The Turin Horse


He viscut moltes coses aquest any a Sitges (epidèmies, distòpies, invasions zombies o sectes ultracristianes passades al terrorisme) però la millor ha estat, sense dubtar-ho, The Turin Horse, l'última de Béla Tarr, que ara fa uns mesos va espantar la premsa internacional en anunciar que era l'última pel·lícula que feia. Parlar de Béla Tarr és parlar de cinema pur, tal com va explicar el seu entusiasta productor i distribuïdor a l'Estat espanyol, Paco Poch, un veritable empresari suïcida. I què hem d'entendre per cinema pur? Doncs una experiència estètica total, en estricte blanc i negre i sense pràcticament muntatge, amb plans seqüència que poden tirar-se un quart d'hora de rellotge seguint el vagar d'un ramat de vaques, i amb plans fixes que ens infiltren amb nostàlgia al ball decrèpit i alcohòlic de l'únic bar obert del poble.

En el cas de The Turin Horse, Tarr aprofita la llegenda de la mort de Nietzsche (que hauria mort una setmana després d'embogir i abraçar un cavall a Torí) per explicar-nos una història de camperols hongaresos, pare i filla, que viuen aïllats al mig del camp enmig de la tempesta de la fi del món. Amb paciència infinita i mà de mestre -cadascuna d'aquestes seqüències inacabables i aparentment bastes i immòbils ha estat calculada fins a l'últim detall, i algunes triguen sis mesos a rodar-se- Tarr ens retrata el dia a dia del camperol i la filla, i principalment de les ocupacions d'aquesta última tirant endavant la casa. Com vesteix a sun pare, com s'enfronta a la tempesta perpètua per anar a buscar aigua al pou, com intenten preparar el cavall per anar a ciutat, com bull un parell de patates i com se les mengen quan encara cremen. Però si les patates triguen deu minuts a bullir, Tarr esperarà pacientment a que s'acabin de coure, i la imatge se sostindrà de manera hipnòtica, magnètica, total. Les seqüències repetint-se, el despertar i el vestir-se de cada matí, dia rere dia, sobre una partitura d'orgue repetitiva, encerclant i determinant: Com un coixí o com un mantra, tant se val.

No ens enganyem, el que explica Béla Tarr en 150 minuts ho podria resumir Hollywood en un curtmetratge d'un quart d'hora, però ens perdríem l'experiència, la immensitat de l'espera i redescobrir el tempo en realitat té el món que ens envolta. Més enllà del videoart, més enllà del muntatge, més enllà de l'estètica. En el cas de The Turin Horse, les interpretacions d'aquests dos camperols sotmesos al sacrifici són mitja història, i ens remeten inexorablement al passat rural del nostre país i a la dura batalla diària per la supervivència, inimaginable, conceptualment inabastable, diametralment oposada al 'vaig al cine i encabat, me'n vaig a una terrassa, demano una birra i em poso a escriure sobre la peli' que gastem avui en dia. I el vent, aquesta manera de retratar el vent en l'esplèndida seqüència inicial, camperol, carro i cavall lluitant contra el vent i avançant, cavalls cap a la fosca, càmeres i objectius dialogant amb el vent infernal, el temps i la natura com faria en Perejaume.

La radicalitat de Béla Tarr buida les sales de públic convencional en qüestió de minuts, però garanteix una epifania cinematogràfica als valents que se sotmeten al seu cinema, als seus tempos i la seva estètica. Només així s'entén que Susan Sontag s'autoreceptés veure almenys un vegada cada any la pel·lícula Sátantango, l'obra clau de Béla Tarr, un inoblidable passeig fílmic per un poblet d'Hongria de vuit hores de durada.





0 comments:

Publica un comentari a l'entrada