Tres aproximacions artístiques a la mort (a partir d'Ivan Ílitx)

[Tres apunts artístics sobre la mort motivats per l'estrena de La mort d'Ivan Ílitx a la Biblioteca de Catalunya.]

La mort és potser el fenomen més complicat de tractar, tant a nivell íntim com a través de l'art. La impotència davant la pèrdua d'algú proper -si és estimat la cosa encara és més terrible- i la incapacitat de posar en paraules i en definitiva, de reflexionar sobre aquest fet és una de les constants a la història de la humanitat, aguditzada d'ençà que vivim dins l'accelerador de partícules de la vida contemporània. Qui no ha anat a un enterro i s'ha sentit incòmode i inútil en no saber què dir? O en saber que les paraules i els conceptes sempre seran insignificants davant el decés?


Mark Rothko

Des d'Altamira, l'art ha afrontat la mort de moltes maneres, però no ha estat fins que l'aproximació ha estat lateral o tangencial que s'han aconseguit despertar emocions veritables als espectadors. Sempre hi ha la possibilitat de mostrar sang o violència explícita, però pocs quadres descriuen tant bé la mort com els Rothkos de mesos abans del suïcidi del pintor, d'una foscor profunda, totalitària, de negra nit. El dramaturg John Logan retratava amb precisió la preocupació de Mark Rothko per la mort a l'obra de teatre Red, representada a Londres i Nova York l'any passat i on Alfred Molina interpretava el pintor en l'elaboració dels murals Seagram. 'Només temo una cosa a la vida, amic -diu el seu Rothko a l'ajudant- un dia el negre es menjarà el vermell'.






Mark Rothko, Black Grey, 1968-69





Mark Rothko, Untitled, 1969, John and Mary Pappajohn, Des Moines, Iowa



Sophie Calle

També resulta colpidora l'aproximació a la mort, en aquest cas a la mort de la mare, que va presentar l'artista francesa Sophie Calle aquest 2010 al Palais de Tokyo de París. Anomenada Rachel, Monique i mil noms més, la mare de Calle era una dona amb caràcter a qui agradava fer-se notar, i en aquest sentit sempre havia retret a la filla fotògrafa que no li dediqués una sessió. La sèrie arriba quan arriba la mort, i Sophie Calle orquestra a l'immens soterrani del Palais una imponent elegia a la mare, amb peces de tot tipus essent retalls d'una mateixa desaparició. I com sempre en Sophie Calle, els detalls íntims i personals són els que arriben més endins, els que fan més mal. Una gravació de la mare agonitzant projectada en loop, mantenint-la infinitament viva, respirant dificultosa per sempre més al llindar entre la vida i la mort. O mitja dotzena de làpides amb la inscripció 'mare' que glacen el cor.







Làpides per les mares però també per les malalties, malalties que han transformat les persones, persones que s'han transformat en malalties, i durant tota la mostra una paraula, cinc lletres repetint-se, 'Souci' (de 'Pas de souci', no et preocupis), la darrera paraula de la mare feta presència, feta escultura, feta projecció.


Com sempre, art a partir dels més propers, d'aquells qui tenim més a prop i també com sempre, art a partir de l'intrusisme, de la intimitat revelada. En aquest sentit, l'obra clau de Rachel, Monique és el retrat de la mare a la tomba i la colpidora llista de records i pertinences que l'acompanyen: 'La pila de caramelets que sempre devorava', 'el seu primer volum de La recerca del temps perdut de Proust, que recitava de memòria quan en tenia l'oportunitat', 'el seu mocador de seda Christian Lacroix', 'dues postals de Marilyn Monroe i Ava Gardner, a les que imitava davant d'estranys', 'les sonates per piano i violí de Mozart KV 376, KV 377, KV 359 i KV 360, perquè al final ja no escoltava res més'... En fi, una enumeració lacrimògena total.


(cliqueu per ampliar la llista)



Christian Boltanski


En la línia de Sophie Calle però sense l'intrusisme ni el voyeurisme íntim d'aquesta, les instal·lacions del també francès Christian Boltanski són, al meu entendre, l'altra gran referent contemporani respecte a la mort. Fotografies velles, roba o objectes personals perduts i abandonats que amb Boltanski tornen a cobrar vida com relíquies, com testimonis del passat i dels seus propietaris.

Fill d'un jueu ingressat als camps i, en conseqüència -i encara que en defugi- hereu d'Auschwitz i la museografia de l'horror, Boltanski explora la relació que hi ha entre l'objecte perenne i el subjecte que n'era propietari i que, perquè ha mort o se n'ha desvinculat, ha desaparegut però, simbòlicament, encara roman. A partir d'àlbums de família o retrats qualsevols, trobats en encants d'arreu del món -"al meu treball no hi ha res personal"- Boltanski crea enormes murals de cares familiars que parlen de nosaltres, enormes murals que no diuen res però que no podem deixar d'omplir de significat.

La serie Les Suisses morts, per exemple. Durant anys, Boltanski es fa enviar les necrològiques de Le Nouvelliste de Valais amb les fotografies d'aquells ciutadans que han mort la darrera setmana. El resultat és un mural amb gent de totes les edats, nens, joves, gent gran, i veure'l és veure'ns davant nosaltres mateixos, mirar cara a cara la nostra pròpia mort. Tot i que analitzant-ho amb rigor, el que veiem no és la mort, sinó els rastres de la vida que deixem un cop morts i totes les reflexions vinculades a la immortalitat de la fotografia que feia Susan Sontag al seu On photography.



Les seves instal·lacions amb roba encara ens remeten més a l'Holocaust, tot i que Boltanski s'esforça a remarcar-nos que l'objecte d'estudi, almenys en un primer nivell, són els objectes i la relació que establim amb ells: 'Som una civilització obsessionada per l'objecte. A l'Àfrica no els obsessiona preservar una màscara del segle XVI, allà si es fa servir es guarda i sinó no'. 'Jo mai parlo directament de l'Holocaust -afegeix- la gent sempre s'hi refereix, en canvi els nens ho troben divertit, això de trobar-se tanta roba que es podrien emprovar...'. Tot i els esforços per allunyar-se de la persecució jueva, el cert és que damunt l'obra de Boltanski plana una massacre tan sistematitzada i arbitrària com ho són els seus murals. En aquest sentit, la crítica argumenta que, davant la impossibilitat de fer art després d'Auschwitz que pontificava Adorno, Boltanski s'aixoplugaria sota la rèplica de Lyotard: 'Tots som jueus després de l'Holocaust'.








0 comments:

Publica un comentari a l'entrada