Les guerres ho calcinen tot: ciutats, famílies, ànimes. I en aquells territoris on el conflicte és perpetu, on ni la memòria més esmolada és capaç de recordar una generació en pau, la guerra ha arribat a arrelar tant i s'ha convertit en tan autòctona que les atrocitats i la venjança ja no commouen perquè s'han convertit en la norma. Contra això, contra l'ull per ull, dent per dent que enquista i eternitza tots els conflictes va Incendis, la tràgica odissea familiar de la Nawal, una libanesa que arrossega al seu cos totes les ferides de la guerra.

Incendis ho té tot per ser una de les grans estrenes de la temporada: un text colpidor, "Shakespeare i Sòfocles a la Guerra del Líban", un tema d'actualitat però a la vegada atemporal, i per últim un equip de luxe, Clara Segura i Julio Manrique en un dels papers més complicats que han afrontat fins ara. Però al cap de les tres hores llargues de funció i un cop acabada la unànime sèrie d'aplaudiments que reben a cada sessió, te'n vas cap a casa pensant que a aquests Incendis els falla alguna cosa, que alguna cosa ha faltat i l'obra s'ha quedat a les portes de l'Olimp personal, d'aquell racó de la memòria reservat als espectacles memorables, els que recordaràs tota la vida.

Pensant-hi, crec que als Incendis de l'Oriol Broggi els falla la dramatúrgia. Potser ha estat la ferocitat del text, que de tant bèstia obligava l'equip a fer pauses durant els assajos, o potser ha estat pel llast de l'adaptació cinematogràfica de l'obra de Wajdi Mouawad, que va donar la volta al món i encara és a moltes retines, però el cas és que als Incendis del Romea els falta imaginació, els falta pair el text, els falten hores de reflexió dramatúrgica al darrera, originalitat i valentia a l'hora de trobar solucions teatrals pròpies, distanciades de la versió en cinema i de lectura dramatitzada, ja que aquí el minimalisme Ivan Ílitx tampoc funciona.

El teatre és un gènere amb les seves pròpies normes, capaç d'adaptar des de cançons a novel·les, de portar pel·lícules o poemes a l'escenari i dotar-los de la màgia única i pròpia de l'escena. Aquests Incendis es podien haver treballat més perquè l'experiència teatral fos més total, que fer teatre és molt més que llegir un text o emocionar amb paraules. Els nombrosos flashbacks de l'obra mereixien maneres més imaginatives d'explicar la història, que s'acaba fent repetitiva perquè cada incendi s'explica de la mateixa manera. O un altre exemple: Fer que els personatges voltin i voltin l'escenari buscant un campament militar és més propi d'uns Pastorets de barri que d'una dramatúrgia contemporània a l'alçada d'aquest text.




Acaba el passi de Shame amb fos a negre dirigida per Steve McQueen, i el públic abandona el vegetar cinematogràfic i comença a fer-se perceptible, sospirs d'alleujament, rialletes i gent que toca l'ase en plan quin rotllo ens acabem d'empassar. I als orinaris què vols que et digui, a mi no m'ha agradat, jo he dormit mitja pel·lícula.

El problema de Shame és que no es deixa veure. No ens enganyem, totes les bones pel·lícules d'addictes al sexe són igual de soporíferes, i aquesta no n'és l'excepció. Al contrari, Shame és potser la pel·lícula de sexe més soporífera de totes, perquè enlloc d'anar-nos deixant anar el sexe en comptagotes segons la cèlebre recepta de Hollywood -sempre massa poc, sempre amb ganes de més- aquí de seguida te n'empatxes, de la titola de'n Fassbender. Enlloc d'utilitzar el sexe com a mantega de l'enèsim thriller psicològic suat, aquí el sexe i l'addició al sexe són l'element únic del relat. Tant és de què treballa el protagonista, tant és amb qui és relaciona, tant és què pensa, què vota, de què parla, què collons li passa a sa germana. No hi ha res més, no hi busqueu res més, no hi ha drecera possible: Art contemporani.

Shame va de la misèria humana en que es converteix un addicte. Shame va d'aquell moment on el sexe deixa de ser sexe per convertir-se en gimnàstica. Shame va d'ensenyar-nos com d'avorrit és viure pel sexe, com de banal i mecànic pot arribar a tornar-se el titar. McQueen elimina tot allò que faria la pel·lícula digerible: del sexe n'elimina el component plaent, n'elimina el component excitant. Els prolegòmens? Fora. El desig? Fora. Els primeríssims primers plans de genitals? Les estratègies escopofíliques del porno? Fora. Aviam, què més us podria fer la pel·lícula més digerible? Una història d'amor? Personatges desenvolupats, interessants, amb una vida? Fora. I etcètera. McQueen fa el protagonista exageradament pla precisament perquè no t'hi puguis agafar, perquè la carnassa dels Verdi no pugui psicoanalitzar-lo. Construiré un Fassbender de fibra de vidre, sense registre. Un Patrick Bateman en versió estilitzada, molt més interessant. Avorreix-te. Badalla. Odia el sexe constant, odia allò que desitges.

A la vegada, Shame com una experiència litúrgica, pur videoart. Seqüències més allargassades del que és habitual, el·lipsis incòmodes, els mínims excessos estètics. 80 minuts de preparatius, fredor, no-res i tedi per deshumanitzar-te, perquè al final llegeixis l'orgia final amb llàgrimes als ulls. Shame és un pal, i alhora és de les propostes més interessants que hem vist últimament. Shame és com la movida madrileña: "Si te acuerdas de ella es que no estuviste allí”.