Voices



Una de les sorpreses de la Biennal de Venècia d'aquest 2011 va ser el Lleó d'Or concedit ara fa uns dies al pavelló d'Alemanya, consagrat al culte del difunt artista Christoph Schlingensief. El polèmic vídeoartista polític, que va morir d'un càncer de pulmó l'agost de 2010, pensava transformar el pavelló com un temple dedicat l'ego, i la curadora Susanne Gaensheimer va portar fins a l'extrem els designis de Schlingensief, convertint-lo en un santuari pluridisciplinar amb projeccions de vídeos domèstics de la infància de l'artista, vitrines amb objectes personals i fotografies de tota mena que testimoniaven una vida.

Un oratori pagà semblant al de Schlingensief és el que ofereix Calixto Bieito a Voices, però si el de l'artista alemany era un cant a la vida, el de Bieito està dedicat a la mort: testimonis de suïcides, monòlegs de malalts de càncer o una entrevista dramatitzada a una enfermera de terminals s'alternen amb cantates de Bach i interpretacions en directe de clàssics del pop.

Són unes Voices molt allunyades del típic Bieito estripat: aquí no hi ha escopinades ni vòmits, no hi ha actors sobreactuant, molta menys suor, molta menys cridòria. Tampoc hi ha una línia argumental clara, ens trobem davant un oratori que encadena testimonis i documents de tota mena, fragments d'una fatalitat extrema que perfectament podrien signar un Fonollosa, un Houellebecq o un Guillem Simó. La tria de textos, irregular: Alguns allunyats, extraterrenals, d'altres que de tant sincers i pornogràfics glaçaven el cor. Fregant la sordidesa però doctorant-se en contenció, així és la coral de veus amb que Bieito ha volgut iniciar el seu comiat doble del Romea, d'on aquest estiu abandona la direcció artística després d'11 anys vinculat al grup Focus. La segona part d'aquest díptic de comiat serà amb Desaparecer, una adaptació de relats d'Edgar Allan Poe que es podrà veure al mateix teatre durant tot el mes de juliol.






0 comments:

Publica un comentari a l'entrada