Thomas Struth


Matí lliure al Macba mirant fotografies de Thomas Struth. Sí, aquell que retrata gent mirant quadres. Jo diria, des de la meva benaurada ignorància infinita, que Struth és un paisatgista contemporani. Struth fa paisatges, però no els pinta, i per tant, no els reprodueix i inventa com s'havia fet tota la vida, sinó que els retrata i congela: les seves fotografies com porcions de realitat seleccionada.

I de quina realitat estem parlant? Doncs d'una a cavall entre diverses convencions socials, per allò d'eliminar apriorismes i d'altres barreres mentals. Hereu de la fotografia documental, les imatges de Struth no diferencien paisatge urbà o natural, en essència no diferencien cossos humans de boscos asiàtics: Tot són paisatges i el seu discurs sembla voler acabar amb aquestes distincions arbitràries, posant en dubte qualsevol intent de catalogació.

És més paisatge una selva, un prat o una pastura que el carrer de sota casa?














Al món urbà, la petja de l'home és el paisatge. Mastodòntics edificis enmig de camps emboirats com els nous cims del present, com els turons de l'ara. Prats d'antenes de televisió que desemboquen en prats d'herba verda, tan reals uns prats com els altres. Tan paisatges.

Allà on Perejaume treballa per ruralitzar i 'ennaturalir' el text -'me'n vaig a collir paraules'-, Thomas Struth abogarà per urbanitzar el paisatge, per 'humanar-lo' en tant que fer-ne evident la mà de l'home. L'edifici com a protagonista, com a subjecte, Struth com un 'paisatgista tecnològic' segons la biografia del Guggenheim. Tecnològiques també les reproduccions fotogràfiques, enormes, que permeten entrar la realitat dins els museus en unes dimensions no vistes fins ara.

Paisatges desèrtics, sense gent ni moviment, on asfalt i natura dialoguen sense estridències ni judicis: Simplement són. La ciutat buida, la ciutat sense ànima, en la línia de Dominique González-Foerster. Fotografia seca alliberada de polítiques i crítiques social. Nova York és paisatge, Florència és paisatge, i paisatge també és el Prado o el Louvre: Paisatges plens d'humans, éssers humans atapeint galeries i exposicions i capelles i sixtines en la sèrie més coneguda de Thomas Struth, la que retrata com els museus han esdevingut un paisatge massa humà, massa humà. Per contra, fotografies que demostren que no som més que bucòliques ovelletes decorant una catedral imponent.









També i per últim, les sèries de fotografies amb famílies d'arreu, on el paisatge són els rostres de xinesos o belgues, cares i ulls com maons o asfalts o rouredes que a primera vista no ens diuen massa res. El projecte, inspirat per un amic psicoanalista de Struth, naixia per intentar detectar els rols i les relacions íntimes entre els membres d'una família a partir de la disposició, les distàncies i l'actitud que tenen els seus integrants quan es retraten. La fotografia familiar, per tant, com un emblema, com un patró, com una reproducció de la manera com s'estructura aquell grup d'humans.












___________
Per ampliar informació:

- Entrevista a Thomas Struth del Whitewall Magazine publicada a American Suburb X.
- Thomas Struth 1977-2002 (New Haven and London: Dallas Museum of Art, Yale University)

0 comments:

Publica un comentari a l'entrada