Solo Goldberg Improvisation


Un dels dilemes més vigents de l'art contemporani és on ens durà l'actual onada de postproduccions, la manera com el teòric Nicolas Bourriaud descriu les pràctiques d'aquells artistes que creen exclusivament a partir d'altres obres existents, 'interpretant, reproduint, reexposant o utilitzant obres realitzades per altres o productes culturals disponibles'. El perill és evident: abolint la distància entre original i còpia es corre el risc de caure en un espiral d'endogàmia extintiva, vampiritzant els referents fins a l'esgotament, en un canibalisme cultural que ja va pronosticar, en l'àmbit literari, el crític Harold Bloom a L'angoixa de les influències.

Les variacions Goldberg són un d'aquests referents clàssics que, temporada a temporada, veiem reutilitzats, reexprimits i sobreexplotats en tota mena d'espectacles de cinema, teatre o dansa. La darrera d'aquestes 'aberracions Goldberg' que hem patit a Barcelona ha estat Solo Goldberg Improvisation, l'espectacle del coreògraf i ballarí italià Virgilio Sieni que s'ha pogut veure aquest diumenge al Teatre Lliure de Gràcia.

Només començar l'ària ja hem vist que la cosa aniria malament. El pianista intentava fer-ho dignament, però amb els primers compassos el ballarí ha començat a ennuegar-se: gesticulació estrambòtica, repeticions sense solta ni volta i moviments entre el ballet clàssic, la dansa contemporània i Chiquito de la Calzada. Fristro pecador, te da cuen, etcètera. Variació rere variació, Sieni ha anat fent crèixer el despropòsit, barrejant amb vigorositat envejable gestos quotidians, moviments paracoreogràfics i passes de la xarranca. Cap a la cinquena variació ja no tenies cap dubte que l'espectacle seria una prova de resistència, una mena de paròdia cruel damunt les variacions de Bach, rebentant un a un tots els significats i significants que pugui tenir la partitura original i enrient-se, sardònic, de totes les postproduccions que s'han fet i s'hi faran. Moviment a moviment Sieni anava fent créixer la incomoditat de la platea, que davant d'una actuació tan professional i a la vegada fora de lloc no sabia si es trobava davant d'una paròdia o d'alguna cosa més truculenta. Variació dotze, variació tretze, variació catorze, les Goldberg, que normalment es fan curtes, s'han transformat de la mà de Sieni en una presó, en un malson etern a mesura que, minut a minut, les despullava d'emoció i transcendència per convertir-les en un dansa macabra i agònica. El públic, hostatge, ja no sabia on mirar, i alguns tancaven els ulls per concentrar-se en Bach i fugir per uns instants de tanta crueltat. La rúbrica ha arribat al final, quan en l'enèsima volta de cargol ha fet sortir voluntaris d'entre el públic i s'ha dedicat a humiliar-los integrant-los en les coreografies, arrossegant-los per terra o colpejant-los en passar-los pel damunt. Però tot té un final, i la repetició de l'ària inicial suposava l'alliberament d'un rapte teatral que podria haver signat el mateix Andy Kaufman. En sortir, alguns espectadors es prometien una audició urgent de les Goldberg en la intimitat, amb la intenció de netejar-les de qualsevol rastre que hi hagi pogut deixar la dolenteria de Virgilio Sieni, el Leo Bassi de la dansa italiana.




0 comments:

Publica un comentari a l'entrada