“Per què no veniu a casa? Així podreu veure les fotos del viatge a Cambodja”. Tothom ha tremolat alguna vegada en sentir una frase d'aquestes. La destinació turística pot variar, però el resultat sempre és el mateix, una tirallonga inaguantable de fotografies de temples, monuments i restaurants que no us interessen un borrall ni a tu ni a qui els ha retratat. A més la popularització de les càmeres digitals ha aguditzat encara més la vinculació entre turisme i fotografia, i a dia d'avui ja no entenem el viatge sense una càmera immortalitzant-ho tot: si no t'hi has fet una foto és que no hi has estat. L'art contemporani actual ja fa temps que tracta el fenomen: Thomas Struth fa anys que retrata munions de turistes dins els museus, el xinès Ai Weiwei va desplaçar 1.001 xinesos perquè fessin de turistes a la Documenta de 2007, i a la Biennal de 2009 l'artista Aleksandra Mir va regalar un milió de postals falses de Venècia als visitants. Però si hi ha una persona que hagi dedicat la vida a retratar turistes, aquest és el fotògraf britànic Martin Parr.

“Fotografiar és col·leccionar el món”, deia Susan Sontag a l'assaig On photography. Aquesta és la tesi de l'exposició 'Souvenir: Martin Parr, fotografia i col·leccionisme' que presenta aquests dies el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. La mostra recull diversos centenars d'imatges de Martin Parr, el cronista més cínic de la classe mitjana europea. Tot va començar a Anglaterra, amb les sèries d'imatges 'Bad Weather' i 'A Fair Day' aplegades al recull 'The Last Resort'. Són imatges espontànies capturades a Brighton, una de les capitals britàniques del turisme de platja. Parelles que dinen a un restaurant sense parlar, incapaços d'amagar un avorriment mortal, senyores obeses barallant-se a la cua dels hot dogs, nadons que ploren mentre les mares juguen absortes a les màquines escurabutxaques o nens que es remullen els peus en aigües plenes de deixalles. Aquest retrat de l'infern com un resort amb pulsereta tot inclòs va consagrar Martin Parr, que aviat fitxaria per la cèlebre Agència Magnum de fotoperiodistes i exposaria a les galeries d'art contemporani de mig món.



La Brighton de Martin Parr

Des d'aquell primer èxit a mitjans dels vuitanta, Martin Parr ha voltat el planeta diverses vegades amb l'objectiu immortalitzant/d'immortalitzar les misèries de la classe mitjana europea, la banalització de l'oci i el malson de la massificació turística. Són centenars d'imatges impagables, plenes d'ironia britànica, com la sèrie 'Benidorm', que es pot veure al CCCB i s'hi veuen pales de platja de les Spice Girls, bronzejats exagerats i banyadors escarransits. Entre el kitsch i el grotesc, com un Sartorialist d'allò xaró i vulgar, les imatges de Martin Parr revelen l'absurditat del turisme, “la primera indústria de l'economia mundial”. I ho aconsegueix amb exemples propers, sense necessitat de marxar al Japó ni recórrer a destinacions exòtiques: Les platges de Martin Parr són les nostres, i els turistes adotzenats som nosaltres mateixos.

