Barceló abans de Barceló (2)

Al dossier de premsa de l'exposició 'Barceló abans de Barceló', que es pot veure aquest estiu a l'Arts Santa Mònica, hi ha uns interessants fragments d'una conversa entre el mateix artista, Miquel Barceló, i els comissaris de l'exposició -Maria Hevia i Jaume Reus- que són d'obligada lectura pels barcelonautes. Estan ordenats cronològicament, i repassen l'activitat de l'artista en l'acotació temporal de l'exposició, és a dir, des de 1973 fins el 1982 i l'anada a la Documenta de Kassel. Bon profit!


1974. Viatge a Itàlia
Vàrem anar [Enric Irueste i Miquel Barceló] a fer un curs de gravat a Urbino, amb en Guillem Llabrés i na Lourdes Sampol, però vàrem passar del curs per viatjar pel nord d’Itàlia a veure museus. Tenc grans records de sa pintura. M’interessava més es primer Renaixement que el manierisme i el barroc: Piero della Francesca, en Rafael, en Bellini, en Carpaccio, en Tiziano, en Pontormo, que encara m’agrada molt; els colors d’en Bronzino, tan espectaculars... La pintura veneciana no m’ha deixat d’entusiasmar... Vàrem estar a Bolonya, a Ravenna. A Venècia vàrem dormir a l’estació i després a una pensió per a estudiants de la Giudecca. També vàrem veure moltes exposicions al centre històric de ses ciutats italianes. El partit comunista italià feia sa Festa de l’Unità al centre històric de sa ciutat, que el reivindicaven per a sa societat civil. I aquells arquitectes italians com en Carlo Scarpa, que feien ses revisions modernes dels històrics. Anàvem a grans exposicions contemporànies com la d’en Fontana, que a mi m’agradava moltíssim i que es feia dins un edifici antic. Això era una manera de fer sa modernitat a la ciutat. Jo sempre he viscut al centre històric de ses ciutats, mai he viscut a un barri modern en sa meva vida; llavors era com molt polític, molt d’esquerres, se notava molt a s’ambient, i hi havia hagut els atemptats de les brigades roges... Va ser un viatge molt important, d’aprenentatge sobretot: va ser el primer gran viatge de pintura; el de París i aquest.



Palma. Estudi al carrer Canals
Crec que vaig fer «Cadaverina» a Can Canals. N’Enric Irueste va llogar aquesta casa amb en Guinovart, però com que aquest no hi anava es lloguer li anava gran. Vaig llogar una habitació a sa casa: va ser el meu primer taller. Na Margalida Escales vivia a sa casa veïnada. Un poc per culpa meva, varen venir sa colla de drogats i va ser el final d’aquesta casa.


1976. Exposició «Cadaverina 15»
[Referint-se als textos de Josep Albertí i a la retirada d’aquests de l’exposició per part de Barceló.] Els havia de reescriure en estats com borratxo, o drogant-se, era un poc el que feia en Michaux amb sa mescalina, era un poc això. A mi em feia ganes, perquè n’Albertí era molt puta, anava molt de provocador però sempre se negava, i a mi em feia ganes… jo sabia que no ho faria perquè és un covard, però en fi ... No me’n record molt bé, però vaig pensar que a sa «Cadaverina» els texts no aportaven res. «Cadaverina» se podria en quinze dies i als texts no hi havia cap transformació, no tenia pus sentit... Ell va entendre ses ratllades com a... però bé, d’això de ses ratllades, tothom en fa...



'Cadaverines' de tomàquet i peix


Capses
Les obres que varen anar a l’exposició a Sa Pleta Freda eren capses, perquè jo no tenia teles ni bastidors, però sí tenia ses capses que havia comanat a un fuster del carrer de sa Lluna, on hi havia el Taller Llunàtic. Ses de «Cadaverina», però, són de Correus. Aquestes en un principi eren per posar objectes, com si fossin vitrines, i les vaig usar com a suport, com a pintura. Qualque pic hi havia un objecte, però era com es meu lligam amb s’obra anterior. I em vaig adonar que m’agradava molt més si no tenia el tros de pedra o sa figura objectual a dedins... el vidre encara, té sa funció de sa degradació, de sa fragilitat. Hi ha una pasta feta amb farina, pigment, no sé si carn picada, i a baix una espècie de pintura blava, i aquí vaig començar a fabricar sa pintura amb pigments. Sa meva idea era que s’anassin obrint es cruis de sa capa i així s’anava veient el blau de baix. Això ho he continuat fent, fins i tot a l’obra de Ginebra, on se veuen els colors a través del fons.


