meus assetjadors em guanyessin. Així que vaig fer el 4t i el 5è a la vegada: durant una temporada vivia als Estats Units, em vaig llegir els llibres que calia i vaig venir a Barcelona a examinar-me. Quan vaig acabar em vaig dir "què faig, torno als Estats Units o no?". I llavors és quan vaig decidir-me per Mèxic.

A Mèxic tens contacte amb exiliats catalans.
El meu retrobament amb Catalunya va ser a Mèxic, perquè durant la infantesa havia viscut en tres extrems: una Catalunya molt burgesa, una Catalunya molt de poble i després una Catalunya molt underground. La Catalunya més normal o comuna la coneixia molt poc, i quan vaig arribar a Mèxic em vaig identificar molt amb els exiliats. Vaig arribar al DF sense conèixer a ningú, només havia trucat a l'Orfeó Català per dir-los que arribava i em van reservar un hotel a la cantonada. Vaig aterrar al moment que hi havia el Levantamiento Zapatista, jo i el Subcomandante Marcos vam arribar a la vegada [riu]. Havia voltat molt pel món, però aquell dia, acabada d'aterrar, em vaig despertar a les 4 del matí pel jet lag, i vaig tenir una sensació que no he tornat a tenir en tota la meva vida, d'haver arribat a casa. "De aquí soy", vaig dir-me. I m'ho vaig tatuar al pit esquerre, al costat del cor, "Yo soy México", ho tinc tatuat! De cop em vaig trobar, "quan estàs lliure de tot ets això", vaig dir-me. Vaig tornar a casa.

A una casa a la que no havies estat mai.
Però és un país que s'assembla molt a mi. És un país d'extrems, un país de gent molt valenta, amb molta dignitat indígena. És també un lloc poc pudorós, molt histriònic i jo vaig notar que arribava a casa. Puc sentir-me una mica a casa a Albons, però a Barcelona mai em passa. També és veritat que a Catalunya et necessiten menys, hi ha molta gent amb molts recursos, però Mèxic és un país ultragenerós, on es dóna per fet que si tens o saps alguna cosa la compartiràs. No hi ha aquest esnobisme, aquesta autosuficiència primermundista de "és clar que he estudiat!". Allà la reacció és "sí, he tingut la sort d'estudiar". És un altre prisma.

A Mèxic escrius moltíssim, oi? Al cap d'uns anys retornaràs a Barcelona amb una pila de manuscrits.
I tant, encara tinc una pila de novel·les inèdites. Quan vaig arribar vaig viure l'Efecto Tequila, que va ser una crisi econòmica terrible, molt pitjor que la del 2008, que el 1992-1993 va arrencar allà. I em vaig trobar que el dia que arribava, tots els dòlars estalviats gràcies a haver anat a fer la verema a Suïssa van passar a valdre el triple del que valien abans d'arribar. Així que vaig canviar tots els meus dòlars a pesos i de cop era com milionària, així que vaig poder estar-me dos anys escrivint, sense treballar. Anava a classes de literatura de cinc a nou de la nit i vivia a una casa del DF que compartíem amb molta gent, molts d'ells refugiats, refugiats de la guerra de Biafra, de la guerra de Libèria… I allà vaig agafar molta consciència política. I amb els exiliats catalans, és clar. El primer matí a Mèxic els vaig anar a veure, i quan vaig veure aquella Catalunya vaig dir "aquesta sí que és la meva gent".

Eren els néts dels exiliats del 39?
Hi ha els fills i els néts, i també els que van sortir a la segona tongada, als anys cinquanta. La meva millor amiga és la Marcela, la noia que porta l'Orfeó, que és la mexicana més republicana que us podeu imaginar, i la vaig conèixer allà l'endemà d'arribar.

Aquesta gent conserva encara una essència i una dignitat brutals, oi?
I una ètica i uns valors, i una consciència de poble i de classe... Molt nivell.

La Catalunya que es va perdre.
"España se fue de España", va dir Juan Ramón Jiménez. Doncs el mateix amb Catalunya. I a mi em va educar aquesta gent, em van donar feina, vaig començar a ensenyar català allà, i em vaig posar a organitzar coses. Vaig fer classes de català a la besnéta de Lluís Companys, o als néts de consellers fugits... Jo a Barcelona no l'havia vista, aquella Catalunya, i de cop em vaig trobar absolutament a casa amb tota aquella gent crítica, molt llegida, i molts amb molta consciència d'haver nascut a la burgesia i estar absolutament agraïts amb Mèxic. Burgesos catalans agraïts, això no ho havia vist mai! [riu]. Li devien la vida al país. Tenien un bust de Lázaro Cárdenas, el president mexicà que va acollir-los, i quan entraven a l'Orfeó tots li feien una reverència amb el cap. Eren molt d'esquerres, republicans de veritat. Per això la República d'ara la trobo lògica. Penso que hem trigat massa, que ens ha fet por. Recordo que l'any 1996, quan va guanyar l'Aznar, vaig anar a veure el César Pi-Sunyer a casa seva –era tiet del meu segon pare– i em va rebre plorant i em va dir "ostres Lolita, és que la teva generació no serveix per res!". I allò em va quedar clavat i ara amb el procés he pensat molt sovint: "Ja pots morir tranquil, César, que nosaltres hem de servir". Era com un deute. I aquest octubre, el dia que vam proclamar la República vaig trucar a l'Orfeó de Mèxic plorant –ara explicant-ho em tornaré a posar a plorar– i els vaig dir "bentornats a casa!". I em van dir "I tant! Això sí que és casa!". Estaven pletòrics, van posar un anunci al diari donant la benvinguda a la República Catalana i tot, va ser una cosa, una emoció... Com si s'hagués tornat a acabar la dictadura. Total, que durant els dos anys que no vaig haver de treballar em vaig amarar de Mèxic i escrivia com una bèstia. Escrivia malament, molt malament.

