The Cove

Aprofito les dues hores que tinc per dinar per veure el documental The Cove a l'Alexandra, a hores d'ara l'únic cinema que programa matinals a Barcelona. Els Icària ens havien fet feliços molts matins, però ara només obren els migdies de divendres i festius, de manera que només podem encomanar-nos als Alexandra (Rambla Catalunya 92) malgrat el greu problema de programació que arrosseguen, sempre projectant sense criteri cinema independent decent al costat d'espanyolades infumables. The Cove se'ns va escapar als Verdi després de veure'n el tràiler, 100% Hollywood, i el film ha resultat ser exactament això: Un docuthriller de denúncia que vol descobrir al món les matances de dofins que tenen lloc al Japó, en concret a la badia de Taiji. El protagonista és, curiosament, el domador del dofí Flipper, estrella televisiva dels seixanta, que anys després de posar els dofins de moda va adonar-se que havia creat un monstre, la milionària indústria que esclavitza l'espècie als dofinaris. Segons l'entrenador redimit -un Alfred Nobel del segle XXI, ja veieu- el somriure estàndard dels dofins és fals, un fake -aquí hem de posar música de llagrimeta- ja que en realitat les dolces bestioles anhelen estar en llibertat. La gràcia del documental és l'estira i arronsa dels herois dofinistes nordamericans amb els cruels i dolents japonesos que no els deixen retratar la petita platja on setmanalment maten milers de dofins, aquells que, després de ser atrets a la costa, no són vàlids per ser venuts als zoològics i Sea Worlds d'arreu del món. Què voleu, els malvats japonesos dient 'no photo, no photo, private zone' resulten divertidíssims. Sigui com sigui, amb dramatització o no, ens trobem davant un bon documental de denúncia, que destapa el negoci que envolta els dofins i la comercialització il·legal de la seva carn -que, cosa de la contaminació marina, supera 200 vegades la quantitat de mercuri recomanada pels organismes internacionals. També retrata amb elegància i contundència els interessos lobbístics del Japó, que subornen països del Tercer Món perquè els donin suport als organismes internacionals de protecció dels cetacis. Si no fos per la seriositat de l'afer, resultaria descollonant veure un antillenc, que mai a la vida ha vist una balena, defensant que es permeti la seva caça amb arguments inversemblants. No diria que n'esperava més, d'aquest documental, però el que he vist tampoc em marcarà gaire. D'acord, tot i ser un documental nordamericà ens hem estalviat una veu moralista i tendenciosa à la Michael Moore, però els mètodes per crear suspens, el recurs de les càmeres ocultes o l'indignant abús dels efectes sonors només resten credibilitat a un documental que, amb un tractament menys peliculero, ens hagués fet obrir els ulls de la mateixa manera.

0 comments:

Publica un comentari a l'entrada