1983

Autorretrat
Tècnica mixta damunt tela.
250 x 300 cm.




Robe tableau - Autoportrait
Oli, collage de paper i cartró ondulat damunt vestit de lli, pintat per ambdues cares.
143 x 164 cm



Autoretrat amb gos
Tècnica mixta damunt tela.
138 x 203 cm.



Autoretrat pintant
Mixta damunt tela.
160 x 318 cm.



Autoportrait au plat de soupe
Acrílic sobre llenç.
89,5 cm x 130 cm.



1985


Autoportrait avec poisson et couteau
Tècnica mixta sobre tela.
97 x 80 cm



1987


Autoretrat als 30 anys
Tècnica mixta sobre tela
35 x 27 cm



1994



Autoportrait de profil
Tècnica mixta sobre tela
92 x 65 cm



1995



Autoportrait au bleu de travail
Tècnica mixta sobre tela.
195 x 110 cm



1999


Floquet de neu

Tècnica mixta sobre tela
230 x 200 cm



2000


L'ours blessé

Tècnica mixta sobre tela
300 x 200 cm



“Els goril·les són autoretrats. Abans, quan em representava fa 20 anys, ho feia amb felins o amb gossos de quatre grapes. Ara em veig més com un goril·la”.



2005


Jo

Tècnica mixta sobre tela.
52 x 38 cm.



2008

La Solitude Organisative
Tècnica mixta sobre tela.
300 x 400 cm.



2010


Autoretrat fumat
Tècnica mixta sobre llenç.
65 x 50.5 x 3.5 cm.



___________
Totes les imatges són tretes de la magnífica pàgina de l'artista: www.miquelbarcelo.com


Aquesta setmana he llegit el text de La nit abans dels boscos, el primer gran Bernard-Marie Koltès, per anar preparat a la versió que la patum Patrice Chéreau presentava aquest cap de setmana al Lliure de Gràcia. Per mi aquest gran monòleg sobre l'exclusió és clarament un monòleg espitós, el balbuceig d'un inadaptat que t'interpel·la nerviós, la xerrera d'un immigrant que, ja que li dones la oportunitat, vol aprofitar per explicar-te tot de cop massa veritats sobre la vida. Llegit amb fúria i sense pausa, per mi aquesta descoberta de la solitud de l'altre connecta amb el Thomas Bernhard més alienat, o amb l'antiheroi de Max Besora que xucla un Almogàvers rere un altre mentre espera l'erupció del Vulcano.

Per Àlex Rigola, que va adaptar-lo el 2006 al Temporada Alta, el text no estava personificat, sinó que representava més una consciència que t'interpel·la, la veu interior de cadascun de nosaltres qüestionant-nos el sistema, la manera com vivim, el que considerem prioritari i les conseqüències d'aquesta tria. D'aquesta manera Rigola va articular el text alternant cinc veus de luxe –Pere Arquillué, Andreu Benito, Jordi Bosch, Francesc Orella, Josep Maria Pou– com cinc ombres que, amb un to tranquil, anaven presentant-te els temors i les veritats que tots amaguem cervell endins.

La versió que aquests dies presenta Patrice Chéreau no és ni una cosa ni l'altra, i el que és pitjor de tot: no aconsegueix trobar el to i el monòleg rellisca i rellisca sense aconseguir fer-se escoltar. Interpretada per un actor francès que des del primer minut veus que fingeix ser l'estranger, un nen de casa bona fent-se el nascut a la Banlieue. Caient una vegada i una altra en la sobreactuació i el gemec gratuït. Encaixonat en un únic registre, desconnectat del públic, tres octaves per sota del fer-se creïble. Sense rumb, sense intencionalitat: nàufrag en un mar de tedi. Dins d'una escenografia equivocada perduda entre el realisme i l'abstracte, flotant a mig camí d'enlloc...

Al final de l'espectacle només aplaudiments eufòrics per part dels quatre francesos que omplien la sala, agenollant-se davant la célébrité Romain Duris, com faria aquí la massa acrítica davant del Bardem de torn. Entre el públic autòcton badalls, sospirs i el temor que l'any vinent continuï la desfilada de dinosaures convidats.


