Un tranvía llamado Deseo




Hi ha adaptacions teatrals que ens descobreixen noves maneres de veure el món, d'entendre els personatges i les seves relacions, i llavors hi ha la resta, aquelles adaptacions que no aporten res ni a l'original, ni al gènere, ni al món de la interpretació. I aquí no parlo d'estripar els clàssics, de transgressió: entre les adaptacions perdurables, hi ha posades en escena ben convencionals que concentren tota la potència en les interpretacions i que destil·lades, potenciades o passades pel sedàs contemporani, acaben fent que aquell Shakespeare o aquella Medea brilli amb llum pròpia. Que te'n recordis, vaja, que d'això es tracta.

Aquest no és el cas del Tranvía llamado Deseo que aquest juliol està omplint el teatre Tivoli de Barcelona. L'adaptació que signa Mario Gas del clàssic de Tennessee Williams defuig d'intentar contemporaneïtzar el que explica o d'aproximar-s'hi amb voluntat d'excel·lència i es limita a rendir un tribut -fallit d'antuvi- a la interpretació mítica de Vivien Leigh i Marlon Brando. Tant és així que des de l'escenografia fins el treball d'actors, tot va encarat a recrear amb desfici l'univers i la tensió del film d'Elia Kazan, renunciant a explicar de manera pròpia el text original per inspirar-se, fotograma a fotograma, en el blockbuster de 1951.

Les interpretacions pequen d'aquesta mateixa homenatgitis, i només cal sentir parlar la Blanche du Bois de Vicky Peña per adonar-se del grau d'impostura vocal de l'actriu catalana. Sembla talment com si, enlloc d'inspirar-se en la dicció de la versió original de Kazan, Peña i la tropa de Mario Gas hagin optat per imitar directament l'accent i el to del doblatge franquista de l'època, tan sobreactuat i ridícul com una tarda de Cine de barrio. (Exemple ràpid, minut 0:35 del vídeo de sota, 'no imaginava que te encontraria en un sitio tan espantoso').

Allà on el Tennessee Williams de Rigola, la Gata sobre teulada de zinc calenta que va obrir la temporada passada del Lliure, apostava per repensar l'original amb una posada en escena nova, destinada a fer encara més explícit l'alt voltatge de la història, i s'optava per aprofundir en la relació paternofilial d'entre els drames que envoltaven la família, al Tramvia que signa Mario Gas li pesa massa l'adaptació cinematogràfica, fins el punt que l'esforç per ressuscitar Brando i Leigh eclipsa qualsevol temptativa de repensar res.


0 comments:

Publica un comentari a l'entrada