Això d'entrada no sol tenir cap mena d'importància.
No, és clar. A Mèxic vaig fer un màster de república catalana, de consciència d'esquerres i de responsabilitat social... He pensat moltes vegades a la vida que he trobat mons perfectes. La Vicenç Ferrer a l'Índia és un món perfecte, petitet però molt ben fet. L'Orfeó Català de Mèxic també era un món perfecte.

La Catalunya d'aleshores et semblava massa convergent?
Els amics de l'Orfeó del DF sempre em deien: "tu ets l'única exiliada de Convergència"! [riu]. Jo de petita me n'anava a dormir cantant "a les barricadas", recordo el dia que va guanyar el socialisme a Espanya, la manifestació del 76... Érem una família molt política. I per altra banda, la part materna estava molt involucrada en un catalanisme burgès, de soca-arrel. I després vaig viure en aquell món underground... Sempre penso que he tingut la sort de veure tots els mons que m'haguessin pogut tocar. He sigut molt rica, he sigut molt més pobra, he estat molt urbana i després molt rural, ho he viscut tot. Però sempre he tingut molta consciència de classe, tot i sortir de la classe alta.

Quan estudiava el teu perfil el que més m'ha sorprès, a banda de les desenes de llibres que has publicat, és aquest vessant activista tan bèstia que tens. La web del col·lectiu Fu, la teva plataforma d'activisme, coordina desenes de projectes engegats arreu del món. D'on et ve aquest compromís amb la gent?
Té a veure amb el fet de ser de classe alta. Vaig néixer amb tots els privilegis del món, i durant molts anys em vaig sentir molt malament de tenir aquests privilegis perquè sí. Sempre he sabut que no em moriria per no poder pagar-me una operació, per exemple, que és una cosa que al primer món es dóna per feta però a la resta del planeta no. Jo sé que si em passa res, la meva família em traurà d'on sigui, em pagarà un avió i em fotrà a la Teknon. Jo estic salvada d'origen. I això, que per una banda és una tranquil·litat, també una injustícia brutal. Sempre he conviscut incòmoda amb la injustícia de ser de classe alta. A casa els meus avis paterns, per exemple, sempre volia dinar amb el servei, o agafava el montacàrregues enlloc de l'ascensor. De fet fins que no vaig anar a viure a Albons, a totes les cases on vam estar hi havia servei! Jo sóc la prova que el món està mal repartit d'origen. Si t'atures i ho penses, és molt bèstia, aquesta sensació. Fins que un dia vaig decidir que regalaria el 30% del meu temps i els meus diners a projectes per la igualtat social. I a lo tonto, porto 34 projectes diferents, perquè tinc molta imaginació, molta capacitat de treballar.

No són gaire comuns, aquestes reflexions.
Veure la injustícia des de dins és difícil. La meva sort és que vaig tenir una mare molt lúcida, perquè la majoria de la gent que ha nascut amb la injustícia de tenir més privilegis que la resta no s'entera de res. Jo conec a molta gent que no creua mai la Diagonal. Que no l'ha creuada de veritat, i no m'ho invento. Pensa que del lloc on vinc jo no es denuncien desigualtats, es promouen. Perquè els meus tiets i cosins puguin viure com viuen, cal que hi hagi tota la gent de sota amb la que jo convisc des de fa molts anys. Els de dalt no estan disposats ni a mirar avall, ni a qüestionar-se res. Jo sóc la besnéta de l'alcalde de Barcelona, per exemple.

Ròmul Bosch i Alsina, que va ser alcalde el 1905. Ho posa a la Wikipedia.
Ja em diràs tu, quina tonteria. Però això a la família paterna sempre ha tingut un pes brutal, "nosaltres som els Bosch". Doncs vaig decidir que anar-me'n a algun lloc on aquest cognom no signifiqués res.

Quina paradoxa que m'hagis citat al Palau de la Música, doncs.
No, perquè m'hi he reconciliat. Jo sóc això, m'ha tocat. He estat molts anys excusant-me, però ja ho he solucionat. Perquè per altra banda, ser de classe alta m'ha donat seguretat, aquesta sensació que el món és meu, perquè és molt més meu que de molta gent. I aquest aplom és el que m'ha permès entrar a parlar amb qui sigui a Mèxic i dir-li "mira tio". A mi no m'acoquinen.

No t'acolloneixes.
Treballant amb les víctimes del narco veus molta gent que s'acolloneix. I jo no m'acolloneixo, de què? Pot semblar una mica xulo, però tinc consciència de classe i he nascut per damunt d'ells. Quan un policia mexicà em vol intimidar penso "saps on vaig néixer jo, que tenia art romànic penjat a les parets? De veritat et penses que podràs amb mi, que tinc una família paterna que em va educar per maltractar als treballadors?"

Però a Mèxic la teva vida corre perill real, que pelen un munt de periodistes cada any!
Sí, però jo visc més segura que la resta, perquè si em passa alguna cosa saben qui sóc, que sóc una figura pública. Si em matessin, s'acabaria descobrint qui m'ha matat, i això a Mèxic ho pot dir molt poca gent. Els descobririen, els fotrien al talego i la meva mare sabria qui ho ha fet. I amb aquesta seguretat vaig pensar "doncs tot això que tens, tot aquest aplom, posa-ho al servei de la gent que no ho té". Si em criden demà per parlar amb el president de Mèxic sobre la guerra, hi entro i m'hi assec amb una tranquil·litat brutal. Jo no tremolaria davant de ningú.