MÉS ENLLÀ DE LA IMATGE: EL SOUVENIR

A més de les sèries fotogràfiques documentant aquest trastocament mundial, l'exposició del CCCB intenta anar més enllà i aposta per endinsar-se en una altra indústria derivada del turisme: Els souvenirs. Per començar, l'exposició recrea la casa de Juanjo Fuentes, un interiorista que amb els anys ha arribat a col·leccionar centenars d'aquestes peces kitsch a la seva casa de Màlaga. Quan marxem de turista s'espera que gastem diners, i d'aquí l'invent del souvenir, objectes que comprem per retenir la memòria, per “cosificar el viatge”, en paraules del comissari, Juan Pablo Wert. A banda, la mostra també descobreix els records d'arreu del món aplegats per Martin Parr en la seva col·lecció personal: encenedors i jocs de cartes dedicats a Sadam Hussein, cendrers amb la cara d'Osama Bin Laden i souvenirs de plàstic, més recents, que recreen com l'Àguila nordamericana capturava el dictador iraquià. “No hi ha cap objecte que expliqui la història de manera més fidedigna que un souvenir”, sentenciava Parr, potser en referència a aquesta sèrie. Estirant una mica més el fil, el CCCB s'ha empescat una activitat participativa anomenada 'Souvenir Crossing', que a través d'una espècie de bookcrossing amb objectes de record pretén fomentar l'intercanvi de souvenirs i, a la vegada, omplir d'autòctons l'exposició. Es regalarà una entrada gratuïta a la retrospectiva de Parr a tots aquells que hi participin, és a dir, a aquells que s'acostin al CCCB portant alguna quincalla. No us ho perdeu, és una oportunitat única per treure-us de sobre aquelles rampoines inútils de quan la tieta va anar a Peñíscola.

BARCELONA RETRATADA PER MARTIN PARR

Ara bé, si parlem de turistes, Barcelona n'és la capital mundial. “Quan penses en Barcelona penses en la Sagrada Família, la Catedral, el Park Güell, i la imatge que et ve al cap ets tu retratant-te sol davant del drac, sense ningú més. En canvi quan hi vas, te n'adones que sou milers fent el mateix, i l'experiència de fotografiar-t'hi es converteix en un malson”, diu el britànic. La foto d'aquest malson al Park Güell és la imatge de capçalera de l'exposició. Mentre preparaven la mostra, els responsables del CCCB van encarregar a Martin Parr una sèrie de fotografies sobre la capital catalana, i el fotògraf anglès va venir a fer-les la setmana santa passada, convençut que les masses de turistes li farien la feina soles. El resultat és aquesta imatge del Park Güell on costa déu i ajuda veure-hi el drac de Gaudí, i 15 imatges més del Camp del Barça, la Sagrada Família o el Museu Picasso, totes elles retratant aglomeracions massives de fotògrafs ocasionals.




La Barcelona de Martin Parr

Conversant amb la premsa, el fotògraf aventurava una lectura diferent a aquesta febrada turística de retratar-ho tot. Allunyant-se de la tesi del comissari i de la frase de Susan Sontag “fotografiar és col·leccionar el món”, el britànic apostava per la fotografia com una manera de superar l'alienació del viatge, una idea que també és de Susan Sontag: la càmera com un element de mediació que ens allibera i ens eximeix d'haver de tenir una interacció real amb aquest nou entorn, si estic per les fotografies no haig de pensar si m'agrada o no el que estic veient. “Quan estàs tan obsessionat per retratar-ho tot acabes no gaudint de l'experiència”, observava Parr. En aquest sentit, la febrada actual de càmeres digitals actua com un analgèsic pels turistes, que retratant retratant no s'aturen a preguntar-se el sentit del què fan ni la lògica de visitar tants museus i catedrals. En aquesta mateixa línia, la dictadura de la càmera, el guia i el ramat evitaria que et preguntis el sentit de tantes cues i aglomeracions. Per desgràcia, l'exposició del CCCB no explora aquesta línia de recerca, ni intenta posar en dubte en cap moment l'actual model turístic de Barcelona, que com es veu a les fotografies de Parr, està clarament sobrepassat.

Una exposició com la de Martin Parr, crítica com poques amb el turisme de masses, era una oportunitat d'or per programar un cicle de conferències paral·leles estil CCCB que tractés la qüestió, que més enllà d'ensenyar les misèries de la Barcelona turística es plantegés si el model actual és sostenible o si ja s'ha arribat a un punt de no-retorn. L'ocasió era ideal: si fins i tot el mateix comissari de la mostra es declarava “estupefacte” en veure les masses de turistes que arrasen la ciutat cada primavera!






