Oleanna


  NOTA: Aquesta crítica conté spoilers, si penseu veure l'obra no la llegiu

Oleanna, el cara a cara de Ramon Madaula i Carlota Olcina al Teatre Romea, ens situa al despatx d'un professor universitari per construir-nos l'enèsima història d'insinuacions sexuals entre mestre i alumna. Pel que sembla, la noia no ha entès ni un borrall del que Madaula explicava a classe –"no entenc res, és que no entenc res, dec ser tonta!"– i llavors ell, entre bonàs i vell verd, abraça la noia quan plora i intenta consolar-la pel suspens. A partir d'aquí tot es veu d'una hora lluny: ella aprofitarà l'abraçada prohibida per demandar-lo i aconseguir l'aprovat, traient de context les seves paraules i arraconant-lo fins a fer-li perdre la feina, mentre que ell, massa perplex i babau per ser professor universitari creïble, serà incapaç de replicar-li i de defensar-se amb la sensatesa que s'espera d'una persona adulta. 

Tot és inversemblant en aquest David Mamet, un dels textos més fluixos del dramaturg nordamericà. L'argument es torna "ianqui" de seguida, això és Amèrica i una abraçada és igual a denúncia i tu aniràs a la presó. No hi ha voluntat d'entretenir-se en els matisos, ni ganes de provocar el munt de reflexions que suscitava l'ambigua abraçada d'El principi d'Arquímedes, o la hipòtesi d'El dubte, el Madaula més recent. Aquí Mamet decideix passar del debat i de les reflexions d'alta volada: No es planteja què passaria si la resposta de la noia hagués estat "si jo fos un noi no m'haguessis abraçat així", per exemple. Mamet evita que els personatges es diguin les coses a la cara, però també evita qualsevol temptativa de subtext, de manera que tot és primari, pel boc gros i exagerat. Mamet no vol pensar gaire, en aquesta Oleanna, som més a prop d'un exercici de l'Institut del Teatre que de les seves peces més memorables. No hi ha debat moral, però tampoc hi ha rèpliques esmolades ni càrregues de profunditat, i entre el segon i el tercer acte ja li veus tota la "fusteria literària" al text, que diria Marsé. L'autor s'ha limitat a utilitzar elements dramatúrgics de primer de primària per fer avançar la història, amagant informació essencial que desvetllarà al final –en Madaula ja havia perseguit altres noies abans, etcètera–, refugiant-se en girs inversemblants –l'alumna tonta al final és una espècie de revolucionària sindical hiperllegida– i valent-se de vulgars trucs de principiant que l'haurien de fer enrogir de vergonya, com les continues trucades al mòbil de Madaula justament en els moments de més interès dramàtic, un recurs que una vegada funciona, dues sembla forçat i que Oleanna apareix fins a quatre vegades. Quatre trucades al mòbil als moments de més tensió dramàtica: de tan demencial al final ja semblava autoparòdic.

Pel que fa als actors, l'Olcina va estar molt bé en les dues tristes rèpliques importants que se li concedeixen en tota l'obra, mentre que en Madaula, que és qui porta la batuta, va estar dispers la primera mitja hora de funció (divendres 19 a la nit). Potser si hagués sortit més elèctric des del primer moment la cosa hagués estat menys dramàtica. Però la culpa no és seva, la culpa és del text, que el fa parlar i parlar sense dir res. En definitiva, un David Mamet menor i el segon treball consecutiu amb poca substància de David Selvas, després que l'any passat pintés L'habitació blava al Romea, un David Hare que també va resultar de segona. Això sí, la seva memorable Hedda Gabler torna al Lliure de Gràcia el 22 de maig. 

0 comments:

Publica un comentari a l'entrada