I quan comença exactament aquest activisme?
Jo vivia a Mèxic, un país que era jo fora de mi, i em sentia totalment normalitzada, quan es va declarar una guerra. El president va sortir a la tele el desembre de 2007 i va declarar una guerra. I el món tal com el coneixia va desaparèixer. Aquest és l'únic món que em penso que he perdut. Els altres mons han derivat cap a altres coses, però aquest ens l'han robat. De cop i volta ens van començar a matar amics, molt a la vora, i a torturar-los. Fins que un dia vaig escriure una carta a 300 escriptors i escriptores, que els deia: "Cuantos somos y para qué servimos". El títol del mail era "Nuestra aparente rendición", perquè semblàvem rendits, perquè el narco fa molta por. Però d'aquests 300 va començar a aparèixer gent amb ganes de fer coses, i vaig crear la pàgina web http://nuestraaparenterendicion.com/ per començar a fer accions a Mèxic, i al cap de 4 mesos ja em trucava la Hillary Clinton.

Com?
La Hillary Clinton, llavors secretària d'Estat, va trucar-me perquè es volia reunir amb mi, però jo li vaig dir que no, que no m'interessava gens. És el que et deia de l'aplom de classe: a una altra la truca la Hillary i tremola, però jo li vaig dir "què va, què va, ni parlar-ne: tu per parlar amb mi abans hauries de tractar els mexicans amb una educació que no t'has ni aturat a pensar". I la meva negativa encara va fer créixer més el projecte.

Es va fer públic, que t'havia trucat.
Ho vaig fer públic jo mateixa, si fins i tot vaig fer un post preguntant als lectors "Voleu que li digui alguna cosa de part vostra?" i el 98% de les respostes era que "Que vaya a chingar su madre". Això és el que li volia dir la gent, i això és el que li vaig dir jo.

Molts projectes que vehicules amb el col·lectiu Fu o amb Nuestra Aparente Rendición fan activisme des de la literatura.
Quan va arribar la guerra vaig pensar molt sobre com podia ajudar sent qui era i sabent el que sabia. Sempre tenim la sensació, als països on les institucions ja estan més fetes, que la literatura és molt poc útil. I jo vaig pensar que no, que la literatura ens havia de resultar útil en un moment així. Recordo molt aquella frase de "Quan els nazis van venir a buscar els comunistes vaig callar perquè no era cap comunista, després van venir a pels jueus i no vaig protestar perquè no era jueu, i quan em van venir a buscar a mi ja no quedava ningú per defensar-me". Així que vaig dir-me, per què servim? Per fer un món millor? O viurem acollonits? I vaig començar a investigar les aplicacions de la literatura i de la pulsió literària com a treball de pau. I això és una cosa que porto investigant des d'aleshores.

De quina manera?
Amb el meucampus literari online, per exemple, que és gratuït per a les víctimes de guerra. Als cursos tinc alumnes de Palestina, dones maltractades de Dubai... No faig cap exercici d'escriptura, ni de narradors ni de punts de vista, tot això no m'interessa. Faig que els participants es facin preguntes, perquè m'he adonat que les preguntes que es fa una persona que vol escriure una primera novel·la són les mateixes que es fa una víctima de la guerra, i això ho estic convertint en un sistema per empoderar les víctimes de la violència. I aquest programa l'alliberaré i el penjaré gratis en castellà, anglès, francès...



A Mèxic també has impulsat molts projectes interessants. A Menos días aquí comptàveu els morts, que s'enfilen a quasi 50 persones cada dia.
Érem els únics que els comptàvem a diari!

A Canto a su amor desaparecido recollíeu testimonis i textos sobre els desapareguts, escrits pels seus familiars.
Eren cartes a les víctimes que volíem llegir en ràdios comunitàries, perquè de vegades els desapareguts del narco estan en camps de treball i poden escoltar ràdios comunitàries, i les volíem llegir perquè sabessin que les seves famílies els estan buscant.

Tant poder té la paraula?
Més que la paraula, em pregunto com pot servir la curiositat literària per fer un món millor. I 10 anys de projectes més tard, n'estic convençuda: la curiositat literària és l'única eina que tenim per millorar el món. O aprenem a pensar en l'altre com si fos únic i extraordinari o no ens en sortirem. I això és el que fa la literatura: la literatura mira l'altre com si fos únic i extraordinari, la literatura intenta entendre-ho tot. I precisament és el que totes les víctimes de la violència que he conegut intenten fer: volen que algú les entengui. Gràcies a la literatura som capaços d'entendre molta gent amb la que no conviuríem mai, gent de qui no ens interessa res, però l'hem llegit. I això genera una empatia i una necessitat d'entendre l'altre i d'interpretar-lo. Jo crec que la literatura és el camí correcte per un món en pau.

Quan parles de literatura no et refereixes més aviat a comunicació? Tots tenim necessitat d'expressar-nos i que ens escoltin...
No, parlo exactament de la ficció, del pensament que és la ficció. Lacan deia que només et pots creure el que té estructura de ficció, aquesta és la base del psicoanàlisi. I és veritat, la prova és A sang freda. Si tu obres el diari i llegeixes "Un mexicà i un negre han matat a cinc blancs" dius "bueno, els mexicans i els negres maten a blancs", és el que diu ara Donald Trump, 60 anys més tard. Però si en canvi tu agafes aquesta notícia i la converteixes en una novel·la, acabes entenent de veritat què ha passat, entens per què aquell noi ha agafat l'escopeta i blablabla. Sempre penso que si agaféssim les portades dels diaris i les convertíssim en novel·les, entendríem el món. Perquè la novel·la ens permet trobar-nos amb l'altre i trobar-nos-hi en un punt radicalment humà. En un lloc on no compta la classe social, no compta si ets rural o cosmopolita, no compta si ets del primer món o del tercer món, tot això desapareix. Ets davant d'algú que necessita que l'entenguin.