Tot i el seu caràcter hermètic i ancestral, el flamenc és una de les disciplines que més s'ha sabut adaptar als temps moderns. Des d'aquell 1976 on Camarón va incorporar jazz i rock progressiu a La leyenda del tiempo han plogut moltes Lágrimas negras, molt flamenc fusió i molts espectacles com Dunas, l'hipnòtic duet de la bailaora María Pagés amb Sidi Larbi Cherkaoui, un dels coreògrafs de contemporània amb més renom internacional, que vam poder tornar a veure l'estiu passat al Gran Teatre del Liceu.

Aquest cap de setmana ha passat pel Mercat de les Flors Israel Galván, l'últim gran innovador del flamenc, en la que només ha estat una parada més de la seva extensa gira internacional presentant l'espectacle La curva. A Galván li han entaforat el malnom de 'el Picasso del flamenc', i s'ha guanyat el respecte mundial amb la seva deconstrucció de la disciplina. I és així literalment: Galván ha tornat a inventar el flamenc. 'Als recitals tradicionals el cante i la música i la dansa van íntimament lligats. Jo volia visualitzar cada element per separat, mostrar el silenci', explica el bailaor. El mateix espectacle pren el nom d'un teatre parisí, 'La Courbe', on als anys vint s'hi havia representat teatre cubista.

Més a prop del MoMA, per tant, que del flamenc tradicional, La curva de Galván també veu d'altres avantguardes, sobretot del surrealisme d'algunes composicions, així com del piano interpretant música atonal que converteix Galván en el primer flamenc que balla Schönberg. Dalt de l'escenari un bailaor fent una cosa nova, ballant un flamenc nou, més actual, més intel·lectual, però tan enèrgic com sempre. Proposta rere proposta, Israel Galván aconsegueix enganxar el públic a la butaca amb el seu flamenc esmicolat, dansat a fragments i recomposat, enquadrat entre el jondo més clàssic i el contemporani més atonal.





Sort que una imatge val més que mil paraules...






Comencem in media res: la Júlia i en Marco acaben de robar la màquina que els farà rics, un misteriós prototip que detecta el talent literari. Amb els gàngsters de les grans editorials empaitant-los per prendre'ls el tresor [buuuh, fora!] decideixen agafar un avió cap a Lisboa i garbellar la ciutat a la recerca d'autors, confiant que el detector de talent els descobreixi desconeguts amb potencial per la literatura, futurs monstres del bestsellerisme que facin créixer Edicions del Cocodril i els permetin fer la cuina nova. I allà començarà la caça del talent literari entre pistoles, tramvies i estàtues de bronze amb heterònims.

Sorprenent en tractar-se d'una primera novel·la, El talent de Jordi Nopca es confirma amb aquest llibre [m'he promès no fer més jocs de paraules fàcils amb el títol, que la brometa s'està convertint en una bombolla que no hi haurà qui la rebenti] és un dels debuts més gratificants que he llegit darrerament. Novel·la d'aventures clàssica, trufada [porto dies volent fer servir aquest adjectiu] de divertidíssimes referències literàries. I del clàssic humor weirdo del Jordi Nopca. I de jocs metaliteraris constants. I d'un retrat de parella entranyable. I també de [ostres, aquesta enumeració em permetria... sí! sí! SÍ SÍ SÍ!, és una ocasió "amanida"! Deixeu-me-la a mi, deixeu-me fer de crític literari enrotllat] És a dir: El talent és una novel·la d'aventures amanida d'humor i salpebrada de picades d'ullet als enamorats de la literatura, amb un toc de [Vale és broma. Prou].

