En Atendant

(article en brut, demà dimarts el retoco que ara tinc son)


Amfiteatre del Grec a una hora atípica: les vuit de la tarda. Encara és clar a Montjuïc, i és precisament aquesta claror la que vol Anne Teresa de Keersmaeker, la coreògrafa belga que aquest dilluns presentava 'En Atendant'. L'espectacle, un dels més esperats del festival, es desenvoluparà sota la llum del capvespre, els músics no tindran cap amplificació i la posada en escena serà austera, ballarins en texans o faldilles amb el dalt uniformat negre. Inicia la peça el flauta travessera que, des del centre de l'escenari i amb calma, toca durant minuts i minuts una sola nota que s'enfila lentament. El públic es mira entre sí i, alternativament, al músic. Algú riu, d'altres observen la bufada continua amb l'interès de qui cedeix a la seducció. Sentim un parell d'ocells piular excitats, també el xut-xut d'una òliba. Minuts després esgota l'instrument fins a l'ofec i s'hi afegeix una cantant que acaba de sortir a l'escenari. El músic se'n va i ella canta de manera tènue i trista. Després entra una noia, que s'atura a uns metres d'ella i la mira cantar. Algú entre el públic s'aixeca, disculpi, disculpi, i puja amfiteatre amunt cap al lavabo. Tothom la mira. Després la cantant calla i la noia comença a dansar, en silenci, moviments bàsics i naturals, només sentim el so de la sabata fregant la lona. Minuts després entren dos ballarins, després tres, fins a vuit, els vuit que dansaran durant dues hores o damunt la música d'un trio medieval o directament sobre el silenci amb cric-cric d'un grill proper.


© Herman Sorgeloos



© Anne Van Aerschot

Fins ahir no tenia ni idea de qui era Anne Teresa de Keersmaeker, però segons els diaris i el dossier de premsa és una coreògrafa belga de renom que, per vèncer el silenci després de Bach, Schönberg i els Beatles va acceptar preparar un espectacle pensat especialment pel festival d'Avinyó, capital del romànic i gòtic provençal. I res millor per ambientar la ciutat papal que recórrer a un estil de música del segle XIV propi de la zona, l'Ars subtilior (Art més subtil), d'estil polifònic i dissonant. Damunt aquest art subtil i pausat, executat per una flauta, una soprano i una viola de roda, els vuit ballarins de la companyia faran tota mena de 'jocs de dansa contemporània' intrínsecament lligats a la música o a la seva absència. Ballarins que caminen en silenci i amb calma, inicien moviments simples, essencials. De dos en dos, de tres en tres, veiem escenes amb diverses parelles allunyades entre sí executant damunt la música coreografies que a estones són idèntiques i a estones diferents, potser simètriques, però sempre bàsiques.


'Alguns episodis estan coreografiats pas a pas, nota a nota, amb la partitura a la mà', assegurava Anne Teresa en una entrevista a Le Monnaie Magazine que facilita l'organització. En acabar el cant, els ballarins que observaven els músics arranquen a dansar, com intentant ballar l'eco dels sons medievals que encara ressona, extingint-se, entre les parets de roca. Ballar com resseguir una partitura, el cos com l'ull saltant octaves amunt i avall. Enmig de l'espectacle, el sol taronja que ja s'amaga arrebossa les copes dels arbres més alts. Continuem sentint l'òliba, escoltem el lent passar d'un avió cap al Prat.

Austeritat. Aquesta és la gran aposta d''En Atendant', la consigna damunt la qual gira tot l'espectacle. En aquesta ficció d'Anne Teresa de Keersmaeker, el flautista sense amplificar que passeja per l'escenari i a voltes ens dóna l'esquena i no sentim bé és tan natural com el ballarí que arrenca a perseguir l'última nota, tan natural com nosaltres, observant-ho encuriosits o badallant a la butaca. Austeritat en la posada en escena, però austeritat també en la concepció i el vocabulari de la coreògrafa, que repetirà i repetirà els mateixos moviments simples, enèrgics i geomètrics fins la sacietat. No podem afrontar 'En Atendant' com una òpera, aguantant els trossos menors a l'espera de l'ària final: Aquí no se'ns representa el brut d'un espectacle més gran o els preparatoris d'un final espaterrant, aquí els esbossos i les provatures són l'objectiu, introducció, nus i desenllaç. Sense clímax ni crescendos, serà en acabar un ball qualsevol que el ballarí, a qui ja no veiem amb precisió a causa de la penombra, esbufegarà i sortirà de l'escenari. S'encendran els llums i s'haurà acabat l'espectacle.

Aquesta successió de monòlegs coreogràfics eterns, sobretot en els moments en silenci, recorden molt algunes perfomance dels anys seixanta on l'interès era en comprovar les possibilitats del cos (Bruce Nauman) o repetir un moviment aparentment inconscient fins la sacietat (Richard Serra). Ja posats a fer associacions lliures, el Teatre Grec vist de dia, en un horari poc habitual i amb els ocells i la resta d'habitants campant sense problemes m'ha recordat imatges del vídeo 'Giardini' de Steve McQueen (el vídeoartista, no l'actor) al pavelló britànic en la darrera Biennal de Venècia. 'Giardini' retrata el recinte de la Biennal els mesos d'hivern, amb els pavellons abandonats a mercè d'animals, plantes i gossos salvatges. Així de viu i d'estrany era el teatre Grec aquest dilluns, tan estrany com deu ser l'amfiteatre un matí de la resta de l'any.





L'espectacle de dansa 'En Atendant', d'Anne Teresa de Keersmaeker, encara es pot veure aquest dimarts 20 de juliol al Teatre Grec de Barcelona.



1 comentari:

  1. un especatcle sublim. amb moltes capes per llegir i un gust artístic exquisit. la riquesa de l'austeritat!

    ResponElimina