Col·lecció Antoni Tàpies 2010


Hi ha moltes maneres d'abordar una retrospectiva d'Antoni Tàpies. És possible, per exemple, exposar només obres de gran format, o dedicar la mostra als milers de cartells, litografies o tintes xineses que ha fet l'artista en aquests prop de setanta anys de carrera. El recorregut podria ordenar-se cronològicament o bé de manera temàtica: La soledat, el sexe, l'autor, la nació o la mort. També seria possible relacionar els conceptes rere les obres amb els llibres clau que han marcat l'artista, o vincular la seva peculiar simbologia amb la filosofia oriental que omple la seva immensa biblioteca. Podria articular-se una retrospectiva on les obres de Tàpies dialoguessin amb les peces d'art de la seva col·lecció particular, o bé imaginar una conversa imaginària entre els Tàpies i treballs de Miró, De Kooning o d'altres artistes coetanis i amics.

Les possibilitats són infinites, i en la retrospectiva d'aquest estiu que, com ja és tradició, li dedica la Fundació Antoni Tàpies, la curadora Núria Homs ha triat les obres al voltant d'una de les essències del pintor: la matèria.


Antoni Tàpies, Terra sobre tela, 1970


Antoni Tàpies, Dues piles de terra, 2001


Tres plantes de la restaurada Fundació on la matèria és la gran protagonista. Una selecció, forçosament limitada, on la temàtica és la relació de Tàpies amb la pintura matèrica, alfa i beta de la seva obra d'ençà l'abandonament del surrealisme primerenc, d'una negror que l'acostava a De Chirico o Yves Tanguy. Enguany no hi ha espai per obres excessivament conceptuals ni simbòliques, no és l'hora d'exposar Porta metàl·lica i violí (1956) ni cap de les seves escultures, sinó aquells llenços on la matèria és, per si mateixa, el pilar que sustenta l'obra.

Amb voluntat cronològica, enceten la retrospectiva la sèrie de tintes xineses sobre la Història Natural i diversos quadres iniciàtics de l'autor, que de seguida donen lloc a l'informalisme inicial més estricte, a l'abstracte matèric i informal -perquè fuig de figura i forma- fet a base d'arenes, pols de marbre, cartrons o fusta que mundialment identifica l'artista. Parlem de Llit marró (1960), Pintura-bastidor (1962) o Fusta pintada i rascada (1960), una petita peça de la col·lecció personal de l'artista cedida aquests mesos a la Fundació. Som davant els 'quadres mur', en paraules de l'artista:

El mur és una imatge que vaig trobar una mica per sorpresa. Fou després d'unes sessions de pintura en les que em barallava tant amb el material plàstic que utilitzava i l'omplia de tal quantitat d'esgarrapades que, de sobte, el quadre canvià, donà un salt qualitatiu, i es transformà en una superfície quieta i tranquil·la. Em vaig trobar amb que havia pintat una paret, un mur, el qual es relacionava a la vegada amb el meu nom"

Antoni Tàpies, quatre forats (Col·lecció particular, no exposada)


A mesura que passen les dècades creix la seguretat de l'artista i les mides dels llenços. I així arribem a la sala gran de la Fundació, la nostra peculiar Turbine Hall que, després d'acollir el suau minimalisme orgànic d'Eva Hesse, torna a lluir amb els plats forts de la col·lecció. Què voleu, sempre és un plaer tornar a l'espaiós semisoterrani de la Fundació Tàpies, on l'amplitud de la sala, ara sense envans, ens permet aproximar-nos als quadres caminant lentament des de deu, quinze, vint metres enrere, i submergint-nos al llenç de manera telescòpica.

