Goya

El 2011 comença amb la voluntat d'acabar alguns d'aquells llibres que fa mesos que tinc a mitges i a la vegada mantenir un petit dietari sobre les lectures que vagi fent. Veurem fins on arriba el propòsit.



Goya, de Robert Hughes

Avesat com estic a les monografies sobre art contemporani, i indocumentat com sóc respecte a tot l'art d'abans del XIX, de tant en tant tinc la necessitat d'estudiar els referents per saber d'on venim i de què cony parlem quan parlem de tradició. Ja feia dies que anava al darrere d'algun text sobre Goya -per les referències i homenatges que em trobo constantment de mans dels germans Chapman, Sigmar Polke i tot cristonostrusenyor- i l'altre dia a la biblioteca vaig topar amb una monografia que li dedica Robert Hughes, un d'aquests patums de la crítica anglosaxona.

Com a bon bestsellerista que és, el text de Hughes es devora en pocs dies i és poca cosa més que una repassada sobre tot el que se sap i tot el que s'ha inventat del pintor aragonès. Som davant, per tant, d'una anàlisi eminentment biogràfica -això és veritat, això és mite- que justifica les obres de Goya a partir de la vida del pintor: Vicissituds personals barrejades amb imatges i descripcions de quadres barrejades amb apunts contextuals sobre la història d'Espanya. I paradoxalment és aquí on he gaudit més, en la repassada històrica per situar els guiris enmig del circ borbònic: Robert Hughes no té compassió i destrossa literalment la societat espanyola de llavors, a la que titlla de miserable, estúpida i complaent enmig del fang de la pròpia ignorància. L'endarreriment atàvic espanyol en temps de Carles III, Carles IV i sobretot Ferran VII és objectiu i comprovable, però no deixa de sorprendre que hagi de ser un crític australià qui, sense pèls a la llengua ni rastre de pietat, caricaturitzi durant pàgines i pàgines el país que ens ocupa, l'arrogant aristocràcia, l'embogida església i la inepta reialesa, descrivint-los a tots com una cort de paràsits, retrògrads i ignorants. Són moments tan bons que en alguns passatges hagués acompanyat la lectura amb una copa de xampany.

Respecte l'obra de Goya en sí, és de lamentar que Hughes dediqui la mateixa extensió als intranscendents tapissos de la primera època que a descriure les peces més interessants: Capritxos, Desastres de la guerra i pintures negres. En general, Goya com una bona crònica de la supervivència d'un cervell modern engabiat en un món de tradicions i inquisicions. Els gravats i la pintura privada com la fugida, com el flotador intel·lectual del primer pintor modern de la història, almenys segons Manuel Borja-Villel.

En resum, una bona manera d'entrar a la Quinta del Sordo amb l'al·licient extra que suposen els constants calbots a la història d'Espanya.

1 comentari:

  1. Doncs vés comentant llibres. Jo tinc pendent conèixer en Swann però abans, ho reconec, em poliré el segon de l'exitós Glattauer, perquè sí, he caigut a la història dels correus electrònics (Tienes un e-mail II)

    ResponElimina