Hereafter (Más allá de la vida)


Si reflexionar sobre el morir ja costa, intentar aproximar-se al què hi ha després de la mort sense caure en cristos i estampes encara resulta més complicat. I això és el que s'ha proposat fer Clint Eastwood a Hereafter (Más allá de la vida), l'últim capítol d'aquesta esplèndida tardor daurada que està tenint com a director.

Què passa quan morim? Anem a alguna banda? Hi ha alguna cosa després de dinyar-la? Els que ja no hi són, romanen en algun univers paral·lel? Aquestes preguntes que ens hem fet tots -i que sustenten un cúmul inacabable de sectes i religions- són el que articulen Hereafter. I amb mà de ferro, Eastwood aconsegueix transitar per aquesta relliscosa pista de gel -el més enllà- sense ni una sola relliscada cap a la banalitat o l'esoterisme.

Suposo que la proximitat de la mort -Eastwood ja en té vuitanta- ha abocat el director nordamericà cap aquesta mena de reflexions, que aquí són tractades amb franquesa, sense dogmatismes ni falses dreceres o pantans emocionals, i sense amagar que sovint hi ha coses que se'ns escapen: Molt europeu tot plegat. També cal veure la nova d'Eastwood per gaudir, un cop més, de la mestria habitual: Els minuts inicials del film, per exemple, són una lliçó de cinema total, narrativa majúscula des de l'austeritat, l'enèsim regal fílmic que l'avi ens deixa per la posteritat.






____________________
I sí, el final és d'hòstia, banal i estupiditzant, però Hollywood sempre ha estat això, reduir-ho tot als cervells dels americans.

0 comments:

Publica un comentari a l'entrada