Incendis


Les guerres ho calcinen tot: ciutats, famílies, ànimes. I en aquells territoris on el conflicte és perpetu, on ni la memòria més esmolada és capaç de recordar una generació en pau, la guerra ha arribat a arrelar tant i s'ha convertit en tan autòctona que les atrocitats i la venjança ja no commouen perquè s'han convertit en la norma. Contra això, contra l'ull per ull, dent per dent que enquista i eternitza tots els conflictes va Incendis, la tràgica odissea familiar de la Nawal, una libanesa que arrossega al seu cos totes les ferides de la guerra.

Incendis ho té tot per ser una de les grans estrenes de la temporada: un text colpidor, "Shakespeare i Sòfocles a la Guerra del Líban", un tema d'actualitat però a la vegada atemporal, i per últim un equip de luxe, Clara Segura i Julio Manrique en un dels papers més complicats que han afrontat fins ara. Però al cap de les tres hores llargues de funció i un cop acabada la unànime sèrie d'aplaudiments que reben a cada sessió, te'n vas cap a casa pensant que a aquests Incendis els falla alguna cosa, que alguna cosa ha faltat i l'obra s'ha quedat a les portes de l'Olimp personal, d'aquell racó de la memòria reservat als espectacles memorables, els que recordaràs tota la vida.

Pensant-hi, crec que als Incendis de l'Oriol Broggi els falla la dramatúrgia. Potser ha estat la ferocitat del text, que de tant bèstia obligava l'equip a fer pauses durant els assajos, o potser ha estat pel llast de l'adaptació cinematogràfica de l'obra de Wajdi Mouawad, que va donar la volta al món i encara és a moltes retines, però el cas és que als Incendis del Romea els falta imaginació, els falta pair el text, els falten hores de reflexió dramatúrgica al darrera, originalitat i valentia a l'hora de trobar solucions teatrals pròpies, distanciades de la versió en cinema i de lectura dramatitzada, ja que aquí el minimalisme Ivan Ílitx tampoc funciona.

El teatre és un gènere amb les seves pròpies normes, capaç d'adaptar des de cançons a novel·les, de portar pel·lícules o poemes a l'escenari i dotar-los de la màgia única i pròpia de l'escena. Aquests Incendis es podien haver treballat més perquè l'experiència teatral fos més total, que fer teatre és molt més que llegir un text o emocionar amb paraules. Els nombrosos flashbacks de l'obra mereixien maneres més imaginatives d'explicar la història, que s'acaba fent repetitiva perquè cada incendi s'explica de la mateixa manera. O un altre exemple: Fer que els personatges voltin i voltin l'escenari buscant un campament militar és més propi d'uns Pastorets de barri que d'una dramatúrgia contemporània a l'alçada d'aquest text.



0 comments:

Publica un comentari a l'entrada