Camps abans de tot això (Empúries). la teva gran novel·la sobre Mèxic, també podria ser considerat activisme: hi fas una panoràmica esgarrifosa sobre el naixement de la violència al país, i parles dels càrtels, el Chapo, les narcomantes o el pozolero abans que Narcos ho posés al mapa. El vas publicar el 2013, però des de llavors "la guerra" ha continuat. Penses fer-ne una segona part?
A mi probablement el pitjor que m'ha passat a la vida és la guerra de Mèxic. Vaig escriure Camps abans de tot això perquè volia entendre per què casa meva se n'havia anat a la merda. La sensació d'haver perdut allò que és casa teva és molt dolorosa. He perdut amics, llocs on no puc tornar, coses que no puc tornar a fer, ni jo ni el país. I després vaig pensar que nosaltres, els catalans, veníem d'una pèrdua igual d'essencial, hem conviscut amb gent que ha viscut una guerra i no hem entès prou tot el que els va passar, perquè una guerra et fa molt savi. Aprens moltes coses pensant en la guerra, coses sobre la moral i la decència treballant amb les víctimes, que és la gent que entén més bé el món. Però el seu és el coneixement més desaprofitat. Amb Camps abans de tot això volia entendre com som capaços de viure amb tantíssima violència i fer com si fos normal. Mèxic tal com el coneixíem ja no hi és. A mi m'agradaria veure que torna, i només escriuria una segona part del llibre si arribés la pau. No estic segura que jo arribi a veure-ho, però deixaré l'encàrrec a la meva filla perquè ho escrigui ella [riu].

Quan fas activisme no treballes mai per grans ONG ni governs, t'ho fas tot tu.
He col·laborat amb Amnistia, amb la UNESCO, però és que no necessito diners. No els necessito per res. Això també és una cosa molt del tercer món. Hi ha molta gent que vol fer coses, a mi m'escriu molta gent dient "què puc fer?". Per exemple, vaig fer un projecte al Maresme, que no tinc a la web perquè no ho penjo tot, que pretenia que nenes de col·legis pijos es fessin càrrec i apadrinessin a nenes immigrants de la seva mateixa edat, de qualsevol país. I les nenes pijes els ajudaven, i van acabar celebrant el final del ramadà i estaven encantades. Va ser un projecte molt maco, i no calen diners per fer això. I a la nena que havia d'agafar l'autobús per fer classe a una filla d'argelins, jo li deia "Paga't el bus, fes alguna cosa pels altres, dóna alguna cosa!". Jo em passo la vida dient "Dóna alguna cosa", no a mi, sinó als altres. És molt bo donar. Si nosaltres no donem alguna cosa, que ens ho hem quedat tot... "Se llevaron el oro y nos dejaron las palabras", que deia Neruda. A mi no em costa res pagar-li un bitllet de bus a una voluntària, però es qüestió de donar-li una mica la volta. En realitat no necessito diners. Jo només busco que la gent que té curiositat artística ajudi a la gent que té necessitat de pau. És altra vegada la meva idea dels mons perfectes. I no té a veure amb diners de família ni res de tot això, un altre cop, sinó en què curro moltes més hores que la majoria de la gent i que he rebut una educació i he tingut una sort que només em sento bé si la torno. Crec que és la única cosa que podem fer amb qui som: donar-nos. No només des del primer món, sinó des de tot arreu.

Tens la capacitat de connectar gent, i engegar projectes sabent delegar-los.
Els creo i intento que no em necessitin. Per mi això és com una fita, intentar no ser necessària, perquè sempre vull fer coses noves. El projecte del bullying, per exemple, el vaig obrir i el va portar una noia del meu poble, de 22 anys, i l'Escola d'escriptura online que es un campus d'investigació per la pau la du una noia de Nuestra Aparente Rendición, des de Quintana Roo, i bàsicament la gestiona a la seva manera. Perquè jo crec que l'autèntic acte revolucionari és confiar en l'altre. Aquesta és l'autèntica revolució. Jo no vull que les coses es facin a la meva manera, jo vull que es facin. Jo ho facilito, em faig càrrec del tema de la pasta...

Quan dius tu, ets tu i família? Tens gent de classe alta ajudant-te? O és que generes molts recursos? Els llibres donen per tant?
No, no, diners no n'accepto ni un! I diners de la família no n'he agafat mai, ni un duro, ni fer servir un enxufe per demanar una ajuda, mai. Curro molt i molt, i dec tenir 180 alumnes, a l'escola d'escriptura online, a banda dels becats. Jo volia que el meu treball per la pau el pagués la literatura. No el pagués una institució o un govern.

I com vius, donant el 30% del teu temps i diners a l'activisme?
Dec ser de la poca gent de la meva edat que ha trigat fins ara a tenir una hipoteca, tinc un cotxe molt barat... Però estic encantada de la vida. Sé que sona molt condescendent, però per mi és un honor. Però per què voldria diners, per fer targetes de visita? Ara, per exemple, envio una carta cada dia als presos, i em costa una pasta. Doncs vaig a un estanc i dic "escolta, em fas un descompte pels segells pels presos?". I em contesten "són pels presos polítics? Doncs ja te'n regalo 20". La gent ho fa, això. Ara m'han regalat 500 sobres, que són d'un hospital de Barcelona. I els tatxo el nom i ja està. Jo ja he viscut amb molts luxes, i ara no vaig a restaurants, quan anem amb la meva filla a veure dansa o una exposició en enduem un tupper. Ara amb la meva filla anem a l'Índia amb motxilla, ens estarem a una parròquia... Ella l'any passat, per reis, va dir "jo els demanaré als reis que enviïn els diners a l'Òscar Camps". I no té reis, i els enviem a l'Oscar Camps. I no passa absolutament res. I a banda curro molt, publico molt, aquí i a altres països, per tant guanyo diners. Però no visc una vida cutre, eh? Menjo sushi, viatjo amb Lufthansa i no amb Ryanair, que em fa molta por...

