Tragèdia, d'Àlex Rigola

Fotografia de Josep Aznar

Sabeu els anuncis d'Anna de Codorniu? Sí home, aquells amb tot de gent guapa passant-s'ho la rehòstia bé, guapos i guapes que tot i no dir res saps perfectament que són barcelonins i parlen xava, guapos i guapes rient i fotent-se la farra del segle a base de cava -la coca mai es veu- engalants amb vestits de festa comprats al Corte Inglés, aquella mena d'elegància rància que només es troba a El Corte Inglés. Doncs una hora i quart d'anunci d'Anna de Codorniu: Aquesta és la Tragèdia amb la que Àlex Rigola ha acomiadat el Festival Grec d'aquest 2011.

I mira que el salt de Rigola a la dansa prometia, ja que per alguna cosa l'actual director teatral de la Biennale de Venècia és el millor creador d'imatges que hi ha al país: A la Tragèdia no hi ha faltat una escenografia hipnòtica i uns recursos cromàtics i sonors excel·lents. De fet qualsevol que en vegi fragments espigats al·lucinarà amb la potència visual de l'espectacle, però el que hi ha faltat és alguna cosa més profunda, l''ànima' d'aquesta Tragèdia, el discurs, la idea primigènia: Àlex Rigola ha estat un gran director teatral sempre que ha tingut alguna cosa per explicar-nos.

I sentint-ho molt, aquí no hi havia discurs més enllà d'un prometedor viatge accelerat inicial per les tragèdies gregues més mítiques, a l'estil de l'alliberament en fastforward de Prometeu que va regalar-nos Carme Portacelli en la inauguració del Grec passat. A les parts centrals, gent maca dalt de l'escenari ballant i passant-s'ho bé, sí, però falla el text -text? quin text?- falla la coreografia -que carvajaleja massa i empetiteix el muntatge- i fallen els ballarins. Per dir-ho en clau de Nietzsche, apol·líniament ha fallat un text dramàtic, i dionisíacament ha fallat un coreògraf solvent. El resultat final ha estat un desplegament desmesurat de creativitat -els retaules coreogràfics recreant fugaçment el 3 de maig de Goya o la Saigon Execution han estat brillants-, una acumulació d'idees i recursos escènics sense control que ha acabat transformant la nostra afable festa de Sant Gervasi en un deliri psicodèlic made in la Fura dels Baus.


2 comentaris:

  1. sí! comparetixo tot el que hi dius!! ni des de la perspectiva de la dansa; ni -menys encara- una aproximació a cap text fonamental
    quina llàstima!

    ResponElimina
  2. Una llàstima, Jordi, ja ho pots ben dir!

    ResponElimina