La nit just abans dels boscos



Aquesta setmana he llegit el text de La nit abans dels boscos, el primer gran Bernard-Marie Koltès, per anar preparat a la versió que la patum Patrice Chéreau presentava aquest cap de setmana al Lliure de Gràcia. Per mi aquest gran monòleg sobre l'exclusió és clarament un monòleg espitós, el balbuceig d'un inadaptat que t'interpel·la nerviós, la xerrera d'un immigrant que, ja que li dones la oportunitat, vol aprofitar per explicar-te tot de cop massa veritats sobre la vida. Llegit amb fúria i sense pausa, per mi aquesta descoberta de la solitud de l'altre connecta amb el Thomas Bernhard més alienat, o amb l'antiheroi de Max Besora que xucla un Almogàvers rere un altre mentre espera l'erupció del Vulcano.

Per Àlex Rigola, que va adaptar-lo el 2006 al Temporada Alta, el text no estava personificat, sinó que representava més una consciència que t'interpel·la, la veu interior de cadascun de nosaltres qüestionant-nos el sistema, la manera com vivim, el que considerem prioritari i les conseqüències d'aquesta tria. D'aquesta manera Rigola va articular el text alternant cinc veus de luxe –Pere Arquillué, Andreu Benito, Jordi Bosch, Francesc Orella, Josep Maria Pou– com cinc ombres que, amb un to tranquil, anaven presentant-te els temors i les veritats que tots amaguem cervell endins.

La versió que aquests dies presenta Patrice Chéreau no és ni una cosa ni l'altra, i el que és pitjor de tot: no aconsegueix trobar el to i el monòleg rellisca i rellisca sense aconseguir fer-se escoltar. Interpretada per un actor francès que des del primer minut veus que fingeix ser l'estranger, un nen de casa bona fent-se el nascut a la Banlieue. Caient una vegada i una altra en la sobreactuació i el gemec gratuït. Encaixonat en un únic registre, desconnectat del públic, tres octaves per sota del fer-se creïble. Sense rumb, sense intencionalitat: nàufrag en un mar de tedi. Dins d'una escenografia equivocada perduda entre el realisme i l'abstracte, flotant a mig camí d'enlloc...

Al final de l'espectacle només aplaudiments eufòrics per part dels quatre francesos que omplien la sala, agenollant-se davant la célébrité Romain Duris, com faria aquí la massa acrítica davant del Bardem de torn. Entre el públic autòcton badalls, sospirs i el temor que l'any vinent continuï la desfilada de dinosaures convidats.

0 comments:

Publica un comentari a l'entrada