Toy Story 3


A Pixar no tenen guionistes, tenen creatius publicitaris. Allà no hi escriuen una història, allà fan R+D amb els personatges, els sotmeten a tot tipus de testos, n'especulen els passats i els futurs i hi brainstormen tot tipus de frases i situacions, generant tots els possibles embolics i contemplant totes les possibles solucions. Hem de veure Pixar com la NASA cinematogràfica, sinó no entendrem res del que veurem a 'Toy Story 3'. Després de la meravella conceptual que era 'Wall-E' -quins farts de plorar amb un robotet que no parlava!- el repte actual era convertir la tercera part d'una saga on pràcticament està tot dit en un producte interessant. No cal dir que el desafiament s'ha superat amb escreix i la darrera de John Lasseter no només clou la saga amb dignitat, sinó que eleva la colla de'n Woody i en Buzz a Hollywood Boulevard. Sóc un dels que ha crescut amb Toy Story, tampoc ho negarem, però el que vaig veure l'altre dia als Icària no es paga amb diners.

El punt de partida és inevitable: passa el temps i l'Andy, l'amo de les joguines, ja és un ganàpia a punt d'anar a la universitat. Als protagonistes els queda l'esperança de les golfes, reposant durant anys a l'espera que, més tard o més aviat, el nano tingui fills i els doni una segona joventut. L'atzar, però, acabarà portant les joguines a Sunnyside, una guarderia propera. A partir d'aquí el film explota i es converteix en un cresol de gèneres i homenatges cinèfils, però no des de l'avorrida paròdia de qui no té res a dir, sinó des d'un guió a prova de bomba, sòlid, detallista i trepidant. L'anhelada llar d'infants amagarà un tirànic camp de concentració, i els protagonista hauran de fer mans i mànigues per deslliurar-se'n. Mission: impossible o la Misery de Stephen King, el film encadena amb naturalitat i elegància de laboratori tota mena de situacions surreals i flashbacks memorables. A més l'excusa de l'escola bressol permet afegir nous personatges imprescindibles, com l'eriçó shakespearià o el Ken de la Barbie, que introduirà la metrosexualitat a la saga, als que cal sumar-hi els clàssics de sempre en versió 3.0, com els imprescindibles senyor Patata en versió 'tortita' o un Buzz Lightyear reconfigurat en espanyol, protagonista del que possiblement sigui el gag més castís de tota la pel·lícula, en una escena que només tindrà sentit pels que vegin el film en VO o doblat en català.

Animació majúscula i, més que mai, 'per a tots els públics'. Un dels plats forts de l'estiu.







Als de Timeout també els ha agradat.


1 comentari:

  1. ...en sèrio?
    Jo hagués dit que no es paga amb diners, però perquè hi ha coses millor en què invertir... Prejudicis. Ara potser li dono una oportunitat...

    ResponElimina