Antifotoperiodisme


Migdia a les Rambles, deixo enrere la riuada guiri i em refugio al Palau de la Virreina per veure l'exposició Antifotoperiodisme, polirecomanada. I sí, supera les expectatives. En la societat mediatitzada on vivim, encara se'ns ven el fotoperiodista com aquell heroi a contracorrent que desafia el perill i s'acosta a la zona en conflicte per retornar-nos 'la veritat' de la tragèdia mitjançant profundes instantànies que enquadren el drama. A més, tal com els escriptors-wannabe idolatrem i perpetrem el tòpic de l'escriptor desesperançat i alcohòlic, els fotoperiodistes també juguen a engrandir la seva llegenda. Encara recordo un corresponsal de guerra televisiu -n'obviaré el nom- que a la facultat ens va venir a vendre el rollo del síndrome de 'les 3 Ds' que pateixen la majoria de periodistes que cobreixen conflictes: 'Depressed, Divorced and Drunk', és a dir, 'deprimit, divorciat i alcohòlic'.

L'exposició del Centre de la Imatge de la Virreina busca desfer aquest estereotip, i aprofita l'expressió d'Allan Sekula 'antifotoperiodisme' per referir-se a pràctiques fotogràfiques que, mantenint la voluntat de comunicar i ajudar a difondre el conflicte de la millor manera, s'aproximen a l'acció periodística des de lectures tangencials, reflexives i sovint autocrítiques a les del fotoperiodista tradicional. Cinc exemples.



Gilles Peress: El llarg braç de la justícia, 2002-2010

En col·laboració amb diverses ONGs i després de conèixer els detalls de la matança a Kusca (Kosovo) per part de les forces sèrbies, el fotògraf Gilles Peress torna a la zona de la tragèdia amb imatges dels soldats que podrien haver perpetrat la matança, guardades en àlbums obtinguts en un poble proper on els militars les haurien lliurat a soldats amics. Immediatament, els habitants de Kusca i d'altres pobles van començar a identificar els autors de la neteja ètnica. La sèrie es complementa amb un seguit de correus electrònics on es mostren els efectes de la identificació, que va acabar amb l'arrest i posterior judici de molts dels culpables. Ens trobem, per tant, en un antireportatge sense imatges del fotògraf. Aquí el fotoperiodista es val d'imatges d'altres a les quals donarà el millor ús possible, que no és mostrar-les al món sinó als afectats d'una massacre perquè n'identifiquin als responsables.




Kadir Van Lohuizen: Diamond Matters

La sèrie d'instantànies Diamond Matters, de l'holandès Kadir Van Lohuizen, aprofita un fotoreportatge tradicional resseguint el recorregut dels diamants des de les mines africanes al coll opulent d'una senyora del primer món, i el transforma en una analogia del camí del fotoperiodisme. Per Van Lohuizen les fotografies de guerra, igual com passa amb els diamants, també neixen de la misèria aliena amb l'objectiu de satisfer la curiositat i aplacar les angoixes del primer món.




Gilles Saussier: Le Tableau de Chasse

Més enllà de la metadenúncia de Van Lohuizen, se'ns exposen diversos reportatges que divergeixen del reportatge fotoperiodístic estàndard. A Le Tableau de Chasse, el francès Gilles Saussier reflexiona sobre una fotografia en concret que va tirar durant la revolució romanesa a Timisoara, un retrat d'uns soldats amb cara poruga que va donar la volta al món i ha estat utilitzat en diversos magazines com a metàfora que els soldats també pateixen. 'Simbòlicament, aquesta fotografia ha redimit l'armada de la seva responsabilitat respecte als crims contra la població civil', assegura Saussier. És per això que anys després el fotoperiodista va tornar al país i va construir aquest retaule nou, reconstruint els fets d'aquella revolució i qüestionant el discurs oficial i fotogràfic de Timisoara. Les reflexions d'aquest segon viatge no tenen pèrdua, i són tota una lliçó de l'ofici ben entès. Diu Saussier:

'Els moments claus de la insurrecció es van produir entre el 16 i el 20 de desembre de 1989, abans que hi arribessin els reporters estrangers i es fessin la major part de fotografies que són avui als arxius dels mitjans de comunicació. Aquest exemple, entre tants d'altres, contradiu la idea generalment admesa segons la qual l'actualitat està profusament coberta'.


