L'hort dels cirerers




Imagineu-vos que hereteu un Rothko, un Mark Rothko vermell i negre, com el del Pompidou, fascinant i lluminós. Sou de casa bona, heu viscut sempre a cor que vols i el Rothko per vosaltres és un símbol, la vostra infància: de petits llegint al menjador davant del Rothko, o ja més grandets, magrejant-vos al sofà amb el primer amor davant del quadre en qüestió. El temps passa, arriba la crisi econòmica i vosaltres heu continuat destapant Moëts i bevent Chandons aliens a tot, i us heu anat endeutant i endeutant, fins que esteu a punt de perdre el Rothko. A punt de perdre L'hort dels cirerers.

Al meu entendre molt més clara que la resta de Txèkhovs, l'adaptació de Julio Manrique de l'adaptació de David Mamet de L'hort dels cirerers és una de les celebracions de la temporada. Mai un vodka havia tingut tant gust de xampany. En general, els russos acostumen a ser freds i emboirats, plens d'indefinició, amb personatges que de tan insignificants i normals mai n'acabes traient l'aigua clara. A L'hort de'n Manrique no és així, i s'aconsegueix que en qüestió de minuts hagis assimilat el dramatis personae i, coneguts tots els papers de l'auca, puguis gaudir sense angoixes del retrat humà que es representa.

I el retrat és pura Rússia per definició: aristocràcia decadent incapaç d'entendre que se li acaben els privilegis, pagesos incultes vinguts a més i joves visionaris que teoritzen sobre la revolució que ha de venir i que unirà tots els pobles del món en la recerca de la felicitat. Rus també és el final: res ha canviat, res canvia mai, només ens fem més vells, samovar a samovar. I entremig, el meravellós carnaval dels sentiments humans que veníem a veure, respectant tots els matisos i les grandeses de l'original txèkhovià. Quin text, que refotudament bons són aquests russos! Punyent i directe, poesia de la subtilitat: Humanitat.

A Manrique se l'ha de felicitar per la direcció actoral, complexa i majúscula, que conjuga els seus habituals -Mireia Aixalà, Cristina Genebat, Norbert Martínez- amb apostes al meu entendre més arriscades, com una sorprenent Montse Guallar. També és seu -i de Mamet- l'encert en l'actualització del clàssic, una renovació que no és escenogràfica ni temporal, sinó de ritme, narrativa i referents culturals, com en els apunts musicals contemporanis, essencials. Però a Manrique encara no toca alabar-lo en desmesura, perquè en el fons amb L'hort dels cirerers no ha dirigit un rus: ha dirigit un Mamet, l'enèsim. Si a això hi sumem els Labuttes de les darreres temporades -magnífics sense discussió- Manrique podria acabar encasellant-se en les adaptacions de nordamericans contemporanis.



_________
L'Hort dels cirerers, d'Anton Txèkhov. Adaptació de David Mamet dirigida per Julio Manrique. Fins el 9 de gener de 2011 al Teatre Romea.

1 comentari: