La solitude organisative, una panoràmica


Visito l'exposició La solitude organisative al Caixafòrum de Barcelona un migdia qualsevol. Déunido la quantitat de gent al pavelló Barceló, ja poden estar contents. La mostra pren el títol d'un dels autoretrats recents de Barceló on el pintor se'ns presenta com un goril·la gegant, reposat, de mirada penetrant. Si no recordo malament, aquest i Flecha rota, un altre retrat simiesc, van ser els plats forts del pavelló espanyol a la Biennal de Venècia del 2009. Aquí la peça, pintada damunt les restes de pintura que gotejava durant la construcció de la cúpula de Barceló a Ginebra, s'encarrega de tancar l'exposició.

Si Barceló abans de Barceló, la mostra germana que l'Arts Santa Mònica presenta aquest estiu, recull l'amalgama pluridisciplinar d'obres que Barceló va parir abans de la seva consagració a la Documenta de Kassel, la retrospectiva de la Fundació La Caixa permet gaudir d'un tast de les obres de maduresa del de Felanitx. En aquest sentit cal avisar ja d'entrada que no ens trobem davant la retrospectiva 'definitiva' de Barceló, ni falta que fa. Aquí hi falten moltíssimes obres d'envergadura, però a canvi se'ns ofereix una selecció personal, representativa i arriscada de la trajectòria de Miquel Barceló a càrrec de la comissària Catherine Lampert, qui descriurà l'obra del pintor com a 'barreges poc convencionals de pigment i matèria'.


Miquel Barceló advertint-nos de la selecció 'personal' d'obres que ha fet na Lambert

Primera sala, orígens

L'exposició s'organitza en cinc sales, la primera de les quals recull les primeres obres importants de Barceló. Aquí si que podem veure pràcticament el millor del Miquel Barceló dels vuitanta, potser perquè bona part de les grans obres d'aquella època les van comprar museus de l'Estat, com el Macba, el Reina Sofia o el de Belles Arts de Bilbao. Són obres de gran format que cronològicament connecten amb les darreres del Santa Mònica, amb colors encesos, preeminència del negre i els colors vius que posteriorment anirà abandonat per tons més naturals i orgànics. Tons, vigor i força que connecten amb el neoexpressionisme de l'època, principalment amb Keith Haring i Jean Michel Basquiat, als quals Barceló va conèixer a la Documenta i amb els qui posteriorment tindria relació.

L'amour fou, propietat del fons La Caixa


Petite amour fou, de la Collection Lambert d'Avinyó


Hi ha quadres històrics, com L'amour fou, un enorme llenç on la biblioteca és, segons l'artista, 'el teló de fons de la vida', i hi veiem el pintor estirat al fons, visiblement trempat, mirant una finestra que podria ser mar o podria ser llenç. Un tema clàssic, també, el de l'autoretrat amb llibres. En aquest sentit, recordo algunes declaracions de Barceló on assegurava que fugia expressament del llibre concret en els seus quadres, i preferia quedar-se amb el llibre com a objecte en general, un objecte que ja havia venerat en la mostra de llibres d'artista que de jove va fer a la galeria Metrònom i que l'acompanyarà durant tota la vida. Tot i això, en les obres de maduresa els llibres deixaran de sortir als quadres per quedar-se als dietaris, plens d'anotacions apassionades sobre lectures. En aquesta primera sala també s'hi pot veure el mític Big spanish dinner, propietat del MNCARS, que mostra uns fogons enormes on s'hi cou una paella, feta amb restes d'arròs dins la pintura, o una olla plena de tallarines enganxades.