Parlem una mica dels teus llibres. A la teva web n'hi ha una pila, els tens comptats?
Sí, 83.

Tants? Hi deus incloure les traduccions, no?
No. [riu]. En alguns casos compto diferent català i castellà perquè no són traduccions. I ja sé que és bèstia, però és que sóc una currante...

Com és el teu dia a dia, per poder fer activisme i escriure tant a la vegada?
Cada dia escric fins a les dues, amb el telèfon apagat. M'hi poso a quarts de deu. Sóc mare soltera, voluntàriament, i quan deixo la meva filla al cole, una escola rural semblant a la que jo anava de petita, torno a casa, vaig a veure la meva àvia, que té 93 anys i viu al pis de sobre, fem un cafè i després em poso a currar. Sóc la persona més disciplinada del món, i escric diverses coses a la vegada.

El teu últim llibre en català és La ràbia (Amsterdam), potser el llibre més bèstia sobre el bullying que s'ha fet al nostre país. Llegint-lo, pensava que hauria de ser obligatori a totes les escoles.
Mira, no tenia cap ganes de fer aquest llibre, de suportar l'estigma que suposa aquest llibre. He hagut d'escriure molts llibres abans d'aquest, he hagut de trobar-me còmoda amb la veu literària que he anat forjant. però quan amics amb fills adolescents que coneixien la meva història em van preguntar què es podia fer amb el bullying vaig començar a fer recerca i parlar amb gent, i vaig flipar en veure la falta de responsabilitat ètica que tenen el Consorci i el Departament d'Ensenyament. A la Generalitat els vaig dir que ens deuen una disculpa pública: de la mateixa manera que Irlanda del Nord va demanar perdó a les nenes violades als internats. No a mi, cal un mea culpa general i un perdó a les víctimes. Perquè víctimes de la violència ho som tots els qui ens afecta, i l'última víctima del bullying és l'assetjador: és clar que qui rep la violència és la víctima evident, però qui més ajuda necessita és la nena d'onze anys que sent la necessitat de fer la vida impossible a una altra nena d'onze anys. I una societat civilitzada és aquella que ajuda a la gent que fa mal.

Al llibre combines la teva experiència als 14 anys amb les històries de nens i nenes que pateixen assetjament escolar a l'actualitat.
Vaig començar recuperant els meus diaris d'aleshores, excepte un que em van estripar -això surt a la novel·la-, però no veia gaire sentit a publicar la meva història. També vaig buscar gent propera que estigués patint o fent bullying, i em vaig adonar que em reunia de manera freqüent amb adolescents súpervalents, perquè una víctima del bullying és súpervalenta: la societat la tracta com si fos dèbil, però és molt valent anar cada dia a escola sabent que et torturaran. I al llibre surten les històries sobretot de cinc nenes i nens. I el llibre els ha anat molt bé, a ells els han demanat perdó, a una noia un dels agressors li va demanar perdó de genolls davant de tot l'Institut. Mai vaig pensar que d'una cosa tan horrible en pogués sortir una cosa tan bonica. M'han parat pel carrer per donar-me les gràcies, m'han trucat. Ha servit, i això em té molt frapada perquè ho vaig passar força malament.

Aquests últims mesos hem viscut el fenomen #metoo. Creus que seria positiva una campanya de sensibilització similar amb l'assetjament escolar? Tant de víctimes com d'agressors: fer-ho públic pot ser una manera de visibilitzar-ho?
Mira, les persones que van fer assetjament escolar de joves no són males persones. Fer bullying no és un rol de vida, als meus assetjadors els he trobat més tard i són bona gent, em consta. Però en cas que volguessin anunciar-ho, la societat no està preparada per escoltar-se'ls. Si algú surt i diu "jo he fet bullying", la societat el jutjarà. La societat només està disposada a empatitzar, o millor dit, a compadir-se de les víctimes com jo, els que han patit bullying. Quan en realitat les víctimes no som ni més insegures ni més dèbils que els assetjadors, jo era una persona de 14 anys amb problemes, igual que els meus assetjadors.
Però quan parlo amb assetjadors em diuen "si dic això públicament no trobaré feina", i tenen raó. Alguns m'han demanat que els acompanyi a demanar perdó a la persona a qui van fer mal, i ho hem fet, però públicament la societat no està a punt.

Per acabar, parlem una mica de Catalunya. Com vas viure l'1 d'octubre?
Vaig anar a votar amb la meva filla, i vaig portar-hi la meva àvia de 93 anys.

Creus en la independència?
Crec que ja som un país independent. Mentalment ja ho som. Emocionalment, en canvi, tot això encara ens fa mal, la gent està molt afectada. Jo sóc una republicana radical, he treballat 7 anys amb els republicans exiliats a Mèxic i duc la república a dins. I quan dic republicana, vull dir sobretot antimonàrquica. La monarquia i la dictadura han destrossat el país, perquè les guerres es paguen molt cares, i la nostra generació encara paga les conseqüències d'una guerra, una dictadura i una monarquia absolutament feixista. No vull formar part d'un país que no vol deixar de ser un regne, i que per tant és súbdit.

Però no has estat sempre independentista.
No, jo era socialista, vaig votar-los fins al Montilla. Quan aquí manava Convergència vaig quedar-me fora, no volia viure amb el Pujol i aquell nacionalisme "perquè sí". Sóc d'esquerres. Ara bé, que un poble, el que sigui, intenti fer un acte de legitimació em sembla fantàstic, em sembla fantàstic que la política importi. Tampoc no m'he sentit mai espanyola, però independentista no ho era, sóc de la penúltima fornada, diria jo. I des de llavors he fet moltes coses per la independència, com l'article del 2013 "Por qué queremos irnos de España" que em va portar 4 mesos d'investigació i entrevistes perquè ens entenguin a l'Amèrica Llatina i els Estats Units, perquè costa entendre que vulguem trencar amb Espanya, la seva porta a Europa.

