Lartigue



M'acosto al Caixafòrum per segona vegada en quinze dies. És el magnetisme de Lartigue, la fascinant joie de vivre de la burgesia francesa. A la majoria de mitjans de comunicació l'antologia del fotògraf Jacques Henri Lartigue ha passat desaperçebuda, i això que, al meu entendre, és un dels plats forts de l'any a Barcelona. A Un món flotant s'hi poden veure més d'un centenar d'instantànies del francès, fill de casa bona -bona dic? boníssima- que des dels sis anys ja retratava. El de la fotografia de dalt és ell, ell va donar les instruccions i una servent va prémer el disparador. Lartigue, per tant, creixerà sempre envoltat de càmeres i la seva compulsió a immortalitzar-ho tot ens permetrà conèixer un món, el de la burgesia parisina, que avui en dia només pot ser de ficció, records d'una altra època dins una bombolla de xampany. Com en la darrera visita, torno a quedar embadalit davant algunes fotografies. Mons mai viscuts, piscines al mig del bosc, platges de Niça, Antibes o Cannes tot l'any, temporals a Biarritz, patinatge sobre gel al Bois de Bologne, curses d'automobilisme amb bòlids dels als anys vint o les festes que acompanyaven l'envolament dels primera aeroplans.

Que dolç, el no fer res! Llevar-se cada dia i poder baixar a la platja, dinar pausadament, fumar i després fer una partida de tennis... Les de Lartigue són fotografies que capturen el moment exacte, l'anècdota que ens fa somriure i dir 'fe-li-ci-tat'. No hi ha història, no hi ha text ni dubtes, i cada imatge és part d'una novel·la -que no descarto escriure- el misteri del qual és en els abans i els despressos d'aquest moment bombolla. Així, l'obra de Lartigue és la seva vida, però en una crònica neta, plena de moments blancs. No sabem què pensava, quan tenia davant aquell gosset que feia malabars, ni què discutien aquelles dones a la platja. No sabem què se'n va fer de la Coco ni per què Lartigue va separar-se'n quan la Renée va passar a esdevenir-ne la nova musa. Ni què llegien, ni què opinaven, ni si el que menjaven al restaurant era bo o el Rosbif va resultar infecte. Precisament aquesta ociositat extrema és un dels retrets que més se li han fet a Lartigue, que allargui la crònica burgesa dels anys vint fins els quaranta, recriminant-li que continués retratant idíl·liques escenes de platja quan la França devastada patia per menjar a la postguerra.

La tècnica de Lartigue, amb velocitats d'obturador molt ràpides, li permet retratar el moment exacte i congelar el nedador a l'aire l'instant abans d'entrar a la piscina, o a la tenista volant cap a la pilota. Així Lartigue capturarà aquest 'Món flotant' que posa títol a l'exposició, una expressió que, sense cap mena de dubte, també descriu la lleugeresa amb la qual ell i els seus van viure bona part del segle XX.

El Món flotant de Lartigue es pot visitar gratuïtament al Caixafòrum de Barcelona fins el 3 d'octubre.














1 comentari:

  1. gran exposició! tot i que a mi tanta felicitat també em va fer una mica de pena. aquesta pàgina té molt bona pinta.

    ResponElimina