De debò, més enllà del ritme trepidant que aconsegueix donar a l'acció, més enllà de les delirants situacions que endrapen als protagonistes, El talent rebufa, brolla, emana [posem-nos drets] AMOR PER LA LITERATURA [ja podeu tornar a seure]. Si nanos, que llegint-la notes que qui ho ha escrit vessa literatura per totes bandes. Sortosament, aquest amor no esquitxa, no són ensopides pàgines senceres d'onanisme literari, sinó referències i cameos que complementen el text sense embarrancar-lo. Parlo, per exemple, de les aparicions sense solta ni volta de Baudrillard, Ramon Llull o Aristòtil [providencial per la banda dreta amb un xut que salva la narració]. Parlo de les constants súpliques al lector demanant-li paciència amb la narració i clemència amb la inversemblança. Parlo d'homenatges a tort i a dret, del moment Joan Margarit, del moment Joan Miquel Oliver.

He gaudit molt llegint El talent. I això que a estones em deia a mi mateix [a això que ve ara poseu-hi la veu d'Albert Forns, ja sabeu, la del perepunyetes tot és una merda, polla polla, però cap endins, que resulta que és una veu interior] "Com pot ser que t'estigui agradant una simple novel·leta d'aventures?" [torneu-vos-ho a dir amb la meva veu, entretenint-vos, re-mar-cant amb menyspreu la paraula novel·leta]. La resposta m'ha arribat cap al final, quan no podia fer-hi res, estava refotudament enganxat al text i a punt de plorar a mesura que s'acabava. M'ha agradat tant El talent perquè és una novel·leta, sí, però de simple no en té res. Cada pàgina, i això és potser el que trobo més meritori de la història, cada pàgina està feta amb la mateixa originalitat que la primera, amb la mateixa frescor, intentant anar més enllà, intentant fugir del realisme barceloní que tot ho mata, i cada pàgina desprèn la mateixa sensació de festa, de com de bé s'ho ha passat el Nopca prenent-los el pèl a tots. Ho he comentat a tothom, mentre la llegia: a cada pàgina hi veus el Nopca descollonant-se -en el seu cas rient per sota el nas, que és el mateix- amb l'última animalada que se li acaba d'ocórrer. I el resultat és una novel·la amb personalitat, personalíssima [olé tu amb el joc de paraules]: El talent són els monòlegs, les parides i les baralles de Nopca i Núria enquadernades d'un color verd bidet dels setanta.

Però deixeu-me treure una mica de ferro a tot plegat, que aquest darrer paràgraf m'he passat de frenada i no vull que això acabi semblant una crítica tova, lefa, de fan incondicional, de gatet que no esgarrapa, d'amic de l'autor, de poeta embaucador tornant favors als oligarques. Ara toca buscar-hi els peròs, a El talent, i aquí és on m'agradaria acabar relativitzant el tema, aquesta mandanga de la màquina que detecta la màgia literària. En el fons en Jordi Nopca no s'ha inventat res, només s'ha limitat a transcriure el secret de la Cicuta que li deu haver explicat algun editor: veient els tres primers autors descoberts per la col·lecció, Joan Todó, Max Besora i Jordi Nopca, la màquina del talent ha d'existir per pebrots.




Quan l'any 1984 el pintor Antoni Tàpies va impulsar la seva Fundació, va deixar ben clar que l'imponent edifici de Domènech i Muntaner no es convertiria en un mausoleu dedicat a la seva obra, sinó que havia d'esdevenir un dels fars de la divulgació de l'art contemporani internacional a Barcelona, des de totes les disciplines possibles. És des d'aquesta transdisciplinarietat que cal entendre-hi l'actual retrospectiva dedicada al performer i coreògraf Xavier Le Roy, que durant un parell de mesos omplirà de moviment i gestualitat unes sales habitualment dedicades a la contemplació d'instal·lacions o llenços de gran format.

A més, als exercicis dels set ballarins que ininterrompudament dansen la Fundació cal afegir-hi els espectacles de Le Roy que programats al Mercat de les Flors, en un exemple de la tant defensada 'transversalitat' de les institucions culturals que propugna el nou pla de museus. Com ja va passar amb el cicle 'Jo cuino i ell renta els plats' que va revolucionar Barcelona arran de la relació entre John Cage i Merce Cunningham, ara la Tàpies, el Mercat, el MACBA i l'Institut del Teatre treballen plegats per visualitzar la feina d'aquest inquietant coreògraf francès.

