Sitges 2011: Contagion




Si us diuen d'anar a veure una peli que es diu Contagion ja us podeu imaginar què hi trobareu: una epidèmia desconeguda i carretades de gent tossint fins a morir. Si no es contempla la variant 'els infectats es transformen en zombies', la cosa sol desenvolupar-se segons un escenari clàssic, arquetips del cinema catastròfic i desplegament de fórmules tipus vistes una vegada i una altra: sempre els mateixos drames, sempre els mateixos clímaxs, sempre les mateixes solucions.

Steven Soderbergh ha volgut capgirar tot això i ha aconseguit una pel·lícula impecable i trepidant. No sé com dir-ho: en general aquestes pel·lícules solen tenir un ritme de rock and roll o pitjor, de balada, en canvi aquí tot és electrònica: precisió quirúrgica i una aproximació neta al fenomen, alliberada de sentimentalismes. Som-hi, som-hi, som-hi, deixem els morts enrere, avancem. A Contagion els personatges -metges o investigadors, infectats o estafadors- són només peces d'un taulell d'escacs mundial. L'expansió descontrolada d'un virus nou, amb un ratio de mortalitat diverses vegades superior a la grip A, provoca en un caos planetari de grans dimensions, i l'encert de Soderbergh és mantenir el pols ferm i retratar-ho tot informativament, evitant caure al parany de l'anècdota o les microhistòries per abastar la tragèdia en pla general.

Aquesta panoràmica documental té el seu preu, i Contagion se'n ressent quan toca sacrificar alguna de les subtrames més interessants -Paltrow, Winslet, Cotillard- per conservar el gran angular. Twitter i Internet com a eina de desinformació, empreses de capital de risc i oportunistes intentant aprofitar-se de la tragèdia i el caos, el caos i l'animalitat que es desferma sempre que ens veiem amenaçats. Davant la fi del món ordenada i resignada que Abel Ferrara esbossava a 4:44 Last Day on Earth, Soderbergh contraposa un final molt més humà: Pànic, caos i descontrol.


0 comments:

Publica un comentari a l'entrada