Slacker



Últimament em queixo molt de les pelis indies actuals, que sempre són plasmacions convencionals de desequilibris convencionals. Nerds amb acne i inadaptats amb problemes de comunicació, la guapa de la classe no em fa cas, etcètera. Tots els Napoleons Dynamites i succedanis dels darrers anys només són ecos extingits del cinema indie dels noranta, pel·lícules fetes amb quatre duros amb moltes coses per dir i amb maneres noves de dir-les.

La més influent de totes i possiblement la pel·lícula més oblidada de tot aquell període és Slacker, el debut a la direcció de Richard Linklater l'any 1991. El film no té més argument que anar-nos empalmant fragments d'un dia qualsevol a Austin, Texas. Arrenca amb un jove -interpretat pel mateix director- que explica el somni que acaba de tenir a un taxista que ni l'escolta, un somni que l'ha fet desenvolupar la teoria que els somnis són visions de realitats paral·leles, camins mai presos i decisions oposades que haurien configurat altres realitats que se'ns presentarien cada vegada que somiem. Palla mental pseudofilosòfica marca de la casa que marcarà el to del film. El nano baixa del taxi, es creua amb un altre personatge i la càmera comença a seguir-lo, i coneixem una petita història d'aquest altre paio. Les seves preocupacions, retalls d'alguna conversa. A continuació interactuarà amb algú altre i el film passarà a centrar-se en el nou, i així escena rere escena, amb la peculiaritat que tots els personatges seran 'Slackers', que en argot significa aquells qui evadeixen qualsevol mena de responsabilitat. No hi ha fil argumental, només escenes aleatòries, casuals. Slacker com una interessant desfilada de personatges sense ofici ni benefici, que tant poden argumentar amb vehemència perquè no treballen com farcir la conversa de teories sobre l'amor o l'assassinat de Kennedy.

Slacker és rellevant per diversos motius: cinematogràficament inaugurava l'estil Linklater, films on només s'hi parla i no hi passa massa res, les mítiques xerrades farcides de referències culturals i teories intel·lectualitzants que inspirarien els Clerks de Kevin Smith. Però aquí les converses són de debò, veritables dissertacions sobre el no-res, no els diàlegs de retardats que omplen l'indie actual. El binomi Before Sunrise/Before Sunset seria un bon exemple d'aquestes pel·lícules-conversa Linklater, incidint encara més en els llargs plans seqüència, mentre que en el cas de Waking Life l'interès requeia en el tema de les converses, molt més passat de voltes, reflexiu i oníric. Slacker és també un dels primers casos d'èxit financer fora de Hollywood, inaugurant el paradigma indie en recaptar un milió de dòlars amb una inversió de 23.000 dòlars.

Com a curiositat, sembla que l'any passat Linklater va decidir penjar la pel·lícula sencera a YouTube, mantenint vint anys després l'esperit independent i lliure del seu debut cinematogràfic. Malauradament les restriccions de copyright només permeten veure-la íntegra als Estats Units.








0 comments:

Publica un comentari a l'entrada