1977-1978. «Fester Salvatge». Sa Dragonera. Rúbriques
Les capses per a «Fester Salvatge» –amb medecines dedins, optalidons, «amfetes», unes capses negres amb això blanc dedins tan asèptic– eren un poc morboses. Estava en una situació bastant crítica i vaig decidir trossejar els meus dibuixos. En tenia molts, de tota mena, i vaig deixar de fer aquells tan minimals; just havia començat a fer una feina més figurativa i gràfica, intentava trobar un llenguatge... I els vaig rompre a trossos minúsculs: me van agradar molt els paperins escampats en terra, però destruïa. No me trobava molt bé. I és que cada passa endavant sempre és un moment crític però necessari... Del «Fester Salvatge» en tenc un gust molt borderline en tots els sentits. En aquests anys fumava porros des dematí as vespre i la majoria dels meus amics se varen fer ionquis, però després de sa Dragonera vaig deixar de veure’ls perquè m’avorria molt. També vaig deixar els porros perquè me duia a una espècie de psicosi. Anava col·locat tot lo dia, i justament després d’estar a sa Dragonera vaig recuperar un sentir i un plaer més físic. Anar-me’n allà em va servir per fer una neteja, una espècie de purificació.


1978-1979. Quadres
De fet, jo vaig partir de sa capsa, de ses aquarel·les, des buit, i fi nalment és un quadre. Feia córrer la pintura, que s’acumulava més a un lloc que a s’altre. En aquest temps anava molt a ses Salines a veure com sa sal s’anava sedimentant i cruiant: era el mateix fenomen que feia sa meva pintura dins ses capses. Les deixava assecar, com a una platja, i deixava que se cruiassin i feia diferents capes de color i intentava que no hi hagués cap accident. No era gens informalista, era molt rigorós; no mirava de provocar accidents, com vaig fer més tard, sinó que mirava que s’assecàs sense taques, sense mosques dedins.


1979-1980. Dibuixos. Llibres. Quadres
El marc de «Cadaverina» l’usava com a motle: no sortia des perímetre, com a concentració, i al mateix temps feia dibuixos a s’autobús, dibuixos molt ràpids, amb una relació molt directa. Els Instamatic Drawings són a partir d’això. Imatges molt figuratives. És sa gènesi, quasi sa preimatge; i després un cul, o un llibre, se va convertint en qualque cosa, en un animal, en un pintor. Vaig fer els llibres a Palma; crec que és sa darrera obra, juntament amb es quadres que es deien Fums, que vaig pintar abans d’anar-me’n a Barcelona definitivament. Per jo eren quadres importants, els primers figuratius. Feia dibuixos de muntanyes, i de fum; aquest del fum és el primer totalment pictòric, molt cytwomblià. Toni Estrany era el meu marxant i intentava fer venir els galeristes però no funcionava; és clar, era sa gran moda conceptual i sa meva pintura tornava cada vegada més figurativa. Era anar contra direcció total.




L’exposició de llibres tenia encara una funció una mica objectual: era pintura, però tenia es llibre com a suport, i després, el 1982, es transforma en el tema dels quadres de biblioteques. Els dibuixos de femelles dobles també eren com llibres, ses cames obertes, molt sexuals...




La figuració
Me’n vaig tornar de sa Dragonera quan veia que ja em costava molt anar passant els dies: va esser molt bo d’estar tot sol i poder decidir coses, el que volia fer. Mai vaig deixar de pensar que volia ser artista, però en aquell moment vaig decidir de qualque manera quin... no se decideix amb paraules. I així, quan vaig tornar, vaig canviar de vida i vaig començar a fer obres més pictòriques, que poc després varen agafar formes d’animals. A Barcelona vaig conèixer en Mariscal, que m’animava molt a fer ses obres a sa casa que jo havia llogat; jo no tenia quasi doblers, tot era ben difícil, molta gent gran, havíem de tombar parets i ell em va ajudar a instal·lar-me. Mariscal era de sa poca gent a qui li agradava el que feia. A sa gent li agradaven més els llibres pintats o allò d’abans dels animals, però després va ser tot el contrari, la percepció de les coses va canviar; de fet, canvia tot molt aviat.