Què n'esperes, d'una Catalunya independent?
La meva àvia sempre diu que els catalans en realitat som molt tous. I jo crec que a més tenim una relació molt emocional amb la nostra llengua. Però amb això no crec que n'hi hagi prou per fer un país nou. Jo vull un país republicà, no vull tenir un rei, i no vull un país que fabriqui armes. A Catalunya es fabriquen components d'armes, però no armes. Són dues raons de pes. Catalunya té moltes coses dolentes, però també de bones, és un país molt solidari i molt acollidor. Tenim una bona base per construir una societat més justa, encara que el país sigui de dretes.

Realment creus que Catalunya és de dretes? No diries que la victòria del 21D és circumstancial?
Catalunya és de dretes perquè és un país ric, i els països rics són de dretes... O més aviat conservador. Quan siguem independents, que estic seguríssima que ho serem i que no falta massa, farem net, i entendrem que ser de dretes no vol dir ser franquista. Però malgrat la dreta catalana, que de vegades fa polítiques vergonyoses, és un país pacífic.

Com es consolida una república? Què creus que passarà els propers mesos?
Jo crec que políticament ho estem fent molt bé. Penso que Puigdemont és un estratega extraordinari, i que consti que no l'he votat. Però m'agrada molt la política i l'estratègia, i considero que és un polític brillant, sap quan ha de fer un pas enrere i mirar-s'ho tot amb perspectiva. Puigdemont és una bèstia política, i també són grans polítics Gerardo Pisarello, Gabriel Rufián, Anna Gabriel, Albano Dante Fachin... Però m'ha sorprès molt la ingenuïtat de la nostra societat, la candidesa de tanta gent que es pensava que tot seria fàcil. Ens falta educació política.

Vols dir? Aquí en parlem tota l'estona, de política...
La gent està molt al dia de la rutina política, si avui ha anat a declarar no sé qui, si el Rajoy ha dit tal o qual cosa... Però si ja saps el que dirà, el Rajoy, no te l'escoltis! La gent està molt informada però no pensa en estratègies, mentre que a l'Amèrica Llatina, com que han viscut moltes dictadures, es pensa més estratègicament. Allà la gent sospita. Aquí en canvi la gent se sorprèn, "però has vist què ha fet la pasma?", i s'indignen. Això és molt de fills de dictadura, la cultura del "si no fem res no ens passarà res". I els ho vam comprar tot, "feu el que vulgueu, jo no en vull saber res, feu els tejemanejes que vulgueu, poseu la màfia al poder, però a mi feu-me creure que estic a Europa, que no vull tenir por". Ens feia tanta por la por... Jo estic atònita quan ho veig. Escolto el David Fernández, que em cau molt bé i m'agrada molt, i no hi veig exactament un polític, hi veig un poeta... Necessari, però un poeta. En necessitem molts com ell, però també necessitem polítics de soca-arrel. Jo no és per dir-ho però ho he pronosticat tot: que ens pegarien, que ens posarien a la presó. Sovint em truquen les amigues i els amics per saber què passarà (riu). I no és que sigui vident, és fruit de l'experiència treballant a l'Amèrica Llatina. Que el que fa el Govern espanyol és una animalada? Sí, però en qualsevol altre país aquests processos han estat molt més violents, radicalment més violents. La política és així, els grans canvis són així. Estem al camí correcte? Sí. Els Jordis es mereixen estar a la presó? Doncs no. Però tenim 4 presos polítics, i en qualsevol altre país n'hi hauria 40.000. No oblidem que estem lluitant contra l'Estat que té més desapareguts del món després de Cambodja! Comparat amb el que va passar les dues últimes hores d'ahir a la nit a Mèxic, el nostre país és un lloc segur. I això hauríem de celebrar-ho cada dia.
Entrevista publicada a Crític el 13 de març de 2018.
Fotografia de l'autora de Jordi Borràs.


Al llibre París no se acaba nunca, Enrique Vila-Matas va escriure "una mañana ví de verdad a Jean Seberg", i amb aquella frase una generació d'escriptors va descobrir l'autoficció. Vila-Matas explicava les seves vivències de joventut a París, malvivint en una chambre de bonne de mala mort, la gana que passava, l'habitual bloqueig creatiu, però amb aquella frase, el que fins aleshores semblava real va adoptar una ombra de sospita. De veritat va veure Jean Seberg? O s'ho inventa i ens està colant un gol?

L'autoficció no va inventar-la Vila-Matas, és clar. De fet és tant vella com la literatura, però potser han hagut de passar uns quants segles perquè li arribés el moment d'esplendor, aquesta era hipertecnològica en què el jo és la mesura de totes les coses i vendre's a un mateix –a la vida o a les xarxes– s'ha convertit en una obligació.

Tècnicament, l'autoficció és un híbrid entre l'autobiografia i la ficció, és a dir, un camí del mig on hi caben autobiografies ficcionalitzades, memòries de mentida i reculls de records inventats. La pràctica es remunta a Dante, que a La Divina Comèdia ens emplaçava a acompanyar-lo en la seva davallada als inferns (estem en condicions d'afirmar que s'ho inventava), però també autoficcionava Cervantes, i contemporàniament, bestsellers francesos com Michel Houellebecq, Amélie Nothomb o el Nobel Patrick Modiano. A l'Estat espanyol Javier Cercas o Enrique Vila-Matas en serien bons ambaixadors.

