A l'entorn de La mort d'Ivan Ílitx

No puc estar-me de publicar el text A l'entorn de La mort d'Ivan Ílitx de Marc Antoni Broggi, president de la Societat Catalana de Bioètica i president del Comitè d'Ètica Assistencial de l'Hospital Germans Trias i Pujol, que adjunta la companyia La Perla 29 en el seu dossier de premsa, i que permet entendre amb més claredat la proximitat del text de Tolstoi amb la mort, tal com la viuen milers de malalts encara ara.


La mort d’Ivan Ilitx és la crònica de la fi de la vida d’un jutge mediocre i ambiciós, que viu atrapat en l’ambient mesquí i poc humanitzat que ell mateix ha anat construint al seu voltant. Però en realitat, el text de Tolstoi és també altres coses. És un viatge interior a través de les vivències d’un home - com podria ser qualsevol de nosaltres - que constata, perplex, que no està preparat per assumir la mort que s’acosta de forma inesperada.

Anem sentint la veu de Tolstoi fent el paper de narrador: directa, racional, dolça i segura, com apunta Harold Bloom. I lentament, va emergint la veu torbadora del propi Ivan, primer íntima i reflexiva, després cada cop més ronca i desesperada. Una de les riqueses del relat és aquesta dualitat: per una banda, tenim un distanciament realista i lúcid (brechtià, diríeu en teatre?) del narrador, i per altra banda, hi ha també una interpel·lació frontal i molt propera (shakespeariana?) del personatge. Reflexió i passió a la vegada. Aquest fet convida als lectors, o oients, a una doble mirada: clarivident sobre allò que passa, i compassiva, sobre com ho passa. Comprensió i compassió al mateix temps.

La lliçó exemplar i difícil d’igualar que ens brinda aquesta obra és la de mostrar-nos, amb realisme i amb una intensitat creixent, les dificultats i necessitats que afloren al final de la vida. Primer, el progressiu i tortuós camí mental d’Ivan fins a fer-se càrrec de la situació inexorable. Després, la difícil familiarització amb el dolor, temut i que fa estar sempre a l’aguait. Molt especialment, ens mostra el turment que representa el mur de silenci edificat al seu voltant que l’impedeix tota comunicació sobre el que en aquell moment li interessa: que no vulguin reconèixer el que tots saben i ell també sap sobre la seva situació, obligant-lo a prendre part en la mentida, una mentida que pot acabar reduint l’acte solemne i terrible de la seva mort al nivell de les visites, les cortines i l’esturió de l’àpat. Així és com acaba patint rodejat dels seus una angoixant solitud. Només la sol·licitud del criat Gueràssim la podrà mitigar; perquè aquest té l’empatia i l’enteresa en brindar-li la companyia atenta, tranquil·la i càlida que tant necessita, lluny de les turbulències familiars.

Tolstoi té a més l’encert de no oblidar-se d’una necessitat imprescindible a tot moribund: la reconciliació amb sí mateix, a la que Ivan arriba després del naufragi que li representa valorar que la seva vida ha estat equivocada. Finalment, es pot perdonar d’aquest pecat i morir bé; fins i tot ho fa atent a molestar el menys possible als que abans creia odiar. Tot aquest treball intern dificultós i pacient del jutge Ivan el seguim pas a pas amb la mirada bifocal que dèiem, i que veiem que és la que precisa qui vulgui acostar-se a una situació així i poder ajudar: comprenent i sentint també.

Avui, en que veiem tantes morts violentes, distants i anònimes a la televisió de casa cada dia, i que redueixen la mort aquest fet “solemne i terrible”, a la banalitat, resulta en canvi enriquidor intel·lectualment i moralment poder tornar a visitar aquesta petita joia intimista, honesta i commovedora de Lev Tolstoi.

Marc Antoni Broggi - President de la Societat Catalana de Bioètica i Comitè d'Ètica Assistencial de l'Hospital Germans Trias i Pujol.

0 comments:

Publica un comentari a l'entrada