Els vuitanta a Barcelona
A Barcelona el que s’usava era l’art conceptual, malgrat que era un poc vell, i també sa pintura postminimal de Supports/Surfaces. Jo ho havia mirat bastant, n’havia llegit molt a sa revista que feia en Broto, ses traduccions del Tel Quel, la psicoanàlisi que encara m’interessa però de molt lluny; en el meu primer viatge a París havia trobat material de Tel Quel… Jo vaig veure, de tot d’una, que no m’era sufi cient, tenia la necessitat d’anar més lluny, arribar a la pinzellada quasi invisible, i podia haver seguit per aquest camí, però no m’era prou; estava bé experimentar fi ns al límit, perquè qualcuna d’aquestes aquarel·les són gairebé invisibles, aigua bruta, i cada cosa duia a una altra… Jo crec que té una lògica interna, però pareixia que anava més per contradicció, però tal vegada sa lògica no és tan lineal, no pareix tan obvi que des cop de pinzell vénguin ses fi gures, però és així. Després vaig fer dibuixos més gràfics. Me’n record d’haver destruït un parell de quadres que no hauria d’haver destruït, com sempre. Era ja molt fi guratiu, era com el pintor en es taller… I en el moment que els feia pensava que era un desbarat, però això sol passar molts de pics; els vaig destruir immediatament, encara no estava preparat, i després varen ser com animals. Feia drippings amb botelles de plàstic, trossos de tubs i mànegues de pastisseria. Havia fet moltíssimes d’eines d’aquestes. Encara a Palma una de ses coses importants eren els quadres on ses ratlles eren d’un material blanquinós, com un dripping en línia recta, que fa com unes cortines. Això era pedra de Santanyí, que de fet és un pigment i jo ho mesclava amb el làtex. Aquesta espècie de pintura pareixia una paret, i també hi havia els drippings de colors molt mesclats, una espècie de ratlles, i sortien els colors entre sa trama aquesta. Feia servir pols i usava els pigments més barats com es blanc de zinc, que és un color com de litoplom; són blancs barats, era una espècie com de blanc d’Espanya, pols de marbre, que ho usàvem per tapar. És un color molt lleuger que no tapa i jo ho feia servir, i el que m’agradava era fer-ho a s’enrevés, començar amb el color gairebé damunt sa tela. Igual que utilitzava ses grapes, ses oxidacions, ses degradacions, que en els llibres de restauració eren les coses que calia evitar però que jo ho feia servir com una tècnica pictòrica. De tot això junt, d’aquestes tècniques amb aquests drippings, el quadre del fons submarí és una espècie d’intent de fer qualque cosa amb tot això, com un llenguatge, i utilitzar-lo d’una manera molt lliure, amb so material, el color. És el primer quadre important a Barcelona, i crec que just després d’això, en el 81, és quan vaig començar a fer quadres d’animals, sobretot feia molts de cartons grossos, i després vaig fer sa tela de Nu pujant escales, una espècie d’autoretrat animal, com un pintor de quatre grapes. El 1981 vaig conèixer en Brossa, el veia a sa Filmoteca de Barcelona. A mi m’agradava la seva obra, anàvem plegats as cine quan jo era a Barcelona…