A la pràctica, quan un escriptor abraça l'autoficció, ho fa per disposar de les millors eines de cada gènere. De l'autobiografia, l'escriptor n'obté la tranquil·litat de no haver d'inventar cap protagonista creïble, perquè ja el té: és ell mateix. No li caldrà definir les característiques de cap veu narrativa, ni definir "la bíblia del personatge" que recomanen les escoles d'escriptura, perquè autor, narrador i protagonista són la mateixa persona.

Del món memorialístic, l'autoficció també adopta el "pacte autobiogràfic", és a dir, el contracte no escrit entre escriptor i lector pel qual tot el que s'explicarà serà cert. No llegim de la mateixa manera una autobiografia que una novel·la d'aventures, perquè en la primera hi ha el sobreentès que l'autor diu la veritat, i això ens predisposa a creure-ho i confiar-hi a canvi de les suculentes confessions i revelacions que vindran.

L'autoficció s'aprofita d'aquesta fe incondicional del lector –"si escriu que li ha passat deu ser que li ha passat"– i juga amb aquesta credulitat. De cop, una anècdota aparentment veritable pot tenir parts inventades, i el mèrit (i la gràcia) pel lector serà atravessar tots aquests interrogants –"això és veritat o s'ho inventa?"– que floten en la novel·la.

"És una escriptura ideal pels tímids", assegurava una reputada agent literària barcelonina. I té part de raó: amb l'autoficció el teu jo podrà declarar-se a aquell amor secret de joventut, desafiar una figura paterna opressora o deixar la feina, la dona i la família i "novament llançar-se als camins", que deia Roberto Bolaño. Però a banda de les segones oportunitats, l'autoficció permet missions molt més heroiques, com enfrontar-se als fantasmes que tots tenim a dins. Aquí hi encabiríem els traumes infantils explorats per Christine Angot o Delphine de Vigan, o bé el que fa Houellebecq a la seva penúltima novel·la, quan assassina a un escriptor anomenat Michel Houellebecq.

Aquesta escriptura a cavall de dos móns pot semblar temptadora, però els riscos de l'autoficció no són menors. El primer de tots és que s'escriu a cara descoberta. Qualsevol pensament o reflexió del protagonista serà, inevitablement, associada a l'autor. Per tant aquí no s'hi valen cuirasses, ni personatges on amagar immoralitats i perversions. L'autor no se'n pot rentar els mans, el que escriu és el que pensa, o almenys corre el risc que així sigui interpretat. Un altre perill? Convertir-se en un autoficcionador professional. Sentir-se tan còmode en la "hipertròfia del jo" –l'expressió és de Muñoz Molina– que es tanqui en una gàbia d'or, oblidant que l'autoficció és un mitjà per explicar històries, no una història en ella mateixa.

Tensar massa la corda de la versemblança també pot ser un problema: si el protagonista mou muntanyes o és amic íntim de gaires presidents, el pacte autobiogràfic corre el risc de desmuntar-se. En aquest sentit, un dels límits clars del gènere és la vergonya aliena. Segur que, a base d'invencions, a qualsevol li pot quedar una autobiografia més rodoneta, però el perill del maquillatge sempre és quedar com una mona. Les autoficcions on els autors acaben projectant-se més guapos, més ocurrents i més exitosos que a la realitat sempre són ridícules. Cal evitar la temptació de "gentrificar-se", en l'expressió de la professora Anna Caballé. L'autoficció necessita sentit de l'humor i un cert gust pel patetisme, perquè fer autoficció és, per sobre de tot, reconèixer un fracàs vital. És Woody Allen retratant-se com a seductor infalible als seus grans clàssics: qui té gana somia pa.

Article publicat a la Revista F, març de 2018



The best-selling author Jordi Puntí said in a recent interview that he finds it difficult to concentrate these days: “There comes a time when history speaks to you directly and you have to decide whether it affects you or not”. Puntí’s confession accurately describes what many Catalan writers and artists are presently experiencing as they edgily scour the mainstream and social media for the latest on Spain’s repressive offensive against Catalonia’s demands for independence.

The impossibility of resolving matters with a mutually agreed Scottish- or Quebec-style referendum—actively and passively denied by the Spanish government—has ended in the present deadlock with Prime Minister Mariano Rajoy calling on the sacrosanct “indissoluble unity of the Spanish Nation, the common and indivisible homeland of all Spaniards” (Article 2, Spanish Constitution, 1978), while Catalan political players are convinced that independence is the only way to conserve self-government, language and culture in the face of Madrid’s centralising thrust.

The present phase, dating back to 2010, in what is actually a centuries-old conflict, boiled over on 20 September when the Guardia Civil raided Catalan government premises in an attempt to stop the “illegal” referendum which was to be held on 1 October. That day they arrested fourteen people. Then the citizens took to the streets and almost all the Catalan cultural institutions were represented. Letters condemning “any action preventing the full and free exercise of democratic rights” were published by the Barcelona Museum of Contemporary Art (MACBA), the Centre of Contemporary Culture of Catalonia, the Miró Foundation, and the Primavera Sound music festival, inter alia, manifestos were read in theatres and that night, at the performance of Rossini’s Il viaggio a Reims in the Liceu opera house, occupants of the boxes shouted for independence.

