La maleta


És inevitable, com més vas coneixent en Dovlàtov més simpàtic et cau. No podries comptar la de vegades que t'ha enganyat a les cartes, però és el primer que s'arremanga quan s'espatlla la calefacció. A més és dels pocs que saps fer riure a ta mare i ja no et sorprèn trobar-lo a la cuina de casa xerrant amb ella, escurant culs d'ampolla tots dos. Alt com un Sant Pau, gros com un ós i borratxo com un sopa. L'exili d'en Dovlàtov i la seva arribada a Catalunya ens ha portat una nova manera de veure Rússia, a mig camí entre la grandiloqüència dels clàssics i l'adotzenament del règim. I vulguis o no, posaria la mà al foc que la Rússia real era aquesta, la d'en Dovlàtov, un món on l'absurd del comunisme articula tot un sistema de normes pròpies, teatre i estraperlo.

M'agrada com escriu en Dovlàtov, perquè tot el que té de còmic ho té de transcendental, però el seu narrar em descol·loca de mala manera. Té aquesta manera de contextualitzar a base de frases contundents i aleatòries, ara disparo aquí, la frase següent canvio totalment de tema i et parlo de la meva dona i a continuació aturem-nos i glopegem vodka. 'D'això, què et deia?'. I així construeix el relat, que avança fent esses segures d'alcohòlic professional.

M'agrada en Dovlàtov, i això que La maleta no és ni de bon tros un llibre tan bo com La Zona -un crescendo de tedi i horror, amb episodis francament desagradables-, aquest nou Dovlàtov recull un seguit de relats més o menys trivials que formen una pseudobiografia on el sarcasme i la picaresca ho inunden tot a parts igual. En aquest sentit, els relats de La maleta no diferirien massa de la banalitat del cinema espanyol de postguerra, Paco Martínez de Soria, Vente a Alemania Pepe i aquesta mena de sainets. Aquí sense censura, tot més melancòlic, fred i emboirat, quan el got és ple som irònics, quan el got és buit som simplement despietats. Vodevil de misèria i ebrietat, neorrealisme italià a Leningrad.

0 comments:

Publica un comentari a l'entrada