L'arquitecte



Havia de passar, Julio Manrique havia de fallar. Després d'una sèrie de Mamets i Labuttes espectaculars, d'aquells que ens quedaran a la memòria com a exemples del teatre popular que vindrà, Manrique s'ha esfondrat com L'arquitecte que presenta aquests dies al Teatre Lliure.

I això que l'obra ho tenia tot per funcionar: Un text modern, ambiciós i sense concessions sobre la caiguda en picat de Leo Black, un arquitecte que passarà de tenir-ho tot a no tenir res en les dues hores que dura l'espectacle. Diàlegs antològics, d'American Beauty a l'anglesa -fixeu-vos en la presentació de la neuròtica Pauline Black, Lluïsa Mallol regant roses com feia Annette Bening a la de Sam Mendes- i un equip de primera suant sang a l'escenari, amb l'Arquillue inflat i esplèndid d'aquests darrers anys i amb algunes cares a priori alienes al dream team Manrique, com Mar Ulldemolins, que en aquesta ocasió aconsegueixen estar a l'alçada de la immadura filla del prota.

L'obra ho tenia tot per funcionar, però no funciona per qüestions merament formals. L'escenari, situat al mig amb tribunes a banda i banda, és lleig com una maqueta i llarg com un dia sense pa, de manera que l'espectador acabarà tenint seriosos problemes per seguir aquelles escenes que passin a l'altra banda d'aquest erm d'abocador urbà. Metres i metres de tarima desaprofitats que acaben amb qualsevol il·lusió d'empatia i de proximitat.

També falla la mitja part, una concessió als nervis dels que fumen -a l'escenari s'arriben a fumar mig paquet de cigarretes- que destrossa qualsevol idea de continuïtat que pogués tenir aquest rèquiem arquitectònic per Leo Black. Per molts estudis i teories que defensi, l'arquitecte continuarà essent la mateixa persona, incapaç de reaccionar quan l'entorn se li comença a podrir i esmicolar. Aquí l'obra acusa precisament d'aquesta descomposició familiar, ja que avança en tres fronts, el conflicte a casa i les històries d'uns fills de casa bona immadurs al quadrat, de manera que ens trobem amb tres escenaris, tres històries i tres tempos teatrals independents que juguen contra la unitat del quadre general i a estones semblen tres muntatges diferents i intercalats.

A L'arquitecte li diagnostico, per tant, una sèrie d'errors estructurals que amb una petita rehabilitació serien fàcils d'esmenar. La resta és un text de primera i una companyia elegant i expeditiva, la mena de combustible que venia a buscar.





Fotografies de l'espectacle de Ros Ribas




L'arquitecte, de David Grieg, al Teatre Lliure de Montjuïc fins el 13 de febrer. Podeu comprar-ne entrades aquí.

3 comentaris:

  1. Al marge de la seva vilis antifumadora (encara tindrem natrus la culpa que el senyor Manrique decidís fer la mitja part en aquell moment i no en cap altre), estic d'acord que no era el millor moment per tallar l'obra.

    i estic d'acord amb vostè que amb les qüestions formals que apunta. però m'ho vaig passar molt i molt bé, amb l'Arquitecte. Un text molt bo (potser un final massa previsible des del moment en que l'arquitecte demana les claus d'aquell piset.

    Vàrem passar molt de temps discutint sobre la naturalesa dels personatges, un cop finalitzada l'obra. Els autors, gegantins. no crec que sigui una obra fallida, ni molt menys.

    abraçades!

    ResponElimina
  2. Precisament la burxada fumadora era una picada-d'ullet motivada pels seus twitts, amic Quinina.

    El Benach a La Vanguardia també exculpa Manrique de qualsevol culpa i assenyala el dramaturg com el responsable del tedi general. Sigui com sigui el que ja dèiem, que el text té moments brillantíssims, per emmarcar.

    ResponElimina
  3. ara mateix m'estic apagant puntes de cigarreta al braç, al descobrir, amb horror, una bilis amb ve baixa en el meu prmer comentari.

    ResponElimina