El Big spanish dinner. A la imatge no s'hi aprecia el menjar enganxat


Malgrat aquesta primera inclusió de materials atípics a les obres, podríem classificar el pas de Barceló cap al volum i l'escultura en tres grans etapes. Sense contrastar-ho enlloc, diríem que durant els vuitanta, Barceló aconsegueix dotar les seves obres de volum a base d'entaforar pegots de pintura als quadres, a l'estil d'Antoni Tàpies. Durant els noranta descobreix que pot modelar el llenç i dotar-lo de concavitats i convexitats, forats com els del seu admirat Lucio Fontana i protuberàncies que posteriorment seran pintades. Per últim, a finals dels noranta Barceló deixarà de donar forma al llenç i es passarà a la ceràmica directament, amb peces d'una gran simplicitat i riquesa, sovint pintades a posteriori, una vegada cuites. D'aquest període són l'elefant equilibrista que decora l'entrada del Caixafòrum o l'espectacle 'Paso doble', que de fet culmina aquest camí de Barceló cap al volum extrem amb un espectacle radical de creació escultòrica en directe.


Reportatge sobre el 'Paso doble' de Barceló i el coreògraf Josef Nadj


Segona sala, el bodegó


Després de les primeres obres enfilem un passadís petit amb les aquarel·les que el pintor va fer per il·lustrar La Divina Comèdia i emergim a la sala dedicada al bodegó. Barceló sempre ha fet natures mortes, però crec que va ser durant els noranta, arran de les seves cèlebres 'visites de pillatge' al museu del Prado, que va començar a pintar aliments. L'obsessió de Barceló per els verdures i els peixos es remunta a la seva primera obra, la Cadaverina 15 de 1976, i des de sempre el mallorquí ha pintat tota mena d'aliments i animals. A mi particularment em fascinen les fruites i verdures que farà amb llenços deformats, aprofitant forats, concavitats i bonys per dotar les seves fruites i peixos de volum. D'ençà que vaig veure unes increïbles bledes vives a la Fundació Sunyol les natures mortes de Barceló van passar a encapçalar el meu rànquing de l'autor.

D'aquest gènere al Caixafòrum s'hi exposa, per exemple, l'Ex-vot a la cabra, un imponent llenç rebregat que barreja tomàtigues suquejants amb una cabra esventrada, l'esòfag de la qual està recreat amb un tub que cus el llenç. La capella dels pans i els peixos de la Catedral de Palma serà la culminació -i consagració, mai més ben dit- d'aquesta tècnica.

Una de les carbasses (Des Potirons). Les del Caixafòrum són lleugerament diferents.


Ex-vot a la cabra

Per pintar d'aquesta manera Barceló explica que no té cap problema en obrir pel mig les carbasses, els enciams o les tomàtigues que facin falta, deixar-los damunt del llenç -cal recordar que als inicis pintava majoritàriament ajupit- i tornar una vegada i una altra a l'original fins la rèplica al quadre resulti creïble. Al Caixafòrum hi veurem precioses papaies, mangos, pebrots verds, carabasses pintades amb les seves llavors i també un exemple tardà d'aquestes cèlebres tomàquets ultrareals, pintat a Ginebra damunt un altre llenç tacat pels canons de pintura de Ginebra, dels qual parlarem més endavant.

Sala 3, el desert

Després de les opulents natures mortes, el desert. Mitja dotzena de llenços de gran format on la blancor i l'ascetisme són la norma. Aquí Barceló pinta el blanc, el buit, el no-res. De manera simbòlica i colpidora, Lampert ens introdueix la 'fugida de l'excés' que va portar Miquel Barceló a l'Àfrica, lluny del soroll -físic i metafòric- de la ciutat. S'hi pot veure La travessia del desert, per exemple, un dels quadres pintats el 1988 arran del primer viatge a l'Àfrica acompanyat de Mariscal. Són quadres reflexius, dunes pintades capa a capa, amb pedres com els únics motius, talment com si el vent hagués anat dipositant la pintura damunt del llenç amb el pas del temps, dia a dia, ventada a ventada.