Tots tenim una tendència innata a les xafarderies. A tots ens agrada conèixer els draps bruts de les persones que ens envolten, i més encara si són gent famosa o cèlebre, siguin actors, toreros o estrelles de l'art contemporani. Tothom té una part de tieta xafardera a dins, fins i tot aquells que reneguen dels realities televisius i prefereixen passar els vespres asseguts en butaques orelleres llegint les memòries del Churchill de torn. Aquesta tendència innata a gaudir de les misèries alienes –els alemanys en diuen Schadenfreude, del riure reflex davant d'algú que s'espinya, i tot periodista que vulgui anar de pseudointel·lectual ha de posar aquesta paraula almenys en un article–, aquestes ànsies de safareig són precisament les que duen els mitòmans a llegir biografies, a voler saber més i més coses sobre els artistes que adoren. És per això que a la indústria del llibre va boja rere testimonis d'aquesta mena, sobretot si l'artista és viu i amb ganes d'encendre el ventilador. Un exemple: l'any 2003 Woody Allen va sacsejar la Fira del llibre de Frankfurt subhastant unes memòries carregades de morbositat a aquella editorial que li posés sobre la taula els milions de dòlars que necessitava per retirar-se un any per escriure-les. Diuen que van arribar a oferir-li fins a cinc milions de dòlars, però Allen no en va tenir prou, les memòries no s'han escrit i ens hem quedat sense conèixer una pila de draps bruts.

A tots ens agraden les xafarderies de les nostres celebritats, i és per això que quan vam assabentar-nos que un desconegut Michael Damiano publicaria Perquè la vida no basta, la primera gran biografia sobre Miquel Barceló, les expectatives es van disparar. Miquel Barceló, l'artista català viu més cotitzat, l'últim català universal ara que Tàpies ens ha deixat, accedia a que un nano nordamericà de 22 anys visqués amb ell i documentés la seva vida. Tot i els seus 50 anys, fins ara no s'havia escrit cap temptativa de biografia de Miquel Barceló, només textos per catàlegs, les entrevistes o llibres eminentment vinculats a la història de l'art, com els de Dore Ashton o Enrique Juncosa. Després d'anys de seguir-li la pista, el material més profitós per conèixer Barceló que he identificat són els seus indispensables Quaderns d'Àfrica, amb els apunts dels seus viatges a Gao, Gogolí o Bamako, el llibre de ficció L'home del barret vermell, del seu amic Hervé Guibert, i la biografia visual que s'intueix rere els reculls d'imatges del seu fotògraf oficial, Jean Marie del Moral. Però això era fins ara, fins que va arribar Damiano.

De fet sembla que la cosa entre Damiano i Barceló va anar així [moment xafarderia]: Michael Damiano descobreix els quadres de Barceló al Reina Sofia (Big spanish dinner, etcètera) durant una estada d'un any a Salamanca per estudiar espanyol. Un cop retornat a la universitat de Georgetown, Damiano decideix estudiar el pintor mallorquí, i gràcies a una beca aconsegueix viatjar a Europa per treballar-lo més de prop, ja que aquí el de Felanitx és un supervendes, però mai ha aconseguit un gran ressò als Estats Units. Llavors Mariscal, un dels seus entrevistats, li diu “ah, però encara no coneixes en Miquel en persona?” i va i li presenta. I Barceló, veien que el nano l'ha estudiat a fons, el convida a viure durant un any al seu mític estudi a Rue Vielle du Temple perquè pugui entrevistar-lo, llegir els seus quaderns i conèixer a fons la seva obra i el seu entorn.

