También la lluvia


Se'ns acut acostar-nos al cine a veure También la lluvia. M'havia promès que fins el nou Torrente no veuria cap espanyolada, però la directora Icíar Bollaín i sobretot Luís Tosar van acabar-nos de convèncer. Error i experiència fallida: la peli comença bé, la idea és bona, però tot s'emmerda a partir de mitja pel·lícula.

De fet
También la lluvia són dues pel·lícules en una: per una banda una recreació de l'arribada de Cristòfol Colom a Amèrica, amb el posterior esclavatge dels indis, i per una altra banda la història dels actors espanyols i indígenes que graven en temps actuals aquesta història de Colom a Bolívia. La llàstima és que el que inicialment semblava un interessant intercanvi de mirades, amb un equip de producció que subcontracta i malpaga als bolivians tal com els espanyols de Colom explotaven els indígenes de llavors, acaba convertint-se en el típic dramón berbenero de revolta popular, violència i Luís Tosar fent de Rambo III. Comença indefinit i boirós, a mig camí entre el documental i el realisme Kenloachià, però a mesura que passen els minuts la fina ambigüitat que aguantava el txiringuito s'esvaeix i els personatges abandonen la verissimilitud que requereix el cinema social per adoptar arquetips tòpics, fins que acabem trobant-nos enmig d'un despropòsit hiperbòlic, on els miserables indígenes bolivians són pintats com una comunitat perfectament solidària en el drama de la pobresa i, per contra, l'equip de producció espanyol esdevé la personificació de l'Occident egoista i malvat. Vaja, que la peli acaba tan enfarfegada com la frase anterior. Per no parlar del final, que pels que no us veieu en cor d'aguantar-lo és de traca i mocador, amb música entendridora a tot drap i plans a càmera lenta dels indígenes fent barricades, Braveheart a la llatinoamericana, fins a l'epopeia definitiva, el moment Luis Tosar 'tengo que salvar a la niña'. Llavors l'espectador ja no sap on amagar-se.

A También la lluvia Icíar Bollaín volia fer el típic film de denúncia al que ens té acostumats -Te doy mis ojos, etcètera- però el projecte se li sobredimensiona i acaba caient en superproducció de favela, quedant sepultades totes les bones intencions en un mar d'explosions i caricatures. Ho va explicar molt clarament Isaki Lacuesta fa uns mesos en unes jornades a La Pedrera: Amb el cinema de Bollaín passa com amb León de Aranoa, que continuen fent les mateixes pel·lícules que fa 10 anys, però llavors aconseguien emocionar i ara ja no commouen a ningú.



0 comments:

Publica un comentari a l'entrada