Minotaure



Minotaure, de Friedrich Dürrenmatt

He gaudit força amb el Minotaure de Dürrenmatt que va publicar LaBreu la primavera passada. Escrit com una tirallonga de prosa poètica i presentat vermell xiclet, l'Alabatre en qüestió ens presenta una reescriptura del mite del laberint -incest zoofílic desterrat a Creta i mort per un heroi, Sant Jordi a la grega- des del punt de vista del dolent de la pel·lícula, el minotaure. El text, però, és transparent com un mirall: sense autor, sense valoracions, sense perspectiva, sense moral. Minotaure com una dansa, com un toll d'aigua clara rierol avall.

Minotaure conté alguns passatges que m'han semblat extraordinaris, en concret aquells on la tendra prosa de Dürrenmatt s'abandona a un ball hipnòtic de presa, minotaure i mirall:
Ella va recular, mirant-lo amb els seus ulls grossos, i quan ell va començar a ballar, la donzella va començar a ballar, i amb ells van ballar els seus reflexos. Ell ballava la seva deformitat, ella ballava la seva bellesa, ell ballava la seva joia per havar-la trobada, ella ballava la seva por per haver estat trobada, ell ballava el seu alliberament, i ella ballava el seu destí, ell ballava el seu deler, ella ballava la seva curiositat, ell ballava el seu apropament i ella ballava el seu refús, ell ballava el seu endinsar-se, ella ballava la seva abraçada.

Mai havia llegit la descoberta de l'altre i del bé i del mal d'una manera tan translúcida i essencial.


1 comentari: