Gainsbourg






Ens acostem als Verdi a veure 'Gainsbourg', un biopic lisèrgic sobre el cantautor francès. Tot i anar sense els deures fets sobre el paio en qüestió -hom és poc de chanson- la pel·lícula és fantàstica de veure i t'explica tot el que cal saber i tot el que no cal saber sobre el qui possiblement ha estat el cantant més lleig de planeta. Em va agradar perquè, lluny de ser una hagiografia mesurada, els autors han tirat pel dret i han especulat com deuria ser el personatge i les seves converses, recreant-ne els affairs amb Juliette Gréco, Brigitte Bardot o Jane Birkin de manera lliure i esbojarrada. No hi veiem un personatge mesurat, hi veiem un personatge passat de voltes, possiblement allunyat o diferent del Serge Gainsbourg real, però molt més viu i interessant. La màxima del mal periodisme 'que la realitat no ens espatlli una bona història' aplicada al món del cinema. D'aplaudir també és la solució per presentar-nos la cara fosca del personatge, amb un enorme doble d'ell amb màscara de nàpia grotesca -de factoria catalana, obra de David Martí i Montse Ribé, els oscaritzats a 'El laberinto del Fauno'- que caricaturitza Gainsbourg i amb el qual el protagonista s'enfrontarà fins a cedir sempre. Diria que també és cosa dels català l'espantós ninot jueu de l'inici, calcat al dels santfermins kazakhs de Borat, a les entranyables escenes inicials que deixen entreveure al Gainsbourg engalipa i seductor de la maduresa. Bons escenaris, bones escenes, bons diàlegs i bones cançons, que cosa estranya en una biografia, ens deixen escoltar senceres. Ni el final etern, amb les cuetades agòniques del no saber com matar-lo, aconsegueixen eclipsar l'estona Boris Viànica que passareu. Excel·lent.

0 comments:

Publica un comentari a l'entrada