L'art total d'Angélica Liddell



Al meu entendre, els espectacles d'Angélica Liddell són l'experiència més bèstia que es pot viure dalt d'un teatre a Europa, a dia d'avui. La flamant guanyadora del Premio Nacional de Dramatúrgia no deixa ningú indiferent: o et fascina el seu teatre d'autor i els seus collages de confessions, sang i performance o bé et repugna i t'embafa per gratuïta, per excessiva, per passar-se de frenada amb tanta pornografia sentimental. La casa de la fuerza, per exemple, el bestial tour de force que li ha merescut aquest últim Premio Nacional espanyol, era una monumental enrabiada de 5 hores, un homenatge a la solitud i al dolor de quan t'abandonen construït a partir d'una explosiva combinació de mariachis i rancheras tocades en directe mentre la protagonista, sempre Liddell en persona, s'autolesionava i es feia sang a mesura que anava explicant les seves misèries, com si Marina Abramović s'hagués apuntat a la moda dels monòlegs.

El muntatge que va estrenar-se mundialment a Girona aquest dijous, Ping Pang Qiu, suposa un retorn a aquest teatre total després del totxo de la temporada passada, San Jerónimo, on castigava el públic amb 50 minuts de paletes posant maons i aixecant un mur dins l'escenari, al voltant d'ella, tapiant-la fins aïllar-la dels espectadors. Ping Pang Qiu torna a l'essència: comença amb repeticions inacabables i plors, els d'unes gimnastes xineses sotmeses als habituals entrenaments inhumans, el dolor com el camí més curt fins el plaer de la victòria, enèsima tesi Angélica Liddell. L'escenari ple d'objectes inútils: taules de ping pong, figueretes de Mao, pots de noodles instantanis i tota la pila de collonades que ven la família Wang al basar de la cantonada. La Xina contemporània reconstruïda a partir de les seves icones, perquè de fet la Xina és el contrincant metafòric de l'obra, l'espàrring, la parella que et deixa que rebia els cops dels anteriors muntatges. A Ping Pang Qiu “la Xina, que és la destrucció de la Xina” es converteix en l'enemic a batre, un país antropòfag que devora despietadament els seus fills. Liddell crida, sarcàstica i desesperada, que “estima la Xina”, aquesta Xina destructiva que en nom de la revolució cultural va cebar-se contra intel·lectuals, poetes i escriptors. A partir d'aquí, l'habitual monòleg desmesurat de Liddell carrega contra la massa ignorant que ataca la gent creativa, “que fàcil és disparar a l'artista”, i compara el sectarisme maoista amb la prepotència dels nostres poderosos, aquests “emperadors de l'aire condicionat” que sotmeten la cultura i els seus creadors. Garrotades també, aquestes una mica anacròniques, als panxacontents francesos que als anys seixanta abraçaven el llibre vermell. “Si Mao hagués entrat a França, ara París seria una planxa de ciment”.

Reivindicació, però també altres constants Angélica Liddell. “Porqué aprendes chino?”, pregunta un dels actors a l'artista. “Porqué estoy muy sola”. La solitud i la desesperació mai falten a la cita, i converteixen Ping Pang Qiu en una nova sessió de teràpia gratuïta. De la platea estant, Liddell sempre ens recorda algú incapacitat per ser feliç, una infeliç crònica que necessita escriure per sobreviure. “Estar viu és difícil”, confessa una vegada i una altra, i el seu monòleg cínic cala els ossos i et sobrepassa de mica en mica, per devastador, per excessiu, abocament descontrolat de misèries i vísceres.

Angélica Liddell és paraula, cinisme i honestedat, però també una plàstica única i un món visual abassegador i fascinant. L'home del tanc de Tiananmen, per exemple. La imatge que tot l'Occident té gravada al cervell de la revolta de 1989, la del rebel desconegut que s'enfrontava a l'exèrcit, a Ping Pang Qiu és recreada a l'escenari, amb Liddell i els seus companys de coreografia corrent i saltant per repetir els seus moviments. A la pantalla, l'anònim tank man corre a dreta i esquerra per posar-se davant del tanc, i a l'escenari Liddell i els seus fan el mateix, dreta i esquerra, imitant-lo per aturar la màquina infernal. Pell de gallina, art total. Performances repetitives, robòtiques, esgotadores com els tancs. Teatre de l'esgotament, importat dels museus d'art contemporani, ho sento però t'hauràs d'esperar els vuit minuts que dura la cançó perquè em dóna la gana. Poesia sobrehormonada, paraules enverinades llançades a l'audiència, obusos sentimentals que esclaten a platea. Màquines automàtiques llançant pilotes de ping pong que no torna ningú, llançades al buit dels ciutadans sense ànima. O la catàrtica mascletada final, amb tot l'equip cuinant fideus, menjant i fent merder, com als banquets de Rirkrit Tiravanija, mentre de fons sona Perfídia i tots els èxits de Nat King Cole, el disc sencer d'In the Mood for Love com l'última garrotada contra el papanatisme europeu que viu fascinat amb la Xina. Què voleu que us digui, de totes les tortures teatrals que hi ha, les d'Angélica Liddell són les més estimulants. 


 

0 comments:

Publica un comentari a l'entrada