Self Unfinished, de Xavier Le Roy



Quan l'any 1984 el pintor Antoni Tàpies va impulsar la seva Fundació, va deixar ben clar que l'imponent edifici de Domènech i Muntaner no es convertiria en un mausoleu dedicat a la seva obra, sinó que havia d'esdevenir un dels fars de la divulgació de l'art contemporani internacional a Barcelona, des de totes les disciplines possibles. És des d'aquesta transdisciplinarietat que cal entendre-hi l'actual retrospectiva dedicada al performer i coreògraf Xavier Le Roy, que durant un parell de mesos omplirà de moviment i gestualitat unes sales habitualment dedicades a la contemplació d'instal·lacions o llenços de gran format.

A més, als exercicis dels set ballarins que ininterrompudament dansen la Fundació cal afegir-hi els espectacles de Le Roy que programats al Mercat de les Flors, en un exemple de la tant defensada 'transversalitat' de les institucions culturals que propugna el nou pla de museus. Com ja va passar amb el cicle 'Jo cuino i ell renta els plats' que va revolucionar Barcelona arran de la relació entre John Cage i Merce Cunningham, ara la Tàpies, el Mercat, el MACBA i l'Institut del Teatre treballen plegats per visualitzar la feina d'aquest inquietant coreògraf francès.

I us preguntareu "Qui és Xavier Le Roy i què el fa tant especial?" En una sola paraula: biologia. Le Roy va estudiar biologia molecular a Montpeller, però de seguida va passar-se a la dansa i va crear les seves pròpies obres a partir del seu camp d'estudi, la recerca de les possibilitats biològiques que ofereix el cos humà. A Self Unfinished, l'espectacle inaugural de la retrospectiva al Mercat de les Flors, ho deixa molt clar: Sol damunt un escenari blanc i enmig d'un silenci sepulcral, Le Roy es dedica a transformar-se, a mutar. Forçarà el cos per crear aberracions morfològiques, noves criatures a partir de la seva esquena, de confondre i fusionar braços i cames. Falsejant el punt de vista. Contorsionant-nos la percepció. Amb una tècnica deutora de la dansa butō, Le Roy aconsegueix transformar-se en un tou de carn amb normes pròpies, el seu propi moviment i la seva pròpia ètica.

En 55 minuts, tres viatges diferents als límits del cos humà: El cos com a màquina, reduint la nostra infinitat de moviments al dia a dia del robot; El cos com a música, registrant i catalogant-nos la motricitat a l'estil d'Eadweard Muybridge; i per últim el cos com a nova espècie, una al·lucinant "coreografia distòpica" que desafia els límits de la biologia i li ha valgut elogis a mig món. Amb la seva mutació, Le Roy explora les possibilitats de tots i cadascun dels òrgans del cos: Caminem damunt les cames perquè l'evolució així va voler-ho, però bé podríem arrossegar-nos damunt l'esquena o caminar amb el cap. Moviment a moviment, minut i minut, Le Roy qüestiona els límits de la nostra biologia, dinamitant la nostra pròpia percepció. Com un quadre de Francis Bacon, com un pollastre humà fet de Butō.








1 comentari:

  1. magnífica la teva crònica! dissabte em va ser impossible, però tinc previst anar als altres espectacles del Mercat!

    ResponElimina