La costa de la utopia



- Poeta, dius que ets? A Rússia un bon lampista val 20 poetes.
- Doncs què vols que et digui, prefereixo pensar que els meus llibres serveixen per alguna cosa més que per tapar forats.


Vaig descobrir Tom Stoppard per casualitat, en fullejar, sense cap interès especial, el llibret d'Arcàdia, que liquidaven a la llibreria de la Diputació de Barcelona. Hi venien tot Shakespeare per 10 euros, i per 10 euros més et podies endur un altre pack amb la resta de llibrets que ha editat l'Institut del Teatre: Aquest Stoppard, La cacatua verda de Schnitzler, algun Èsquil, en fi, coses d'aquestes.

Encara recordo la febrada que em va agafar amb Arcàdia. Em va enganxar, va ser una absoluta bogeria. El text era apassionant, i barrejava com no ho havia vist mai els habituals estira i arronsa sentimentals amb el high brow i l'alta cultura, embolics aristocràtics enmig de monòlegs sobre botànica i reflexions existencials a partir de les teories de la física i les matemàtiques. Més tard va venir el Rock'n'Roll de Rigola al Lliure, on Stoppard tornava a demostrar perquè és el màxim exponent del teatre de les idees: Barrejava amb tota naturalitat l'educació sentimental de la resistència antisoviètica amb discussions d'alta volada sobre les ideologies, el sentit de l'exili o la irrupció de la música rock. Quan la majoria de dramaturgs es decanta per passions i llençols, Stoppard aposta per dramatitzar la filosofia i normalitzar les tertúlies de cafè. És per això que vaig entusiasmar-me en veure que el plat fort d'aquesta temporada al Teatre Lliure era una representació de la monumental La costa de la utopia, esperant veure l'obra definitiva del dramaturg anglès: Per extensa -vuit hores de representació i més de 300 pàgines de llibret-, per espectacular -més de 100 actors i tècnics vinguts de Rússia- i per ambiciosa, ja que explica el naixement del moviment obrer i de la ideologia socialista de la mà de Bakunin, Herzen i els seus principals protagonistes.

'Al poble li interessen més les patates que la llibertat', reconeix amb pragmatisme un dels intel·lectuals en tornar de Rússia. Com entendre el proletariat des d'un exili de luxes i champagnes? Com aplicar el socialisme obrer en un país de camperols? Dilemes com aquests planen damunt tota l'obra: Farts del tsar i el despotisme, els intel·lectuals russos, còmodament instal·lats a París o Londres, cerquen un model de societat adient per la mare Rússia. Per fer-ho, aquests perseguidors d'utopies estudiaran i debatran intensament els grans filòsofs del moment i provaran sort donant suport a totes les aventures llibertàries que hi hagi al continent (Bakunin), com les de 1848, les primeres primaveres revolucionàries de la història. Tot i el fracàs reiterat del socialisme com a model, el degoteig de conquestes socials com el sufragi universal o l'abolició de la servitud donarà benzina a aquests revolucionaris avant la lettre, i amb els anys veuran com les seves idees van germinant a Rússia, introduïdes gràcies a les revistes que ells mateixos imprimien a Occident. Com ja passava a Rock'n'Roll, Stoppard retrata uns idealistes huracanats que, amb els anys, toparan amb la impossibilitat de la utopia i l'absurd d'haver dedicat tota la vida a una sola causa. Però res és en va, i a Herzen i companyia els rellevaran nous utopistes amb uns ideals molt més febles però amb molta més determinació. Seran ells els qui, cinquanta anys més tard, acabaran amb el tsar i comprovaran que per les classes més baixes 'la llibertat s'assembla a la servitud'.

Tot i el seu interès històric i teatral, el cert és que a La costa de la utopia li sobren ben bé quatre hores entre discussions reiteratives, personatges innecessaris i una infinitat de subtrames conjugals i de parentela. L'origen familiar de Bakunin i l'emparellament de les seves germanes, que ocupa tota la primera part de la trilogia, podria suprimir-se perfectament. Contràriament al que passava amb Arcàdia o Rock'n'Roll, aquí el 'registre' sentimental dels protagonistes no afegeix matisos ni riquesa al retrat i, per contra, fa més feixuga una obra que per si mateixa ja reclama molta atenció. Si a més hi afegim una posada en escena soporíferament clàssica -ni rastre de contemporaneïtat, ni rastre de nova estètica-, la utopia de Stoppard acaba essent himalaiesca. A no ser que tot plegat fos una metàfora, és clar: Si Stoppard buscava que l'obra s'allargués tant com la modernització de Rússia, ho ha aconseguit perfectament.

Bromes a banda, en l'imaginari del públic brillaven altres experiències maratonianes amb molt més bon resultat, des dels Karamàzov de Kristian Lupa al 2666 de Rigola o La Casa de la fuerza d'Angelica Liddell, totes elles experiències globals on forma i fons, estètica i contingut es conjugaven en un tot coherent, personal i sempre inoblidable. A La costa de la utopia de Borodin li ha faltat aquesta plasticitat única i personal, l'energia per processar i amorosir una quantitat de text tan ingent. El resultat? Un espectacle irregular, desequilibrat, pujar la collada de Toses amb un dos cavalls.




0 comments:

Publica un comentari a l'entrada