El resultat d'aquest any d'immersió a l'univers miquelbarcelonista és Perquè la vida no basta, el llibre que aquests dies ha arribat a les llibreries catalanes. Durant 350 pàgines, Damiano ens explicarà la història de Barceló, la història oficial que podíem haver intuït amb els textos anteriors, però farcida amb els detalls que aporta el propi Barceló i les més de 100 persones del seu entorn que Damiano ha entrevistat. En aquest sentit, el llibre il·lumina molts segments de la biografia que eren poc clars, com la baralla de Barceló amb el seu pare, un advocat que no entén la vocació artística del seu fill i menys que per sobreviure s'hagi de dedicar a vendre drogues. Tampoc l'entendrà a mitjans vuitanta, quan catapultat per la Documenta de Kassel Miquel Barceló ja és una superestrella mundial i es comporta com a tal. Però el capítol paternofilial té un final feliç: amb els anys, el pare acabarà acceptant la vocació del fill i n'esdevindrà, com passa sempre, el seu admirador més fidel. Al final el llegat d'articles, entrevistes i documentació sobre el pintor recollits durant dècades pel seu pare van originar l'imprescindible 'Fons documental Miquel Barceló', que ara gestiona la Universitat de les Illes Balears. També són de gran valor les inèdites entrevistes de Damiano a la mare de Barceló, Francisca Artigues, i a la dona de l'artista, Cécile Franken, que ens descobreixen la personalitat íntima de Barceló i la voracitat d'aquest ogre, d'aquest vampir “voraç de vida” que s'amaga rere el gran renovador de la pintura figurativa.

“M'agrada Barceló perquè aplega el millor dels pintors barrocs espanyols i dels expressionistes abstractes nordamericans”, explicava Damiano dilluns passat a l'Espai Mallorca. Aquesta mena d'opinions directes i franques són el que s'ha trobat a faltar més al llibre, que massa sovint cau en l'enumeració enciclopèdica de dades vitals sobre el pintor, “l'octubre d'aquell any va viatjar a l'Àfrica, hi va estar dues setmanes, llavors va tornar a París, llavors va viatjar a Nova York, etcètera” i deixa en segon lloc l'aproximació interpretativa cap al pintor. Coneixem molts detalls de Barceló, dels seus hàbits i les seves anades i vingudes pel món, però poca cosa sobre el paper que juga a la història de l'art, el context en que cal llegir-lo i la importància que tindrà. A tots ens agraden les xafarderies, però massa sovint Damiano amaga el cap sota l'ala i evita opinar i mullar-se sobre el que ha vist o viscut, quan aquestes valoracions en primera persona són el que el lector ha vingut a buscar. El resultat és un llibre innocent i poruc, sense ànima, excessivament periodístic, més proper a les columnes de gossip o a una narrativització del catàleg raonat de l'artista que al “periodisme del New Yorker” que se'ns ven a la contraportada. Part d'aquesta insipidesa la té la decisió d'escriure el llibre directament a l'espanyol, una llengua amb que Damiano pot comunicar-se però no domina prou per donar vida al text. I amb la idea d'estalviar-nos el traductor, hi hem perdut la literatura pel camí.

Comentant-ho amb companys, la pregunta del milió és perquè Barceló ha triat el jove Damiano com a biògraf enlloc de demanar-ho a escriptors més grans i experimentats, amics com Mesquida o Andreu Manresa, capaços de posar en context i en qüestió la decisions de l'artista. A primera vista pot semblar que decantar-se per un noi de 22 anys és garantir-se una biografia blanca i acrítica, sense entrebancs, construïda damunt la gratitud i l'admiració, però de bon principi Barceló força Damiano a parlar també amb els seus enemics, i li facilita els contactes de tots aquells que ha ferit o abandonat perquè també expliquin què pensen de l'artista. D'aquests molts han defugit parlar amb Damiano, però d'altres si que s'hi han prestat i d'aquí traiem l'altre focus d'interès del llibre.

“Hi ha com un subtext al meu llibre que és la relació de Barceló amb Picasso”, acceptava Damiano. La relació és constant i aflueix a cada capítol, però Damiano s'entesta una vegada i una altra a no tractar-la. La voracitat de Barceló i la voracitat de Picasso. La mateixa gana de pintura, la mateixa energia creativa, la mateixa vampirització dels que tenen a prop. Interessos comuns, el mateix barri i la veritable revelació del llibre, la que farà córrer rierades de tinta: una enumeració exhaustiva d'una corrua inacabable d'amants. Perquè la vida no basta explica, amb l'autorització de l'artista, una veritat que tothom sabia però que faltava llegir per escrit, la voracitat sexual de Miquel Barceló. Pel relat hi desfilen desenes d'amants, algunes conegudes, d'altres desconegudes, totes elles tolerades més o menys per la mare dels seus fills. Amants a la picassiana, que provoquen veritables revolucions creatives, i amants que li han provocat diversos maldecaps, com l'affaire amb la parella de Mariscal que li costaria l'amistat del seu gran confessor i mecenes de joventut durant tants anys.

