L'any que ve serà millor


Amb els espectacles d'aquestes darreres temporades, sembla que Carol López hagi creat ella sola un gènere teatral més: podríem anomenar-lo 'comèdies del moment', i totes expliquen històries de relacions amb les protagonistes en la trentena. La fórmula és simple i beu d'èxits similars en altres camps, com les novel·les de la Sílvia Soler a l'àmbit de la literatura (39+1, etcètera) o les novel·les de Helen Fielding portades al cinema: Autocrítica generacional amb generoses dosis de patetisme -Bridget Jones- al que s'hi afegeix l'humor pel boc gros que tan agrada en aquestes contrades. A això també hi incorporem referents de rabiosa actualitat, un bilingüisme abassegador i forçat i un missatge final també molt d'avui en dia: 'Tot plegat és una merda i només farà que empitjorar, però tu viu la vida i passa-t'ho tan bé com puguis'.

Vaig topar amb la fórmula a 'Germanes', en certa manera va continuar amb 'Boulevard' i la temporada passada amb les 'Tres dones i un llop'. Enguany l'espectacle inaugural a la Villarroel manté aquest esperit i el porta encara més enllà. El text d'aquest 'L'any que ve serà millor' el signen quatre dramaturgues, Marta Buchaca, Mercè Sarrias, Victòria Szpunberg i la mateixa Carol López, amb les quatre joves actrius dirigides per Mercè Vila Godoy. Amb tanta dona a la producció i amb tantes mans potinejant el text passen dues coses: No queda home sense la seva castració i la profunditat d'obres anteriors s'esvaeix: aquí tot és més lleuger i fresquet, tot s'ha estilitzat i accelerat com no ho havíem vist mai abans.

Aquest 2011 la 'comèdia del moment' s'ha tornat minimal: Les quatre dramaturgues + Vila Godoy han decidit que ja no cal una història, ni uns personatges definits o un fil conductor: l'energia de les debutants dalt de l'escenari permet encadenar -amb més o menys encert- un reguitzell infinit de gags sobre la precarietat econòmica, monòlegs sobre la parella i les misèries de la solitud o imitacions de tota mena. El resultat final és una hora i mitja d'humor videocliper, com si estiguéssim escarxofats davant una MTV del feminisme exprés, davant d'una macroteràpia de grup televisada. Aconseguides imitacions de Sálvame o de les diferents immigrants actual -espectacular el talent d'Alba Florejachs, des de ja la Mary Santpere del segle XXI-, reflexions pseudosociològiques sobre el consum -en termes econòmics o emocionals- i un format més proper a El club de la comèdia que al teatre sitcom amb argument. A la platea, i no sé si inquietar-me o celebrar-ho, aplaudiments rabiosos i rialles més histèriques que mai.

0 comments:

Publica un comentari a l'entrada