Tanzträume (Dancing Dreams)


Com representes l'amor si no l'has sentit mai? Com acaronares algú si mai t'han acaronat? La preparació del Kontakthof per adolescents que aquest cap de setmana es pot veure al Mercat de les Flors és el tema de Tanzträume (Dancing Dreams), una pel·lícula documental que, en enregistrar el peculiar aprenentatge dels adolescents de Wuppertal, va tenir l'oportunitat de capturar alguns dels darrers moments de Pina Bausch abans de morir l'any 2009 d'un càncer fulminant.

I el film va sobre això, sobre uns adolescents als que de cop els cau al damunt un espectacle complex i profund sobre els sentiments i la sexualitat, a ells, que encara no han començat a sentir. Com expresses sentiments sense haver-los experimentat mai? Tanzträume com una escola de sentir i expressar, a través de la dansa, els sentiments que posteriorment viuran fora del teatre, perquè són sensacions que provenen de la vida i Pina Bausch només les ha agafat en préstec. S'acaronen a si mateixos i no saben per on començar, han d'agafar tendrament la seva parella de ball i ho fan de pressa, rudement, sense consciència veritable del que fan. Alguns, aventuro, experimenten amb sentiments que potser no viuran mai, però per obligació escènica els toca representar-los. 'Era el primer cop que algú em tocava, va ser com un shock, però ara ja m'hi he acostumat' explica una de les actrius. 'Si t'imagines que estàs enamorada funciona', diu una altra adolescent.

En aquest sentit, els millors moments de Dancing Dreams són aquests on uns joves descobreixen, a través de la dansa, el que els depara la sexualitat i l'amor en el futur. Les cares que fan els companys de repartiment, concentrats i preocupats des de les grades davant l'assaig d'una escena on una parella es treu la roba són un poema. Més enllà d'això, Tanzträume no deixa de ser un film d'autosuperació més, una espècie d'Operación Triumfo de la dansa, un Casal Rock d'Institut on els joves que no ballin bé no actuaran a l'espectacle final.




Tot i l'esquer Pina Bausch, la participació de la coreògrafa a Tanzträume és purament testimonial. Els examina de tant en tant i els retreu que no són ells, quan dansen, que han de deixar els nervis fora i abandonar-se al contacte. Aquest punt mig entre actuar amb concentració i posar el braç al punt just però a la vegada ser tu mateix: Això és la dansa.

Els qui en vulguin més Pina, hauran d'esperar el fabulós documental-film experimental que porta el seu nom i que li ha dedicat Wim Wenders. Mesos abans de morir, Wenders i Bausch ja havien parlat de tirar endavant algun projecte cinematogràfic que capturés i fes difusió del nou alfabet que la coreògrafa va aportar al món de la dansa. El resultat és Pina, que s'estrenarà a la Berlinale d'aquest febrer i permetrà veure algunes de les seves coreografies més espectaculars interpretades pels entorns de Wuppertal i enregistrades en 3D. No us en perdeu el tràiler a continuació:





2 comentaris:

  1. No sabia això del documental del Wenders, ja l'espero amb delit!!!! He descobert fa poc el teu bloc: simplemente i senzillament brutal!!! I saps on seré en poc més d'una hora? al Mercat!! Em moro de ganes de veure "Kontakthof", així que esperaré a demà a llegir el teu comentari de l'obra!

    ResponElimina
  2. Jordi, encantat que passis per aquí i gaudeixis, el teu bloc també és un referent en tot això que parlem, i això que vaig descobrir-lo l'altre dia, quasi per casualitat!

    Ens llegim!

    ResponElimina