Drogues
A començament del 1981 va venir a Barcelona un alemany a vendre tres-cents àcids. Jo l’hi vaig ajudar; tres per aquí, tres per allà. A Palma venia chocolate… bé, jo no sé si convé contar aquestes coses, però el meu modus vivendi a Palma era vendre haixix. No molts d’anys, dos o tres anys, no tenia vocació de narco… Anava a Barcelona, duia mig quilo a una botiga de ceràmica, en feia trossos de mil pessetes, de cinc mil pessetes, i després ho venia a sa Calatrava, venien a cercar-ho i pagava el lloguer amb el benefici. L’alemany n’estava fart i se’n va anar i em va deixar els àcids, més de dos-cents... Sempre he pensat que va ser important a sa meva vida prendre LSD: les visions nocturnes de la ciutat tenen molt a veure amb aquestes experiències lisèrgiques. No en vaig prendre molt de temps, només una temporada, i després me’n vaig anar a París de viatge i, quan vaig tornar, ja me n’havia oblidat. Crec que ja havia venut qualque cosa i no necessitava pus àcids. També jo sabia, d’haver-ho vist en els altres, que sa gent que ha pres massa àcid fa un viatge d’aquests que no en torna; jo me’n record d’un que se va quedar així i no va tornar. En aquests temps llegia n’Artaud, en Burroughs, moltíssim; Burroughs és una influència important, probablement. A mi, evidentment, l’expèriencia m’interessava, la pràctica; és molt generacional… Però li vaig agafar molta mania a s’haixix, s’olor i tot em resultava desagradable. Hi va haver un moment a Palma que fumava de tot, des dematí as vespre, era horrorós! Justament feia aquest tipus d’obra que era obra d’intervenció, de col·locar… Cada pic m’anava reduint, i estàs endemés content de tot el que fas, tot te pareix collonut; si podia evitar fer un esforç ho evitava, tot se concentrava a fer coses bastant petites. Sí, tot m’agradava: li tallava sa coa a un animal de plàstic... I ho vaig tallar radicalment. Ses primeres obres de clivellats matèrics, quasi pseudopictòrics, eren just després, setmanes o mesos, d’haver decidit tallar amb aquesta part més afectada per ses drogues. Sé que me vaig tallar els cabells, vaig fer un canvi, però continuava veient els meus amics de Palma: en Pere Pla, en Rafael Joan, en David Miró… A ell el vaig continuar veient perquè ell viatjava, però no el seu grup; així, vaig deixar de veure tota aquesta gent, sa colla de ionquis de Palma, era molt, molt avorrit… Sabia més o menys dels meus amics del carrer Canals; jo vivia a Palma al carrer Canals: el carrer Canals era famós com a centre de venda de drogues. Can Canals era el primer lloc on anaven a fumar i comprar heroïna, devora el Bar Bosch. A foravila, vàrem anar bastants de pics a prendre àcids. A Santanyí també, tenc records al·lucinants de Cala Figuera, i després a Barcelona, que eren més urbans: aquesta visió urbana, com d’animals i moixos, ve d’aquestes experiències.


1981. XVI Biennal Internacional de São Paulo
En Toni Estrany era el meu marxant en aquell moment, que no venien quasi res, i va venir amb el senyor Robles, que em va convidar a sa Biennal de São Paulo; però no em varen convidar a anar-hi, hi varen anar ses obres. Una llàstima, perquè a mi m’hauria agradat molt anar-hi; hi varen anar els llibres pintats. A mi m’hauria agradat més que hi anassin els quadres...


1981. Exposició «Homenatge a Picasso i els artistes catalans d’ara». Barcelona
Na María Corral havia vist obres meves a una exposició a Barcelona, que era una espècie d’homenatge a Picasso que va fer na Glòria Moure. Eren monstres, uns quadres estranys, i em va convidar a «Otras figuraciones», perquè ja era un poc important a nivell nacional.


1982. Bones notícies
Me’n record que ho vaig fer un vespre just abans de venir a Palma, una nit molt així, molt inspirada, rompent molts de cartons; tenia caramulls de cartons i els anava rompent, era un poc de reciclatge. Vaig fer aquest collage que era sa carta de la Documenta de Kassel –havia rebut sa carta per participar a la Documenta de Kassel–, i per això es diu Bones notícies: hi havia el moix, na Chavela Vargas amb sa carta...


