Red State



A mesura que han passat els anys, Kevin Smith ha anat perdent aquella aura de cineasta de culte, podríem dir-ne fins i tot d'autor intel·lectual, que l'aproximava a Woody Allen en monòlegs i paranoies, això sí, substituint els psicoanalistes i l'alta cultura del de Brooklyn pel frikisme i l'humor nerd propis de l'altra banda del riu Hudson. Red State, l'última del cineasta de Nova Jersey s'allunya definitivament d'aquells personatges obsessionats amb els còmics i la cultura de masses, capaços de parodiar-la fins a l'extrem. La guanyadora del premi a millor pel·lícula al festival de Sitges d'aquest 2011 suposa un gir en la carrera de Kevin Smith, que aposta per submergir-se 100% al món del gènere, les matances i el terror, deixant totalment de banda l'humor.

L'inici és clàssic, un calc de Hostel on tres adolescents calents són segrestats per una secta ultrareligiosa, tant passada de voltes que fins i tot té acollonits els grupuscles neonazis de la regió. Aquí és on rau l'interès principal de la pel·lícula, en la potència del submón de la secta i en especial del seu predicador, un Michael Parks fascinant. El premi al millor actor del festival és totalment merescut: Mitja hora més sentint-li aquests sermons de serp i us ho juro, ho hagués abandonat tot per unir-me als guardians de la moral. Llavors apareixerà el gran John Goodman en el paper del poli que ha d'arreglar tot aquest merder i alliberar la canalla segrestada, i ja tindrem l'excusa per una matança de collons, però el cor, l'ànima de Red State és aquesta crítica despietada que Kevin Smith llança contra el fanatisme religiós, que al seu país s'ha associat massa sovint a l'Islam però que en versió ultracatòlica n'hi ha un munt d'exemples a cada barriada. Red State com un toc d'alerta en una època on el puritanisme i la dreta més retrògrada causen estralls als Estats Units. Cinema polític, per tant, des de l'slash més despietat.



0 comments:

Publica un comentari a l'entrada