I am the wind, de Patrice Chéreau


Al darrer número de la revista Hamlet s'hi pot llegir una una entrevista a Salvador Oliva, un dels nostres grans experts en Shakespeare, on el catedràtic es mostra molt crític amb el nivell actoral del país, principalment arran dels problemes d'elocució que arrosseguen els intèrprets catalans. Per Oliva, la credibilitat d'un actor rau en la manera de dir el text, i la incapacitat de comunicar com cal és, per ell, un dels principals defectes del nostre teatre. 'En una obra t'hi pots gastar tots els diners que vulguis, que si els intèrprets no són creïbles, a sobre l'escenari no hi passa res', insisteix Oliva. En aquesta línia, pel catedràtic de Filologia Catalana de la UdG els nostres intèrprets cometen un dels pitjors errors possibles quan aprenen a actuar inspirant-se en altres actors, enlloc d'intentar fugir dels referents i abraçar el màxim de registres possibles.

A l'extrem oposat d'aquest panorama -comptades excepcions a banda- caldria situar-hi la interpretació que el jove anglès Tom Brooke ens regala a I am the wind, el darrer treball teatral de Patrice Chéreau, acabat d'aterrar al Teatre Lliure de Montjuïc després de recollir ovacions desmesurades a Londres i París.

El text és radical, despullat, tant beckettià com el vent o les roques. La platja, dos joves i una barca. Un d'ells és la desolació personificada, una recreació de llibre dels mecanismes de l'angoixa. Totes les certeses li han desaparegut, i davalla angoixa avall per un espiral de dubtes i pensars irracionals. Està desorientat i contesta ràpidament, sense pensar, sí, potser és això que dius, potser sóc una roca, sí és això, sóc una roca, o més que una roca, sóc un mur de formigó, però no, no sóc un mur, cony, no sóc un mur, sóc lleuger, si en el fons sóc lleuger, lleuger com el vent, sí, sóc el vent, etcètera. Una hora de dubtes apocalíptics, La Carretera en versió aquàtica i sense el to paternofilial.

'Coneixeu algú que hagi estat deprimit?', explicava Patrice Chéreau a The Guardian. 'El contacte està prohibit, la comunicació amb ells és impossible. Viuen en un món tancat'. Pel protagonista d'I am the wind la raó i el sentit han empetitit tant com el forat d'una agulla, i naufraga en un mar d'interrogants, agafant-se desesperadament a qualsevol idea, encara que sigui equivocada. Però el naufragi de Tom Brooke és real, físic, interpretatiu. Sol enmig del mar, allunyat de qualsevol referent actoral, les paraules de Brooke es transformen en pedra o en vent i se'ns faran lleugueres com la brisa o sòlides com una paret. Una de les joies d'aquest Grec.




Imatges de Simon Annand


_________________
I am the Wind, dirigida per Patrice Chéreau, al Teatre Lliure de Montjuïc fins el 3 de juliol.

0 comments:

Publica un comentari a l'entrada