Life during wartime

Life during wartime als Verdi. Quin gran títol té la última del Solondz, penso, un d'aquells títols antològics, més propi d'un recull de'n Monzó o de l'últim del Quimi Portet que d'una pel·lícula. Sigui com sigui, el que veiem és Todd Solondz fent la mateixa peli de sempre, sense variar la fórmula ni un mil·límetre. Es manté el look vuitantero que des de llavors ha copiat tota la nerdada de cineastes indies, ple de personatges que suen i fan suar, com l'inquietant Seymour Hoffman de Happiness, i en general el film flota gràcies a les grans interpretacions de l'habitual reguitzell de secundaris de luxe de Hollywood que només al cinema indie brillen amb llum pròpia. L'estructura narrativa torna a ser deficient, plena de girs esperables, però el film funciona perquè, malgrat veus d'una hora lluny que el pederasta confessarà, mai t'imagines la virulència i l'ultrarealisme de l'escena. En sordidesa Todd Solondz continua essent inigualable, i per moltes pel·lícules que faci sembla que mai aconseguirem immunitzar-nos-en. Vaja, que enlloc de retratar-nos amb subtilesa la putrefacció que amaguen les cases prefabricades americanes, Solondz torna a optar per fer boles de merda amb les misèries dels personatges i llançar-nos-les als de platea.





Al blog d'A viva veu hi podreu llegir una anàlisi més completa.

0 comments:

Publica un comentari a l'entrada