La travessia del desert


Sala 4, un diari

Finalment arribem a la sala més arriscada de l'exposició i la que possiblement hagi desfermat més crítiques. Conscient que Miquel Barceló és un pintor excessiu, capaç de pintar milers d'obres l'any, la comissària aposta per una selecció d'obres menors per donar-nos a conèixer el Barceló real, el Barceló del dia a dia, el que pinta desenes d'aquarel·les cada matí quan no es dedica a la vintena de grans formats anuals. Se'ns presenta aquest Barceló 'diari' a través d'un recorregut simbòlic i forçosament reduït, mostrant-nos una selecció d'aquarel·les africanes i alguna dels centenars de llibretes d'esbossos de l'artista. Ens trobem, per tant, a la sala més personal i eclèctica, on s'intenta donar-nos una idea de l'obra diària de Barceló quan el de Felanitx no es troba immers en cap projecte espectacular. D'aquesta obra et labora n'hi hauria per omplir pavellons, però amb la trentena d'obres seleccionades per Lampert n'hi ha prou per afigurar-nos el background, l'origen i els rius subterranis de l'artista.

S'hi poden veure algunes de les peces menys vistes de Miquel Barceló, com una aquarel·la de Mali devorada pels tèrmits, retrats de glaceres suïsses o un autoretrat en collage que conté reproduccions en miniatura de les obres dels anys vuitanta, propietat del seu marxant de sempre, Bruno Bischofberger.


Marché de Sangha


Sangha ibè


Sala 5, Chemin de lumière

L'exposició ja s'acaba, i la penúltima sala mostra pintures fetes de nit. Barceló es considera un pintor nocturn, i algunes de les seves obres han intentat retratar el que veu sota la llum de la lluna. Ja ho feia el 1981 amb Persecució nocturna a la perifèria de la ciutat -exposat al Santa Mònica- i ho continuarà fent de manera regular. D'aquesta sala destaquen les inquietants aquarel·les negres de sípies i peixos marins, d'un efecte semblant a les radiografies, pintades a Ginebra durant els descansos de la cúpula, així com alguns paisatges de platja que, tot i les seves reduïdes dimensions, aconsegueixen presentar-nos tempestes i onades nocturnes d'una manera espectacular.



Sala 6, autoretrats

L'exposició la tanca una sala final amb retrats de l'artista, on s'hi pot veure La solitude organisative, el quadre que dóna nom a l'exposició. L'autoretrat en goril·la no és l'únic autoretrat de Barceló al Caixafòrum, ja que segons l'artista també hem de considerar l'elefant equilibrista de l'entrada de la fàbrica com un retrat escultòric de l'artista mallorquí. En aquest sentit, Barceló sempre s'ha retratat a través d'animals, i dels gossos dels anys vuitanta ha passat als grans mamífers d'ara, més reflexius i madurs. Aquest darrer espai mostra altres retrats que abracen tota la cronologia de l'artista. Destaquen el retrat recent -2009- de la crítica nordamericana Dore Ashton, que farà una conferència sobre Barceló el proper 30 de setembre al Caixafòrum, i l'històric retrat del marxant Bischofberger damunt un llenç rebregadíssim.


La solitude organisative

Retrat de Dore Ashton


Retrat de Bruno Bischofberger




Recordeu que l'exposició 'MIQUEL BARCELÓ. 1983-2009. LA SOLITUDE ORGANISATIVE' és gratuïta i es pot visitar al Caixafòrum de Barcelona fins el 9 de gener de 2011.

3 comentaris:

  1. «D'aquesta sala destaquen les inquietants aquarel·les negres de sípies i peixos marins, d'un efecte semblant a les radiografies»... A mi em va fascinar la pintura d'un calamar abissal, em va recordar, més que una radiografía, algun d'aquells reportatges de la 2 d'animals inconeguts que haibten a 15.000 metres per sota la superfíe... espectacular!

    I que em diu, a la mateixca sala, aquell Crist amb punta de cigarret?!

    ResponElimina
  2. Bo també el Crist, molt bo! Aquests quadres amb cristos o vedelles penjant són l'hòstia, i el més graciós és que la majoria els va pintar l'any 1992..

    Si no m'equivoco és a la Fundació Sunyol on tenen un xai penjant d'aquests que porta per títol 'Somàlia 92' en una brutal crítica a la mandanga olímpica!

    ResponElimina
  3. No havia vist aquesta entrada fins ara. Sí que te la vas currar!! Molt bé tu i brutal l'exposició.

    ResponElimina