Sukkwan Island



Sukkwan Island mola. Vale, ho reconec, és un dels llibres de l'any. Ho reconec, he flipat amb Sukkwan Island. És una lectura estomacal que a partir de la meitat es torna visceral, sanguinària, llagrimal. Vòmits i pixats, pudor de merda i de sang i de morts. Un pare i un fill marxen a viure a Alaska en una cabana allunyats de tothom. Mira que al principi vaig dir 'hòstia no, un altre clònic de Cormac McCarthy' perquè la narració en primera persona és clavada i el flux de pensament igual d'inquietant, però de mica en mica em va enganxar perquè els trobava més realistes que a La carretera, que no cal pensar un món postapocalíptic per escriure una bona història sobre un pare i un fill sols davant l'adversitat. Vale, al principi està bé, però a mesura que avança el text Sukkwan Island es torna una bogeria, una puta bogeria, però una bogeria real i sanguinolenta, no un deliri Hunter S. Thompson de drogues i ha-ha-has no, bogeria aquí vol dir narració d'un boig tocat de l'ala i dels seus tics i de les seves reflexions i del seu parlar sol, The Shining però en bèstia, i et trobes assegut a la butaca suant sang, suor i llàgrimes amb les mans que et tremolen, incapaç d'aguantar el llibre, durant pàgines senceres, però avances i avances i t'esgarrinxes i t'esquitxes i 'colloooons quin fàstic!!', et fa mal tot i et costa respirar i fins i tot el cor sembla que no vulgui bategar més i vulgui oblidar per sempre aquest puto malson, però aguantes, avances, avances, avances ràpidament i sobrevoles les pàgines de Sukkwan Island, com si llegint-les depressa no t'afectessin tant, fins que de cop no pots més i has de llençar el llibre lluny o vomitar, 'hòstia de déu quin fàstic, fill de puta!' per llavors, un cop recuperat l'alè, acostar-t'hi lentament i tornar-lo a agafar. Tornar a Sukkwan Island. Tornar a l'infern.


0 comments:

Publica un comentari a l'entrada