Somewhere



L'exasperant lentitud amb què determinades novetats cinematogràfiques arriben als cinemes d'aquest coi de país fa que, d'uns anys ençà, intenti reservar un vespre de cinema cada vegada que viatjo a l'estranger. És així com vaig veure Marie Antoinette fa la tira d'anys, i és així com vam veure Somewhere a primers de maig.

La quarta de Sofia Coppola és un retorn a la segona, un retorn a Lost in Translation. Una reescriptura. El protagonista d'aquesta és una simplificació d'aquell Bill Murray intraduïble, però aquí l'actor en crisi ni és irònic ni és nihilista, és molt menys que tot allò. El Bob Harris d'ara és més animal, va més perdut i tot és més instintiu, més essencial: Un triomfador a qui ni les dones ni l'alcohol alliberen d'un avorriment bestial. Hollywood devorant els seus fills, Sofia Coppola reexplicant la història de la seva vida, portant-la un pas més enllà. En aquest sentit, el retrat d'aquest actor que tenint-ho tot no té res de res s'aproxima més al naufragi sense diàlegs de Kurt Kobain que Gus Van Sant va recrear a Last Days que a les tardes de fastigueig al Starbucks i xerrera incontinent que, de manera clònica, va parint el cinema indie nordamericà.

A Somewhere no hi trobareu ni rastre d'aquell esteticisme minimal de videoclip transcendent, fixeu-vos com en aquest pla hem aconseguit la distorsió exacta dels neons entrant per la finestra del taxi, ni rastre d'aquells grisos tan Moulin de la Galette. Tampoc hi ha una Charlotte Johansson que ens faci passar la ressaca a base de paraules no dites i sospirs existencialistes. Somewhere no és res de tot això, Somewhere és extrema i despullada. Somewhere és tedi, Somewhere són set euros d'avorriment, Somewhere són exactament els cinc minuts de pla fix inicial veient el cony de protagonista cremant Ferrari somewhere enmig del desert, passant per davant de càmera un mil·lisegon i continuant el circuit fora de pla, fins a la següent passada, el minut següent, mentre sota el brogit del motor comença a sonar Love like a Sunset dels Phoenix.

Aquí tot és amateurisme volgut, American Apparel, la simplicitat espartana d'aquell qui sempre va de negre. Plans fixos eterns, càmeres que trontollen més que a l'ESCAC i unes interpretacions més properes al Dogma o a l'aneu tirant que ja us avisaré de l'Albert Serra que al paràmetres Hollywood habituals. Tot plegat molt avorrit i estimulant.



0 comments:

Publica un comentari a l'entrada