A les parets, matèria en estat pur com al contundent Terra sobre tela (1970), però també altres grans treballs que aposten per una reflexió més conceptual, com Fusta i finestres (1976). Ens trobem al moment central del recorregut i el de més pes específic: Poques peces però ben escollides, batec incessant, silenci total, matèria feta vida. També algunes peces on el verb orgànic comença a conjugar-se figuratiu segons la peculiar 'tècnica mixta' de l'autor. És el cas de Blau emblemàtic (1971) o de la sensual Figura amb parpella (1989) que neix de la combinació entre el vernís figura i la pintura en parpella que significa el llenç:


Antoni Tàpies, Figura amb parpella, 1989


Antoni Tàpies, Blau emblemàtic, 1971


Aquesta nou ús del matèric com a suport per aconseguir un sentit més narratiu i figurat crearà escola: La pràctica totalitat de la pintura de Miquel Barceló parteix d'aquest supòsit. Es passa del monòleg al diàleg, de manera que la matèria deixa de ser un punt i final per esdevenir ingredient de llenços molt menys abstractes.

La selecció d'aquest estiu a la Fundació del pintor també incorpora peces objectuals, com Gran blanc amb llauna blava (1972), Ganivet i trossos de cartró (1971) o el mític Armari (1973). I és que no podem pensar Tàpies dissociat del seu temps: l'art matèric i posteriorment el povera naixien en oposició a la societat del consum, on l'omnipresència de la publicitat i el culte al consumisme 'manufacturarien' el Pop Art.

És en aquest context d'oposició al Pop Art i, anteriorment, a l'expressionisme abstracte que cal situar moltes de les opcions estètiques i ideològiques del pintor barceloní. Allà on els apòstols de la publicitat o els expressionistes de l'escola de Nova York s'abocaven als colors més cridaners i llampants, l'informalisme es decantarà per una paleta cromàtica més introspectiva, recuperant els colors de la terra i del món interior davant l'esclat cromàtic de l'expressionisme abstracte més expansiu i egocèntric (de Kooning i principalment Pollock).
Si he arribat a fer quadres tan sols amb gris, és en part per la reacció que tingué enfront al colorisme que caracteritzava l'art de la generació anterior a la meva, una pintura que s'hi feien servir molt els colors primaris. El fet d'estar rodejat contínuament per l'impacte de la publicitat i les senyalitzacions característiques de la nostra societat també em portà a cercar un color més interioritzat, el que podria definir-se com la penombra, la llum dels somnis i del nostre món interior."

De la mateixa manera, quan Warhol, Lichtenstein, Wesselmann o l'Oldenburg més primerenc despersonalitzen l'objecte i el desprenen de la seva essència en elevar-lo a la categoria d'icona i serialitzar-lo, Tàpies recorrerà als objectes més quotidians -armaris, cadires, samarretes o mitjons- per reivindicar la importància de les coses petites en el nostre dia a dia.


Antoni Tàpies, Gran blanc amb llauna blava, 1972


Antoni Tàpies, Armari, 1973


Finalment, la planta superior de l'antiga editorial Montaner i Simon ens permet gaudir d'algunes de les peces més recents d'Antoni Tàpies on la matèria continua esdevenint protagonista. Clouen l'exposició alguna de les donacions més recents de l'artista a la Fundació, noves obres on es fa palesa 'la supremacia del material', com a Cascada (2004), Matèria i cartrons (2006) o el fascinant i eròtic Díptic de vernís (1984).



Antoni Tàpies, Cascada, 2004



Antoni Tàpies, Matèria i cartons, 2006



Antoni Tàpies, Díptic de vernís, 1984


A més sembla que, tot i els seus vuitanta-sis anys, el pintor s'ha passat l'estiu treballant a l'estudi de Campins, de manera que a la tardor podem esperar una nova fornada de llenços fascinants. Antoni Tàpies, com Cy Twombly, és un artista que millora amb l'edat. Estem d'enhorabona.




___________

La mostra de la 'Col·lecció' que un estiu més exhibeix la Fundació Antoni Tàpies (Aragó 255, Barcelona), es pot visitar fins el 26 de setembre.

0 comments:

Publica un comentari a l'entrada