Black Swan



Temporada d'Òscars és temporada de cinema, i aquest divendres ha caigut Black Swan (Cisne negro). Com a ferma candidata a emportar-se els premis grans -pel·lícula, director o actriu- n'esperàvem més, de l'última de l'Aronofsky. Jo vaig ser dels mesells que van aplaudir-li amb eufòria el Requiem for a dream, al·lucinat perdut amb unes quatre estacions de Clint Mansell que encara m'acompanyen de vegades, però amb el temps he hagut d'anar reconeixent que allò va ser un miratge: El paio ha anat fent més pel·lícules, i sentint-ho molt, totes elles han acabat essent tant pretensioses i enganyívoles com ho era la primera, π (Pi).

Amb el cigne negre ha passat el mateix, i això que el punt de partida era de nivell: un film sobre ballet, amb Natalie Portman de protagonista i la parella Txaikovski-Clint Mansell a la partitura. A la pràctica, la pel·lícula és un empatx de vergonya aliena, amb moments cap al final de 'fotem el camp d'aquí'. Enlloc d'intentar fer alguna cosa original, o almenys encarar el que serà un refregit amb honestedat, l'Aronofsky i companyia s'han dedicat a tornar a fer una pel·lícula mil vegades vista, la d'una ballarina que ha d'enfrontar-se a si mateixa per tal d'assolir el paper de la seva vida, però fent-nos veure que no es tracta de la història de sempre, fent-nos veure que es tracta d'una altra cosa ben diferent.

Com a bon trilero cinematogràfic que és, Aronofsky ha farcit el gat (per llebre) d'ombres d'altres gèneres, incisos arquetípics propis del terror psicològic, dels drames maternofilials o dels thrillers eròtics amb la voluntat de mantenir en l'espectador la idea que alguna cosa diferent ha de passar al final de tanta mandanga.

La protagonista té una mare fosca, per exemple, una dictadora soviètica, exballarina frustrada. Com un llamp, aquí s'hi entreveu un perfecte drama maternofilial, el camí que va de la dominació a l'emancipació, etcètera. Serà aquest, el toc diferent? Aconseguirà empeltar la història principal amb detalls de terror psicològic interessants? O el coreògraf de la companyia, Vicent Cassel, que d'una hora lluny sabem que serà un lligón empedernit. Només donarà el paper protagonista a la Portman si se la pot passar per la pedra, i aquí es dibuixa la típica història de seducció enverinada, que podria donar un tomb interessant a la història. No sé, que la Portman acabés essent una guarrota depravada, per exemple. Però res, aquest fil argumental també es desinfla i queda en un sí però no. Aronofsky apunta, apunta i apunta però no dispara mai i tot queda sempre en un no-res.

A la pràctica, per tant, el film agafa per estones color de terror psicològic i a estones de thriller eròtic, a estones d'esportivitat blanca i a estones d'horror stephenkingià, però els extrems s'acaben neutralitzant i el resultat és un deliri atabalador que suma zero per tots els cantons. Boniques escenes de dansa, excel·lent demi-plié de la Portman i poca més. Sensació que amb tant trencanous i tanta boleta ens han ben buidat la cartera.







3 comentaris:

  1. Precisament perquè no resol cap dels temes, perquè té la capacitat de apuntar sense disparar la bala (moltes vegades, la majoria!) i no recòrrer als recursos més vistos que els pits de la Mairena, em va semblar sublim. Portman està immensa. La relació malatissa amb la mare i la seva obsessió per la perfecció estan immensament i brillant retratades... I si bé és cert que Aronovsky juga sempre amb l'ambigüitat i els mateixos recursos, la fotografia i el muntatge són excel.lents. Els Òscars són una farsa, ho sabem: ara, si el rep Natalie Portman per una pel.li així, per mi guanyen més credibilitat que si li donen a la Pe per fer un "pamfletu" de Barcelona lamentable...

    ResponElimina
  2. Yeral, gràcies per la teva opinió. Crec que no ens posarem massa d'acord, perquè jo com més hi penso més em reafirmo en el molt soroll per no res.

    De totes maneres miro el meu text i no m'agrada, m'he deixat endur pel que volia l'Aronofsky, que utilitza totes les trampes cinematogràfiques i psicològiques possibles perquè t'encanti o t'indignis, en definitiva, perquè parlis d'ell.

    En aquest sentit, m'agrada la crítica del Jordi Sora perquè ha pogut abstreure's de la polèmica i escriure'n distanciadament. Fes-li una ullada!

    http://escenadelamemoria.blogspot.com/2011/02/black-swan.html

    ResponElimina
  3. Albert, gràcies pel comentari sobre el comentari (i així podríem estar tota la vida... tirant-nos floretes...). T'he d'acceptar que l'argument és una mica sèrie B (molt original no seria) però potser perquè sóc fanàtic d'Aronofsky (el que fa a "Rèquiem for a dream" no té nom) i de Natalie Portman, anava massa predisposat a què m'agradés. Bé, sigui com sigui... Per gustos colors! Vaig a llegir què diu Jordi Sora.
    Siau!

    ResponElimina