Un refugi indie, l'Overlook Hotel del Pau Miró



En Pau Miró és un paio peculiar. El veus pel carrer o el trobes fent de professor en algun curs de dramatúrgia a l'Obrador de la Sala Beckett i a primera vista diries que és un bonàs, un encant, el jove modèlic que volen les mares. A les festes, quan balla, imita el Michael Jackson com ningú, i a classe té una capacitat innata per engrescar-te, per pouar-te l'autoestima traient petroli dels textos més infumables. Però a mesura que el vas tractant, a mesura que el coneixes l'hi vas veient una espècie d'ombra, un no-sé-què misteriós i inquietant. No és per com es comporta, ni pel que diu, ni pel què fa, és... és més inexplicable. És precisament pel que no diu i pel que no fa, pel subtext que diria ell, que de sobte te n'adones que aquesta bellíssima persona podria tenir un cadàver al maleter i continuaria somrient, que de sobte tens la certesa que en qualsevol moment podria treure una destral de la motxilla i perseguir-te per l'aula amb els ulls embogits d'un Jack Torrance a l'Institut del Teatre.

Redrums a banda, la cara fosca del Pau Miró, aquesta estranya originalitat sòrdida és el que fa que els seus textos siguin tant brillants, tant sorprenents, tant allunyats del nostre benetijornetisme de cada dia. Un refugi indie, la seva última bogeria, ens retrata fragmentàriament les col·lisions de sis vides creuades, sis joves que malviuen en un poble de muntanya que podria ser al Berguedà però que, per deformació hollywoodiana, immediatament situes al mig de les muntanyes Rocoses, a tocar de l'Overlook Hotel de Stanley Kubrick. És precisament aquest to universal, extret del cinema negre, de l'indie, del western i de tot allà on es pugui pescar, el que dóna al teatre del Pau Miró aquest caràcter tant d'ara. Als seus textos no hi ha tietes ni Manelics amagats sota trajos d'Armani, ell i els de la seva generació –Sergi Pompermayer, per exemple– han apallissat la tradició catalana i la tenen emmordassada i tancada en un armari. Al meu entendre, la del Pau és una de les primeres veus alliberades de la dramatúrgia nacional –si ja no hi ha cinematografies ni literatures nacionals, perquè haurien de quedar les dramatúrgies?– plenament instal·lada en l'homologació internacional.

Sense frases fetes, sense seny ni rauxa, buscant la solitud, l'amor i tot allò que ens iguala. Som al bell mig de la crisi, aquí l'atur no existeix i les feines o es perden o te les foten. En aquest context, la història de sempre explicada d'una altra manera. All work and no play makes Jack a dull boy. Molt més creativa i excessiva que Els jugadors –aquí els protagonistes són joves, tenen camí per recórrer–, Un refugi indie acaba essent un compendi d'obsessions generacionals i referències cinematogràfiques, al que s'hi suma la música pop, la tele i la cultura de masses. No s'hi pot fer res, si t'has criat als vuitanta xupant cinema i televisió, és obvi que els teus personatges robin maletes, siguin xaperos o tinguin per germans uns Begbies extorsionadors. 

_________
Un refugi indie, estrenada al Festival Temporada Alta, es pot veure a la Sala Beckett de Barcelona del 12/12/12 al 06/01/13.

0 comments:

Publica un comentari a l'entrada