La polèmica fotografia de Saussier que simbòlicament, defensava els militars

La portada del fotoreportatge del segon viatge a Timisoara, quinze anys després



Clemente Bernad: Cròniques basques

Sovint un fotoreportatge acaba essent destacat per circumstàncies accessòries. És el cas d'unes imatges del navarrès Clemente Bernad, que en una exposició l'any 2007 al Guggenheim de Bilbao havia escollit, per il·lustrar el conflicte basc, unes fotografies seves fetes en una roda de premsa pública on els metges ensenyaven a la premsa dues radiografies del cap de Miguel Ángel Blanco, assassinat a trets per ETA. Dies abans de l'exposició la fotografia va ser retirada a petició dels familiars de la víctima, però aquest fet es va filtrar i l'exposició va ser més polèmica per la fotografia no exposada que no pas pel contingut definitiu. És un cas, segons Bernad, on una imatge fantasma 'acaba intoxicant la resta de les imatges'.

Retalls de diari de la polèmica de Bernad. Quan un reportatge és notícia per una fotografia no exposada.




Paul Fusco: RFK Funeral Train, 1968

De vegades cal replantejar-se completament una escena mil cops retratada i capgirar-ne la perspectiva per captar el drama allà on no l'esperes. És el cas de l'impactant vídeo Com crear un refugiat que obre l'exposició, o de la sèrie Funeral Train, del nordamericà Paul Fusco. En aquest treball, al fotoperiodista de l'agència Magnum Paul Fusco li encarreguen pujar al tren que portava les despulles de Robert Kennedy de Nova York a Washington. 'L'editor de Look Magazine no em va dir què esperava o volia, només em va dir 'Puja al tren'', explica. El resultat és una emotiva sèrie de retrats de milers i milers d'americans abocant-se a les vies per acomiadar el petit dels Kennedy. Fusco no va tirar cap fotografia al fèretre, ans al contrari, durant les vuit hores de viatge va llançar fins a dues mil instantànies a les famílies i ciutadans anònims que s'acomiadaven del polític, de manera que, contemplades en seqüència, recorden una processó, 'l'acomiadament d'una època' segons els crítics actuals. Paradoxalment, els estàndards del fotoperiodisme de l'època van obligar a aparcar l'àlbum en qüestió, i no ha estat fins fa pocs anys que s'ha començat a valorar la feina feta per Fusco, amb diverses mostres i reedicions de les fotografies del tren funerari.





Podeu veure més imatges de l'extraordinari reportatge de Paul Fusco aquí.


A l'exposició hi ha molts més antifotoreportatges interessants, que qüestionen les pràctiques habituals del fotoperiodisme des de tots els angles. A part dels ja citats, hi trobareu des del treball de Renzo Martens, que es desplaça fins a Txetxènia per preguntar als refugiats no pas com es troben, sinó què opinen d'ell, fins a la creativitat dels antireportatges de la franja de Gaza, on s'indexa la destrucció feta per les tropes israelianes a través d'un arxiu sistemàtic de danys a les propietats o on Ariella Azoulay documenta la ocupació a partir de retrats dels palestins, persones amb nom i cognom que viuen sot la repressió i pels quals la fotografia és l'únic refugi on encara poden exercir la seva ciutadania.

Antifotoperiodisme es pot visitar gratuïtament fins el 10 d'octubre al Palau de la Virreina (La Rambla, 99).

0 comments:

Publica un comentari a l'entrada