I us preguntareu "Qui és Xavier Le Roy i què el fa tant especial?" En una sola paraula: biologia. Le Roy va estudiar biologia molecular a Montpeller, però de seguida va passar-se a la dansa i va crear les seves pròpies obres a partir del seu camp d'estudi, la recerca de les possibilitats biològiques que ofereix el cos humà. A Self Unfinished, l'espectacle inaugural de la retrospectiva al Mercat de les Flors, ho deixa molt clar: Sol damunt un escenari blanc i enmig d'un silenci sepulcral, Le Roy es dedica a transformar-se, a mutar. Forçarà el cos per crear aberracions morfològiques, noves criatures a partir de la seva esquena, de confondre i fusionar braços i cames. Falsejant el punt de vista. Contorsionant-nos la percepció. Amb una tècnica deutora de la dansa butō, Le Roy aconsegueix transformar-se en un tou de carn amb normes pròpies, el seu propi moviment i la seva pròpia ètica.

En 55 minuts, tres viatges diferents als límits del cos humà: El cos com a màquina, reduint la nostra infinitat de moviments al dia a dia del robot; El cos com a música, registrant i catalogant-nos la motricitat a l'estil d'Eadweard Muybridge; i per últim el cos com a nova espècie, una al·lucinant "coreografia distòpica" que desafia els límits de la biologia i li ha valgut elogis a mig món. Amb la seva mutació, Le Roy explora les possibilitats de tots i cadascun dels òrgans del cos: Caminem damunt les cames perquè l'evolució així va voler-ho, però bé podríem arrossegar-nos damunt l'esquena o caminar amb el cap. Moviment a moviment, minut i minut, Le Roy qüestiona els límits de la nostra biologia, dinamitant la nostra pròpia percepció. Com un quadre de Francis Bacon, com un pollastre humà fet de Butō.









A la República, possiblement una de les primeres anàlisis de les relacions entre ciutadania i governants, Plató ja advertia dels perills que la democràcia caigui en una tirania, i l'actualitat política d'aquests darrers anys no fa més que demostrar-ho telenotícies a telenotícies: Rere aquest aparent estat de dret, amb eleccions cada quatre anys, s'hi amaga un sistema totalment vassall dels mercats, la banca i els poders supranacionals. Aquest circ de polítics lligats de mans i peus que, malgrat tot, continuen dirigint-se a la població des de la mentida i el messianisme és el que denuncia el Coriolà d'Àlex Rigola, estrenat a Girona i que es presenta aquests dies al Teatre Lliure de Montjuïc.

De l'original de Shakespeare n'han caigut moltes coses, en aquests 80 minuts exprés de política rigoliana. Aquí les gestes militars de Coriolà s'han reduït a un teletip, a un comunicat de premsa, i també l'ascendència determinant de la matriarca Volúmnia amb Coriolà ha estat silenciada. A risc d'accelerar-se i dificultar la comprensió de l'obra, Rigola ha preferit posar els focus al corpus polític del text, i l'ha encertada perquè aquí és on aquest Shakespeare esdevé universal, premonitori: davant l'amenaça d'un Coriolà amb idees pròpies, els mediocres polítics romans no dubtaran a actuar "en nom del poble" per perpetuar-se al poder i mantenir-s'hi al cost que sigui, fins i tot al preu de la caiguda de l'Imperi sencer. Manipulació de l'opinió pública, reescriptura de la història, mesures impopulars en nom del bé comú... Oi que us sona? La Roma de Coriolà és ara, el segle V aC és avui.

Per portar aquest Inside job a escena, Rigola arrenca d'una escenografia Angelica Liddell, despullada i radical, i la corona amb un monumental cartell de 'Democracy' que emula les proclames de Jenny Holzer o els neons de Martin Creed. Contraposant l'excés d'aquesta instal·lació gegantina, una qüestionable contenció actoral: interpretacions minúscules, tendres, desiguals. Només quan emergeix Mercè Arànega el text agafa una mica de volada i recupera el to solemne, de Roma eterna, de corrupció immortal.