Pa negre



M'acosto a veure Pa negre molt tard, la nit de la primera pluja de premis. I què voleu que us digui, no n'hi ha per tant. Els moderns neorurals diran que es tracta d'una experiència 'tel·lúrica', però a estones aquesta 'producció de nivell internacional' no passa de telefilm benintencionat. L'aposta comença forta i la canalla està espectacular, però l'enlluernament que desprenia El mar i que alguns encara tenim gravat a la retina no s'ha repetit. La causa? Una obra literària massa ambiciosa, potser, que passada a la pantalla deixa massa personatges sense tocar, massa trames per desenvolupar, massa misteris per resoldre. Pegues a banda, Pa negre es fa plorar, i a estones l'esperit de la nostra postguerra torna, com un fantasma, a glaçar-nos el cor dels que no hi érem. El que hem patit, el que ha arribat a patir aquest cony de país. En aquest sentit, Pa negre com una peça més, aviat indispensable, de la reconstrucció del nostre passat col·lectiu. Com Els vençuts de Xavier Benguerel, com la Incerta glòria d'en Sales, com la Colometa i tantes miserables obres mestres, que per conèixer d'on venim als catalans no ens cal passar per Auschwitz. Per últim, Pa negre com una exuberant exhibició de llengua catalana, com un gargall a la closca dels cretins que encara creuen que la nostra llengua no és prou bona per descriure l'essència de la vida o la mort, Pa negre per tots aquells assimilats mentals que creuen que en català no es pot renegar ni escopir ni glopar tragèdies èpiques.






0 comments:

Publica un comentari a l'entrada