Villa Amalia




Veiem Villa Amalia als Verdi. Venim d'un tràiler quasi hanekià. Isabelle Huppert en estat pur, coincidint amb tots aquells qui diuen que darrerament, tret de les col·laboracions amb l'entranyable Claude Chabrol, només tria papers de pirada. La història és senzilla, algú que vol trencar amb tot i marxa a una illa italiana. Malgrat la tesi, claríssima, el film s'entreté massa a l'inici a contextualitzar-nos la noia i explicar-nos el motiu de la marxa. Moments badallables, innecessaris, encara sort que vaig dormir-los. En aixecar-me, cap al minut trenta de pel·lícula, ja la veiem a ella fugint, fugint de sí mateixa, i en aquests moments tot esdevé majestuós, literatura, cinema experimental. Durant compassos sencers ningú parla, i només la veiem a ella, o millor dit, el seu clatell, passejant per ciutats italianes -caminades i carrerons que fan pensar en la Genova del Winterbottom- comprant roba, agafant el bus o el ferry. Narrativa silenciosa, d'acció i reacció, per fi un cineasta -ni en sé el nom- s'atreveix a explicar sense dir. A partir d'aquí el film esdevé una preciositat, sense pretensions, com la Huppert de la pel·lícula, algú que es lleva, es banya i es passa el dia mirant el mar. Personatges hippies que venen i van i una tendra sensació de lleugeresa, de vestits prims de lli voleiant al vent i res a fer. Per molts la peli defensa una individualitat inaguantable. Precisament per aquests és el final, innecessari, que dicta explicacions pels tocaperes en un dels films més lliures de l'any.

0 comments:

Publica un comentari a l'entrada