1982. Pintor damunt el quadre
De fet, el primer pic que vaig començar a pintar el Pintor damunt el quadre, per jo el més rellevant no era que me pintava a jo mateix amb el quadre al terra –jo pintava així–, sino que estava de quatre grapes, assumir s’animalitat aquesta. Ara pint bípedes com són els goril·les i els óssos. Per jo el canvi de les quatre potes als bípedes són diferents estadis de sa vida. Ho dic perquè jo mirava els quadres que són ara a Villafranca, s’ós, es goril·la, d’esquena, com pintant a baix de sa cúpula, ben bé que era com jo a sa biblioteca. M’agradava molt el Pintor damunt el quadre i després hi ha el reflex que és com un animal, com un ca com si diguéssim, i coincideix el quadre banyat i el pintor damunt i sa perspectiva del taller. Jo he fet servir molts de pics aquesta iconografia...





1982. Documenta de Kassel
Em varen escriure, em varen dir que estava seleccionat per a la Documenta de Kassel, estava tot content. A Rudi Fuchs, comissari de l’exposició, el vaig conèixer allà. Vaig descobrir allà tota la pintura contemporània, perquè aquí no se veia res. Havia vist qualque revista italiana; els alemanys, mai. Sandro Chia i en Paladino, els trobava un poc faves; em recordava un Fornes, aquell pintor mallorquí dels anys 70, molt manierista, amanerat. Després en Clemente o en Cucchi, que vaig decobrir allà, bé, m’agradavem més, i en Kiefer, que en aquest moment feia aquella pintura tan heroica, neta, que estava molt bé; després no m’agrada tant, però a l’any 80 era molt bo. Schnabel, en Basquiat, en David Salle amb les superposicions, en Beuys… Era gent que feia pintura, pintura gran en ambicions, dimensions. També hi havia el neoexpressionisme alemany, que no m’agradava gens, el trobava molt superficial. M’agradava més l’expressionisme alemany original, malgrat que trobava que era més interessant en Derain o en Vlaminck dels anys 10 que l’expressionisme alemany dels anys 20. Al neoexpressionisme alemany hi havia una cosa un poc més literària que no m’agradava tant, però vaja, va estar molt bé, encara som amic d’en Jirí Georg Dokoupil. Vaig conèixer en Beuys. Vaig participar en l’acció de sembrar arbres, al cap d’un parell d’anys: vaig donar obra per vendre per a aquest projecte de set mil arbres.Després a en Beuys el vaig veure a Nàpols, amb en Lucio Amelio. A Nàpols hi vaig anar l’any de sa Documenta i no coneixia en Lucio; hi vaig anar com a viatger, era molt pobre. Després vaig tornar a Barcelona, i no tenia ni novia. Un any després jo anava a Nàpols convidat per en Lucio Amelio, i tenia un taller de veres; no era ric, però ja eraun altre pla, i vaig anar als mateixos llocs, és curiós. En Lucio Amelio va veure ses meves obres a ARCO a la Galería Fúcares a un quartet tancat i em va proposar anar a Nàpols. Jo vaig fer allò de Fúcares perquè a sa Galeria Trece, amb en Toni Estrany, vàrem fer una exposició del mateix que a Almagro. En Toni va posar aquests quadres del pintor al taller, i en Lucio Amelio va fer venir n’Achille Bonito Oliva. Lucio es va quedar els quadres que no estaven venuts i vàrem fer un acord d’anar a Nàpols. Després de la Documenta me’n vaig anar per Europa, a Viena, a París... De Nàpols vaig anar a Grècia, a Turquia, i de Turquia vaig tornar a Barcelona. Era un moment de ruptura: els primers quadres des pintor pintant surten d’aquí, dels dibuixos. Un quadern el tenc a París, de tinta xinesa negra; té molts d’autoretrats, el quadern d’artista, el primer monogràfic que es va fer de jo. És important... Sempre llogava una habitació amb un mirall i ja comença a ser el pintor pintant. Jo a Kassel no vaig conèixer ningú; en Bruno Bischofberger no el vaig conèixer allà. N’Yvon Lambert va veure ses meves obres a Montpeller i en Bruno va venir a veure’m a París, després, amb n’Yvon. N’Yvon Lambert va veure ses meves obres a Montpeller, i després va venir a Barcelona. Bé, no va venir cap marxant a xerrar amb jo a Kassel, ningú.

0 comments:

Publica un comentari a l'entrada