Sigui com sigui, i flaqueses del text a banda, Perquè la vida no basta és un llibre imprescindible per entendre la vida i l'obra de Miquel Barceló, per intentar copsar el tauró que s'amaga rere aquest retratista de pops, raps i gambes, el carnívor que dissimula la seva bestialitat retratant papaies i tomàtigues. A més cal tenir en compte que el text d'ara només és l'iceberg, un tràiler del que vindrà quan, d'aquí uns anys, Damiano desenterri els centenars d'hores d'entrevistes que té i es dediqui a escriure el llibre definitiu sobre la maduresa de l'artista. Esperem que llavors sí, la literatura ens acompanyi.

A l'hora d'encarar un text teatral, pots posar-te a fabular la història d'una heroïna, inventar-te paràboles que la defineixin, engrandir el drama situant-la enmig d'un conflicte bèl·lic interminable, acompanyar-la de personatges entranyables i finalment, quan ja t'has cansat de fabular, precipitar-la cap a una mort tràgica que glaci el cor dels espectadors. Quan escrius un text teatral pots fer tot això, com un déu, i bellugar els fils de la història com un titellaire, o al contrari, pots renunciar a la ficció, deixar que la realitat del dia a dia et dicti el text i limitar-te a escriure les històries dels teus veïns, els drames d'alcoholisme i maltractaments que sents cada nit a l'altra costat dels envans.

A favor d'un teatre contundent i radical, sense màscares, és pel que treballa l'autor Kristian Smeds (Muhos, Finlàndia, 1970), una de les icones del nou teatre finès. A la Sala Beckett es poden veure aquests dies les seves Imatges gelades, un text corrosiu com n'haureu escoltat pocs, incisiu i directe com només s'atreveixen a ser-ho els europeus. Lluny queden els divertits però superficials tractats de relacions humanes dels jueus novayorquesos (Mamet) o dels mormons de Detroit (Labute), lluny queda l'ampul·losa rellotgeria llagrimal d'una Nawal Marwan. Les deu imatges que formen el retaule d'aquesta família finesa rebenten totes les convencions, ja des del primer monòleg de la mare alcohòlica, abandonada, desesperada, que dubta entre matar els fills d'una vegada o sortir a emborratxar-se i que se la folli l'enèsim desgraciat.

Per entendre la revelació finesa de la Beckett sense veure-la hauríem de pensar en els textos gèlids d'Elfriede Jelinek o en el Lars Von Trier més visceral i despietat. Aquí no hi ha vaselina, no hi ha paràbola per explicar una història, aquí les dones són maltractades i les sentim xisclar, el cop de puny com cau entre els insults del marit alcohòlic. Sense el·lipsis, insistint en el drama i incidint-hi a base d'anar-hi clavant paraules. El masoquisme de la repetició, tan real com que la setmana té set dies. 

“Finlàndia és el país amb menys corrupció i el més democràtic del planeta, però també aquell en què l’alcohol és el principal problema nacional i on es fan campanyes als autobusos per motivar la gent a mirar a qui es té assegut al costat. És un país que evidencia les parts més fosques de l’ànima humana”, explica Alícia Gorina, la directora de l'obra, que va fer un Erasmus allà el 2005 i des de llavors ja ha adaptat tres textos d'autors finlandesos. I el seu retrat subterrani de l'ànima humana funciona de meravella: ho aconsegueix a través d'una posada en escena a la Dogville i d'uns actors còmplices i arremangats, que fan seu el text i es deixen esquitxar per aquest drama universal, de personatges que moren sols o alcoholitzats, incapaços de permetre's i regalar-se una mica de felicitat.