Shame


Acaba el passi de Shame amb fos a negre dirigida per Steve McQueen, i el públic abandona el vegetar cinematogràfic i comença a fer-se perceptible, sospirs d'alleujament, rialletes i gent que toca l'ase en plan quin rotllo ens acabem d'empassar. I als orinaris què vols que et digui, a mi no m'ha agradat, jo he dormit mitja pel·lícula.

El problema de Shame és que no es deixa veure. No ens enganyem, totes les bones pel·lícules d'addictes al sexe són igual de soporíferes, i aquesta no n'és l'excepció. Al contrari, Shame és potser la pel·lícula de sexe més soporífera de totes, perquè enlloc d'anar-nos deixant anar el sexe en comptagotes segons la cèlebre recepta de Hollywood -sempre massa poc, sempre amb ganes de més- aquí de seguida te n'empatxes, de la titola de'n Fassbender. Enlloc d'utilitzar el sexe com a mantega de l'enèsim thriller psicològic suat, aquí el sexe i l'addició al sexe són l'element únic del relat. Tant és de què treballa el protagonista, tant és amb qui és relaciona, tant és què pensa, què vota, de què parla, què collons li passa a sa germana. No hi ha res més, no hi busqueu res més, no hi ha drecera possible: Art contemporani.

Shame va de la misèria humana en que es converteix un addicte. Shame va d'aquell moment on el sexe deixa de ser sexe per convertir-se en gimnàstica. Shame va d'ensenyar-nos com d'avorrit és viure pel sexe, com de banal i mecànic pot arribar a tornar-se el titar. McQueen elimina tot allò que faria la pel·lícula digerible: del sexe n'elimina el component plaent, n'elimina el component excitant. Els prolegòmens? Fora. El desig? Fora. Els primeríssims primers plans de genitals? Les estratègies escopofíliques del porno? Fora. Aviam, què més us podria fer la pel·lícula més digerible? Una història d'amor? Personatges desenvolupats, interessants, amb una vida? Fora. I etcètera. McQueen fa el protagonista exageradament pla precisament perquè no t'hi puguis agafar, perquè la carnassa dels Verdi no pugui psicoanalitzar-lo. Construiré un Fassbender de fibra de vidre, sense registre. Un Patrick Bateman en versió estilitzada, molt més interessant. Avorreix-te. Badalla. Odia el sexe constant, odia allò que desitges.

A la vegada, Shame com una experiència litúrgica, pur videoart. Seqüències més allargassades del que és habitual, el·lipsis incòmodes, els mínims excessos estètics. 80 minuts de preparatius, fredor, no-res i tedi per deshumanitzar-te, perquè al final llegeixis l'orgia final amb llàgrimes als ulls. Shame és un pal, i alhora és de les propostes més interessants que hem vist últimament. Shame és com la movida madrileña: "Si te acuerdas de ella es que no estuviste allí”.


0 comments:

Publica un comentari a l'entrada