In the week before the referendum a sweeping and, it must be said, outlandish (in every sense) police operation to ban it included raids on newspaper offices, requiring journalists to identify themselves, and closing down 140 government and private websites posting material or information about the referendum. Mayors in favour of the referendum—more than 700 out of 948 municipalities—were served with summons, mail was confiscated, and warehouses and printers’ premises were searched for ballot boxes and papers. Unable to “dismantle” the referendum (organised by a clandestine network of thousands of volunteers using analog network coding and avoiding phone calls or WhatsApp, who managed to hide the voting wherewithal until the very last moment), the police resorted to violence with images that shocked people around the world. Ten thousand antiriot police had come from all over Spain. They charged against peaceful voters, injuring more than a thousand people but not even this could prevent 2.3 million votes being cast, 90% in favour of independence, with 42% of the census represented, and this isn’t counting the hundreds of thousands of votes in ballot boxes confiscated by the police, or which might have been cast by people who stayed at home because they were afraid to venture out into scenes of police violence reminiscent of the Franco dictatorship.

Ever since, Catalonia has been on tenterhooks, with a general strike and a series of demonstrations, waiting for international mediation which is not forthcoming. A declaration of independence was made and immediately suspended in the hope of dialogue but the subsequent “preventive” custody, pending an investigation for alleged sedition, of two civic leaders advocating independence by peaceful means has, it would seem, put paid to any negotiation. Neither would the status quo of the last few years appear to be possible anymore because the Rajoy government has chosen to invoke the controversial Article 155 of the Constitution to suspend Catalonia’s powers as an autonomous region, replace the elected government, take over the Catalan police force and assume control of the public media. And, if independence is “unsuspended”, what next?

CULTURE RALLIES AGAINST POLICE VIOLENCE

If independence is won, there would be changes in the Catalan cultural sphere. To begin with, the present unease has brought about a decline in every area of cultural consumption. There are no figures available as yet but the Catalan Publishers Association and other such professional groups are calling people to come back to bookshops, theatres and cinemas.

Barcelona has been the capital of the Spanish publishing industry for decades but this could change with independence, especially since the sprawling Planeta Group has warned that it would move its headquarters to Madrid. Although it looks more like a transfer of the registered office than a real exit—since there are no announcements that editorial staff will be moved or installations changed—if Planeta goes other Spanish-language publishers could follow. Yet most writers living in Barcelona won’t be leaving. More than seven hundred of them supported the referendum on 1 October, declaring in a manifesto that the Rajoy government’s “hyperbolic, out-of-touch” response “with its histrionic hyperlegalism and moth-eaten supremacist stance” has stymied any chance of dialogue.

The attack on the referendum has also given rise to remarkable moments in theatre at the state level. The Catalan director Àlex Rigola—who, after years of being director of the theatre section at the Venice Biennale was appointed in 2016 as director of Teatros del Canal in Madrid—handed in his resignation the day after the referendum, stating that he could not work for a government that resorts to “brutal violence against citizens”. In his resignation letter he noted that he was not a supporter of either independence or the referendum but the arrests of 20 September had pushed him to vote and, still more, the attacks on the polling stations obliged him to hand in his notice: “An artist must be consistent, in real life as well as on the stage.” He was not alone. Leading figures of the Madrid theatre scene, including Willy Toledo and Alberto San Juan, spoke out in favour of the victims. The latter, a well-known figure of the anti-austerity “Indignados” movement said, “The state has opted for the most brutal authoritarianism to stifle political debate.”

Among musicians, most leading Catalan groups have taken the side of the “process” (towards independence), for example with protest T-shirts (like the group Manel) or performing free of charge at pro-referendum events (like Mishima). Also opposing the “paramilitary” violence are Spanish music stars, including Manolo García and Love of Lesbian which, with gigs all around Spain, know they risk being boycotted. In this David-and-Goliath situation, they have taken the side of the people of Catalonia, apparently weak in the face of state repression but strong in solid grassroots organisation.

A Catalan republic would also bring about changes in the domain of art, to begin with because budgets decided in Barcelona and not Madrid would be more advantageous for Catalan institutions, which have been subjected to budgetary throttling for several years. For example, Pepe Serra, director of the National Art Museum of Catalonia, explained some weeks ago that every year Spain contributes 800,000 euros less than it is supposed to, which means that new acquisitions are out of the question, although the Prado and the Reina Sofía in Madrid continue to purchase new works. Economists like Lluís Bonet predict that public spending on culture would increase with independence because of “the need to reinforce social cohesion, involve all cultural agents, and explain the country in the international sphere”. There would be also greater leeway for cutting taxes and bringing in a hitherto non-existent Art Patronage Law.

However, independence also conjures up fears, real and imagined. The French collector Philippe Méaille claims that, on grounds of “security” owing to the “political instability of Catalonia”, he will withdraw the 800 works of the Art & Language collective which he ceded to the MACBA in 2010. The MACBA has responded that his “fears” bear “no relation whatsoever to reality”. Indeed, it transpires that, even while the MACBA was carrying out restoration work on the collection free of charge, Méaille was planning to move it to the Château de Montsoreau, the new museum of contemporary art which he now heads.

Finally, independence would mean that many artistic and heritage collections would be split between Catalonia and Spain. One of the more interesting cases is that of Salvador Dalí who controversially willed his whole collection to the Spanish state, naming it “universal heir” when he died in 1989. The chances that the Gala-Salvador Dalí Foundation might move its present Figueres headquarters are very remote. Moreover, the director of the Dalí Theatre-Museum, Antoni Pitxot, has said that no change is envisaged should independence be achieved, and that it would be “mean” to suggest that the museum’s collection would have to be broken up.

Let’s see what happens. Surrealism never totally died in Spain. After his exhumation this summer, the still-moustachioed corpse of Salvador Dalí may yet have the odd surrealist trick left to play.



Albert Forns (Granollers, 1982) is a freelance journalist and a catalan writer. He works for the magazine Time Out Barcelona and the newspaper ARA. As a writer he has published the novels Jambalaia, winner of the Anagrama Prize; and Albert Serra (la novel·la, no el cineasta), winner of the Documenta Prize. 

Translated by Julie Wark

Publicat a Frieze Magazine el 10 de novembre de 2017