El quadern gris



Reposició d'El quadern gris al teatre Romea. L'espectacle, una mena de lectura dramatitzada d'alguns passatges de l'històric dietari de Josep Pla a cura de Joan Ollé, va presentar-se sense pena ni glòria al festival Grec del 2009, coincidint amb els 90 anys dels fets que narra el dietari, reescrit i publicat per Pla els anys seixanta i des de llavors, insuperable Himàlaia del dietarisme català. Ens acostem a la reestrena, que arrenca deu minuts tard. A l'escenari, Montserrat Carulla fent de Montserrat Carulla i el paper de Josep Pla dividit entre Ivan Benet, que l'interpreta de jove, i Joan Anguera, que l'interpreta de vell, amb la boina inclosa.

"Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat", arrenca el jove Pla amb l'emocionant inici d'El quadern gris, però ho explica com aquell qui llegeix, com aquell qui respon un examen, sense entendre-ho, sense sentir-ho, mirant el públic. No es belluga, no interpreta, no ens eriça un pèl. Amb una sola frase comença i acaba tot.

La majúscula decepció d'aquest inici al Romea va transportar-me a l'instant al Teatre Lliure: 'La primera vez que Jean-Claude Pelletier leyó a Benno von Archimboldi fue en la Navidad de 1980, en París, en donde cursaba estudios universitarios de literatura alemana, a la edad de diecinueve años'. L'inici del 2666 de Rigola i Ley havia de resoldre el mateix problema, dramatitzar un text literari mític, però ho aconseguia, i de quina manera: des de la primera frase de La parte de los críticos sabies que estaves davant un espectacle important, davant d'una piràmide majúscula. S'aconseguia transformar una narració en prosa, escrita per ser llegida, en una veritable joia de la dramatúrgia. Alquímia.

Al quadern de Joan Ollé no hi ha alquímia enlloc: quan acaba Benet arrenca Carulla, quan acaba Carulla li toca a Anguera i així tot 1919 i 1920, una successió interminable de passatges i passatges que això sí, són bonics i estan ben triats: Xènius, Verdaguer, Carner -esquivant la part dels carnerians, que sempre fa mal- o la diabòlica mania d'escriure.



Benet, Anguera i Carulla es van repartint els fragments, i és aquesta última la que els recita amb més gràcia, de manera més natural, amb més ànima. Tot i això, a Carulla li toca recitar les parts més blanques; els textos més juganers o més sòrdids -i n'hi ha a carretades al dietari de Pla- recauen sempre en Anguera, que no aconsegueix humanitzar-los ni a base de fer ganyotes. Sentint-ho molt, Anguera articula una espècie d'autòmat vestit de Josep Pla, però sota la boina i l'americana negra no hi ha ni rastre de la picardia del murri de Palafrugell, no hi ha ni un bri del parlar, del pensar o del riure del Pla original. Un Pla totalment pla -perdoneu el vulgar joc de paraules-, aquesta és la decebedora aportació d'Anguera a l'espectacle. Alguns diran que Ollé només pretenia fer una lectura dramatitzada de l'obra: Haver contractat Lluís Soler o Carles Canut, que sense la necessitat d'embotir-se la boina, haguessin llegit El quadern amb molta més trempera.

Les reaccions del públic em donen la raó: Les tríades d'adjectius planians que brillen damunt el paper aquí ennueguen la concurrència, i els millors moments de l'espectacle són quan els tres actors callen i, pels altaveus de la sala, escoltem el Josep Pla veritable respondre les preguntes de Joaquín Soler Serrano. A l'espera d'una dramatúrgia a l'alçada del dietari, us deixo amb la totalitat d'aquella entrevista mítica amb el Pla més autèntic, que us farà molt més profit:



0 comments:

Publica un comentari a l'entrada