Othello, de Thomas Ostermeier


Els problemes de comunicació centren el poc que he vist aquesta temporada al Teatre Lliure. Després d'una Gata sobre teulada de cinc calenta en temps de descompte, aquest dimarts ens hem enfilat a Montjuïc per veure la primera de les dues úniques funcions a Barcelona de l'Otel·lo de Thomas Ostermeier. Incomunicació, distanciament i ruptura: Si a la Gata d'Àlex Rigola les fractures entre els personatges naixien de no parlar, en el cas del Moro del berlinès l'esquerda entre la parella protagonista apareix en creure'ns un xarlatà.

Otel·lo sempre és gelosia, els mil colors que van de la sospita a l'ira, i en aquest cas Otel·lo també és un reality que mercadeja els sentiments com fa la televisió escombraria. Per l'enfant terrible Ostermeier, un dels referents escènics de Rigola, Venècia és una piscina, Xipre un resort vacacional i els missatgers ja no arriben a cavall: truquen per telèfon. Però més enllà d'això, aquest Shakespeare d'Ostermeier s'enlaira gràcies a dos trets diferencials: L'eficaç ambigüitat escènica, un minimalisme nòrdic que fa prodigis de quatre cadires i tres projeccions, i l'extrema qualitat del treball actoral. Abans i després de la funció tothom parlava del mateix, d'una mitificada adaptació de Hamlet que la Schaubühne Company va portar fa dues temporades, però a mi aquest Otel·lo i en concret aquest Iago m'ha semblat rotund, inabastable.

Stefan Stern, la rata que fa de Iago i s'encarrega d'emmetzinar de dubtes el protagonista, aconsegueix comunicar d'una manera tant directa i repugnant que la experiència acaba essent física, commocionant. I tot plegat fent una fila ridícula, de Macaulay Culkin amb trenta anys. Sense oblidar el propi Otel·lo, que aconsegueix transitar de l'amor incondicional a la gelosia paralitzant sense semblar histriònic ni afectat.

És dur de reconèixer, però interpretativament aquest Otel·lo deixa en evidència la majoria del teatre català. Esperem que amb l'arribada a la direcció del Lliure de Lluís Pasqual continuïn aquests tastos del panorama internacional, ni que sigui per, en dues funcions i entre setmana, adonar-nos de què ha de ser el teatre en realitat.











_____________
L'Othello de Thomas Ostermeier, al Teatre Lliure de Montjuïc el 21 i 22 de desembre.

2 comentaris:

  1. Hola Albert,

    He arribat de casualitat al teu blog budscant crítiques de l'Othello que vaig tenir l'oportunitat de veure ahir a la nit.

    A mi L'espectacle de l'Ostermeier em va agradar, tenia moments absolutament genials i 'marca de la casa', però van haver-hi vàries coses que no em van agradar, cosa que no havia passat amb cap altre dels dos espectacles que he vist d'ell (...un d'ells 'Hamlet', un dels dos o tres millors espectacles teatrals que he vist a la meva vida).
    Començem amb el que no em va agradar : trobo que se n'hi ha anat la ma amb la durada de l'espectacle, no va ser la impressió general, però a mi se'm va fer llarg i n'hagués retallat uns bons 15-20 minuts.
    El que tampoc em va agradar gens ni mica va ser l'actor que feia d'Othello, probablement eclipsat (no només ell) per la genial, memorable actuació del que feia de Iago (Stefan Stern). És evident que el paper d'aquest últim era molt més agraït i als pocs minuts ja es veia que seria el rei de la nit, però no em va agradar (de l'Othello) ni la seva veu, ni el seu físic, ni la seva manera de moure's per l'escenari... de fet no em va agradar res d'ell. No m'havia passat mai amb cap actor de la 'troupe' de l'Ostermeier.

    I de les moltes coses que em van agradar ?

    Doncs d'entrada, i com passava a 'Hamlet', el Sr. Ostermeier et fot uns pròlegs i uns primers 10-15 minuts d'obres que, per si sols, trobo que ja amortitzen el preu de l'entrada. Abans de que cap actor comencés a badar boca, jo ja la tenia oberta de bat a bat. L'escenografia, iluminacions, música i suports visuals amb càmeres enlluernadors, com sempre, i l'utilització d'elements tant simples però tant efectius com galletades d'aigua per simular embats marins, doncs absolutament sensacionals.

    Salut i bones festes !!!


    Xavi

    ResponElimina
  2. Una aportació molt interessant, Xavi, tant de bo pugui arribar a veure tants Ostermeiers com has fet tu!

    Fins aviat!

    ResponElimina